Passa un corrent d’aire pel camp de blat ros i sec. Els grans es fan cascavells de paper vegetal. Les tiges estan plegades pel pes de l’espiga, cada planta de blat fa una pota de grill. El camp sencer és una bassa de grills daurats, enterrats amb les potes a fora.
He pujat a Romanyà a homenatjar Garreta. Em quadra molt que, segons sembla, hagués tingut la inspiració de Juny aquí, i durant la sega. No hi ha cap músic més bon observador que Garreta. Va venir per la collita. Va emmagatzemar en una sardana l’experiència sense final del mes de juny a la vall d’Aro, presidida per les Gavarres.
A tocar del poble, perquè el campanar s’hi senti com si fos a l'església mateixa, hi ha una gran era sense mas, circular i perfectament conservada, amb cada rajola de tova al seu lloc i un muret d’un pam que en ressegueix la vora. A davant meu puc veure el mar de Palamós, i, si em giro, la plana de la Selva. A pocs metres de l’era, beneint-la, hi ha una creu modernista de pedra, amb el tronc més alt que els dels arbres. Al capitell de sota la creu hi ha les quatre barres, com tretes dels quatre braços de la creu de sobre, que també són els quatre radis de la gran roda de l’era. Entre el blat i la creu, entre la terra i el cel, hi ha aquesta era que m’acull.
Assegut a l’era, no em cal recordar Juny per sentir l’alegria de la sega, el xiulet de les dalles i la fressa de les espigues que cauen acabades de tallar. Encara vaig poder veure, de petit, la dalla negra que feia anar un pagès amic de casa, tan precisa i lleugera com l’ala de les orenetes que ara planen i freguen amb la panxa els camps de blat que hi ha a tocar de l’era. Busquen insectes, n’està ple: llagostes i grills, papallones i mosques, marietes, formigues, abelles, libèl·lules.
Als anys trenta, Juny va estar a punt de ser declarada himne nacional. Hi hauríem guanyat en innovació i entusiasme. L’alè càlid de terra i fenoll torna a passar per entre les espigues, fa repicar braçalets i arracades d’or. Per a mi, però, el camp de blat és el metall dels instruments de vent d’aquesta sardana, que és el recipient per l’aire que passa per sobre el mar brillant i blau del mes de juny i puja les Gavarres travessant el bosc de suro, que refrega els dòlmens mil·lenaris, es perfuma dels xifrers i les flors i les gramínies i balla amb ells, que recull les piuladisses dels ocells i el brunzit delicat dels insectes, que arrissa i repoleix els camps de blat i acaba en aquesta era, on Garreta pren apunts mentals per transformar-los en la millor sardana que s'ha escrit mai.
