Gent pomposa
Un amic foraster em preguntava l’altre dia d’on traiem la gent pomposa, a Catalunya. Si era un defecte catòlic, barroc, tanta pompositat en les proclames, dels anuncis a les escultures, en els missatgers, els cambrers, botiguers, i sobretot en els polítics, tant catalanistes com espanyolistes, cadascun a la seva manera, això sí, i tant si són municipals com autonòmics. Deia que sovint havia de parar la ràdio o la televisió catalanes, de tants presentadors i col·laboradors pomposos, i que ho notava fins i tot en l’evolució de l’idioma, cada cop més pompós, i que havia començat a classificar les classes de pompositat: pompa retòrica, pompa emocional, pompa moralista, pompa institucional…
—De fet –li vaig dir–, els catalans tendíem a anar contra la pompa. En desconfiàvem i havíem procurat seguir i promocionar els models clàssics, la mesura, el distanciament i el rigor. Veuràs que els nostres pares i avis eren més aviat girats endintre i silenciosos, com passa als oprimits. Tot això ha anat reculant a mesura que s’han perdut més batalles, perquè l’enemic vol arribar fins al cor per matar-te d’arrel i la pompa deu ser l’arma de destrucció definitiva. Si vols carregar-te, tant és, una persona o un país, emboira’l fins que perdi el nord. Tapa-li les finestres amb una pila de rampoines i apaga-li els llums; com va dir un jutge americà, la llum és el millor desinfectant. La manera que no es curi la ferida és anar injectant foscor. Ataca-li les certeses, omple’l de dades inútils. Obre-li una via d’aigua i la persona mateixa acabarà la feina i s’autoliquidarà. Incentiva-la perquè es comporti com un ase i acabarà enamorat dels brams i les guitzes i tindrà una capacitat de fer mal infinita.
—I què té a veure això amb la quantitat de pomposes i de pomposos?
—No hi ha res tan pervers com la vanitat. És com posar un govern titella a dintre de la persona. L’ase sempre es pensa que és més espavilat que els altres. Tu posa-li bé, promociona’l, alimenta una plaga de mestretites, ascendeix els ignorants, dona’ls corda, convence’ls que són els més llestos, dona’ls reconeixements i columnes de diari, micròfons de ràdio i focus televisius, escampa’ls i promociona’ls, paga’ls, posa’ls al centre de tot, la resta vindrà sola. Ja veuràs amb quina diligència detecten el que hi pugui haver de bo. Aniran com imantats a destruir-ho i es posaran medalles. Aquestes medalles són el que tu, que ets de fora, detectes com a pompositat. S’escolten, s’admiren, s’inflen de pit i es fan els modestos. Són els reis de la festa. Ara mira qui els ho havia de dir!
