Ràdio Arrels: la modesta (i important) estructura de país

El Soler (Rosselló)L’hivern de 1980-1981 un grup de pares fundadors de la Bressola es van escindir per crear una escola que ensenyés en català i en francès des de maternal fins als 6 anys. “Teníem previst preparar pel setembre del 1981 l’obertura d’una escola catalana immersiva maternal i primer grau de la primària per aprendre a llegir en francès i en català. La Bressola no arribava encara en aquest curs i mentre preparàvem l’obertura d’una escola Arrels a Perpinyà va sortir l’oportunitat de fer aquesta ràdio. No estava gens previst i ens vam llançar a l’aventura de crear aquesta ràdio abans de l’obertura de l’escola. Preparàvem l’arribada d’una criatura i ens en vam trobar dues als braços”, explica de manera gràfica Pere Manzanares, fundador de l’associació Arrels i col·laborador de La Bressola durant quatre anys. L’oportunitat que esmenta Manzanares va arribar mitjançant una llei estatal de maig del 1981 que permetia la creació de ràdios associatives a l’estat francès. De seguida aquest grup de pares s’hi van posar i van fundar Ràdio Arrels, que va iniciar les seves emissions el dia 28 d’aquell mateix mes de maig.

“A principis dels anys 80 tothom tenia ganes d’expressar-se en llibertat. Les ràdios associatives van créixer com bolets, era un moment eufòric que destil·lava llibertat. Es trencava el monopoli radiofònic francès del règim anterior, tothom tenia ganes d’expressar-se i era una manera, perquè amb pocs mitjans es podia fer una petita ràdio, ja fos per defensar una causa o simplement perquè eren amants de la ràdio –afegeix Manzanares–. Hi havia molts grups locals a Perpinyà i voltants. En el moment més àlgid n’hi havia 20 o 25 que emetien al mateix moment”.

Per entendre-ho bé, cal tenir en compte que el panorama radiofònic francès és diferent del que hi ha al Principat. Allà no existeixen ràdios locals creades totalment o parcialment per ajuntaments, el més local que es pot escoltar són les ràdios associatives. Després hi ha les ràdios comercials i les públiques estatals, que no vol dir que no puguin tenir alguna petita desconnexió territorial. Les ràdios associatives depenen de les subvencions estatals, regionals i departamentals –també algun ajuntament les ajuda, però és cosa de pocs centenars d’euros l'any– i com a molt poden obtenir un 20% del seu pressupost en publicitat, però en la majoria de casos –i també és el de Ràdio Arrels– no n’han cercat mai.

Després de 44 anys, Ràdio Arrels és l’emissora més veterana de la Catalunya Nord. “De la primavera del 1981 som l’única que queda a la Catalunya Nord. Moltes han desaparegut, potser el 90%. I les que van quedar, unes s’han integrat en xarxes i altres s’han fet comprar per ràdios comercials i el nom ha desaparegut. I l’esperit inicial, per descomptat, també”, explica Manzanares. A la resta de l’estat francès, de ràdios associatives que facin un servei a la llengua autòctona d’un territori com el que fa Ràdio Arrels i que no sigui el francès són l’excepció. “N’hi ha una al País Basc, potser una altra a Còrsega i para de comptar. Totes les altres tenen una part més o menys important de la llengua pròpia, minoritzada, i incorporen el francès”, afegeix Manzanares. Actualment a l’estat francès hi ha més de set-centes ràdios associatives.

La particularitat: tothom que hi parli ho ha de fer en català

Ràdio Arrels va néixer amb un objectiu: recuperar i normalitzar, en la mesura del que fos possible a l’estat francès, la llengua catalana. En els estatuts hi ha la norma que tothom que hi parli ho ha de fer en català. “Això suposa un esforç per a ells. Per això és molt important donar-los suport perquè ho puguin continuar fent. És l’únic mitjà de comunicació íntegrament en català, independent en el sentit que no viu de cap publicitat i és importantíssim per a un territori com la Catalunya Nord que hi hagi un mitjà que sigui la veu de la Catalunya Nord“, diu Joana Serra, filla de fundadors de Ràdio Arrels, on col·labora recomanant El Llibre de la Setmana. Serra regenta la Llibreria Catalana de Perpinyà des del 2012. “Fem molt poques excepcions en les entrevistes en francès, potser unes deu o dotze l’any. Només quan un científic, un polític, un artista o un esportista que no és d’aquí ve a la Catalunya Nord i considerem que el que digui és d’interès per a la nostra audiència. I, evidentment, si parla en francès, no el traduïm. Seria absurd”, afegeix Manzanares.

Laura Bertran, actual corresponsal a la Catalunya Nord de TV3 i Catalunya Ràdio, va començar en el món del periodisme treballant temporalment a Ràdio Arrels i s’hi va estar vint anys, fins que fa quinze mesos va ingressar a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. “Va començar com una feina d’estiu i mútuament ens vam agradar”, diu somrient Bertran.

