La paraula
Som al cim d’una muntanya pelada, sobre un abisme. A baix de tot veig el riu prim com una agulla i l’estany d’alta muntanya. Riem satisfets d’haver arribat per fi a dalt; semblava que no podríem. Ens relaxem, deixem a terra les motxilles. La persona que m’estimo i que m’ha animat a fer l’excursió camina satisfeta per la roca, busca un lloc per seure arran del precipici i contemplar el paisatge, em mira somrient, s’allunya una mica potser perquè jo pugui fer-li una foto, s’ajup per seure a la roca, i la roca està humida o ha fet un mal gest, rellisca i cau i desapareix avall cap a l’abisme. És instantani, desapareix i només queda a l’aire una paraula de sorpresa i de rebuig, i la consciència encén aquesta paraula des de la primera ema fins a la vocal neutra final: merda.
Ja fa dies que vaig tenir aquest malson. La paraula m’ha quedat clavada com un eco empresonat a dintre el crani, l’eco d’aquesta paraula en la veu de la persona que m’estimo mentre va caient terroritzada avall cap a la mort, una paraula com un tren que passa i torna a passar per dintre meu i que em somou la carn i els ossos, aquesta paraula que pren consciència de la badada, de l’absurd de la caiguda i de no poder-hi fer res. Per què he posat el peu allà? Per què m’he separat d’ell? Per què he hagut de pujar a aquesta muntanya? La irresponsabilitat d’haver permès que l’atzar el trobés amb la guàrdia baixa. Només que hagués posat el peu un centímetre més amunt i no hauria patinat. Encara ha tingut un segon per agafar-se a la roca, no l’ha sabut aprofitar, i ara és tard. Ha perdut aquell segon mirant-me per comunicar-me la sorpresa, potser la gràcia i tot que fa una patinada.
La paraula és la consciència de què acaba de perdre. Teníem un sopar merescut al vespre, la taula estava encarregada. Si només fos el sopar que es perdrà... Però és la resta de la seva vida, els objectius prioritaris, els petits, els grans, els més il·lusionants i els més secrets. Va ser ahir, l’últim sopar. Si ho hagués sabut... Deixa fills, ja no podrà veure els nets, no sabran de qui venen ni què volia per a ells. Només quedarà la prevenció, el terror que la família tindrà a partir d’ara envers el muntanyisme.
La seva vida i el poc que li queda es concentra en aquesta paraula de decepció, tots els patiments de cada dia, com una escala esgotadora fins a arribar a aquesta paraula i res més, la decepció mentre s’enfonsa en el buit, cap al terror de la trompada, i un infinit de recances, una d’elles que jo l’hagi pogut sentir i em quedi amb aquesta última paraula seva com el seu testament, un malson.