Fa uns anys va fer una pregunta en català a Manuel Valls quan aquest era ministre de l’Interior. Anteriorment, Bertran ja l’havia entrevistat a l’estudi en català quan aquest començava la seva carrera política. Aleshores, un Valls ja ministre va respondre a la periodista amb una pregunta: ‘Un ministre de la República ha de parlar en català?’. El polític socialista Christian Bourquin, aleshores president del Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló, i que estava darrere de Valls li va dir: “Aquí sí”, i Valls va fer una breu resposta en català, anècdota que va recollir en un vídeo el setmanari La Semaine du Roussillon, que es va fer viral. Bourquin era rossellonès, nascut a Sant Feliu d’Amunt, i era un jacobí recalcitrant i alhora respectuós amb la seva identitat nord-catalana. Tot i que s’expressava gairebé sempre en francès, entenia el català i el parlava una mica, i en els seus discursos li agradava introduir algunes frases en català. Ell deia que era “francès per sobre de tot, i català abans de tot”. De fet, el nom de la revista informativa del consell quan ell n’era el president era l’L'accent catalan de la République (”L'accent català de la República”) i al seu fill el va batejar amb el nom de Jordi. Bourquin va morir el 2014 als 59 anys d'una malaltia.

“He entrevistat molts ministres i primers ministres francesos en català i contestaven en francès sense cap problema. Esclar que moltes vegades, a micro tancat, prèviament els havia de traduir les preguntes al francès. A Jean-Pierre Chevènement, que era ministre de l’Interior i molt jacobí; a Michel Rocard, que va ser primer ministre; a Jacques Lang, ministre de Cultura, i a molts altres els havia entrevistat en català i cap s’havia molestat mai. L’últim que vaig entrevistar i que al principi s’hi va oposar va ser Jean-Luc Mélenchon, que havia estat ministre i cap de llista de França Insubmisa. És molt i molt jacobí. Li vaig dir: ‘Senyor Mélenchon, si no ho accepta, serà el primer polític francès a no acceptar-ho’. I llavors va acceptar”, recorda Manzanares.

La pèrdua de la llengua pròpia del territori

“El català s’està perdent, és molt difícil sentir-lo al carrer. A Perpinyà és gairebé impossible tret del barri de Sant Jaume, on se sent els gitanos parlar en català, o en alguns llocs concrets, com la Llibreria Catalana. Però a la resta de la ciutat és molt complicat parlar en català al carrer. I en els pobles també és cada vegada més complicat”, diu Albert Noguer, director de Ràdio Arrels, on ha fet tots els papers de l’auca des del 1982, quan va començar a col·laborar-hi com a voluntari. “Una eina per mantenir aquest ús social és la ràdio perquè entra als cotxes, a les cases, als telèfons… És una forma d’entrar a tot arreu de la Catalunya Nord”, afegeix Noguer.

“Una de les coses que sempre m’ha impactat de Ràdio Arrels és la seva capacitat per trobar gent que els parla de segons quines temàtiques i penses: «Jo conec aquesta veu», i és una veu que coneixes més o menys però que jo no tenia gens controlat que aquesta persona es podia expressar tan bé en català”, assenyala Gautier Sabrià, sociòleg i col·laborador de Ràdio Arrels des de fa onze anys. “Ràdio Arrels ha fet fer el pas a milers de persones a parlar en català per primera vegada de manera pública. Sobretot al principi, perquè la gent sabia parlar català però probablement no el parlava gaire sovint. I que vingui un periodista i li demani que parli en català va fer que molta gent s’atrevís a parlar en català en públic: polítics, agents socials i molta gent del món de la cultura van començar a parlar públicament en català a través de la ràdio”, diu Berenguer Ballester, que va treballar a Ràdio Arrels des del 1982 fins a la seva jubilació, on va fer programes com L'Escriptor del Mes o El Disc de la Setmana, entre d’altres.

“Hi ha una varietat de programes que expliquen la vida del departament i del que fa la gent. Molts nord-catalans que han perdut la llengua l’escolten per sentir parlar en català. Hi ha gent que m’ho ha dit, eh! «A mi em va bé perquè l’avi el parlava i després ho va deixar de fer, la mare també, tenia una tieta que també el parlava…» Hi ha com una identitat semiamagada que diu a molta gent: «Tu ets català i la llengua catalana forma part de la teva vida», i és aquest sentiment el que jo he sentit a través del que aquestes persones em deien, de per què escolten Ràdio Arrels”, explica Martí Vilà Passola, regidor de Cultura i Catalanitat de l'Ajuntament de Ceret, nascut a Barcelona, resident a l’estat francès des de fa unes quatre dècades i al Vallespir des de fa vint-i-cinc anys.

Un veterà periodista nord-català que prefereix no dir el seu nom remarca també el paper que ha jugat sempre Ràdio Arrels a l'hora de formar periodistes autodidactes, tant en els anys 80 com en el segle XXI.

La selecció musical

Pensar que Ràdio Arrels només l’escolta la població nord-catalana militant de la causa o que se sent interpel·lada d’una manera o altra per la catalanitat és un error. Ràdio Arrels incideix en la població nord-catalana, al marge de si parla o no català o fins i tot de si l’entén. “No tenim estudis d'audiència perquè quan es fan enquestes les agències només pregunten per les ràdios comercials i públiques. Per demanar que ens incloguessin potser ens demanarien 15.000 euros”, explica el director de l’emissora, Albert Noguer. “D'incidència en té, sens dubte. Té un paper important perquè permet accedir a la llengua catalana i malauradament hi ha pocs espais públics oberts gratuïts on es tracti la llengua catalana de forma normal i desacomplexada”, diu Bertran.

“És difícil de dir sense tenir dades objectives, però la meva experiència és que sempre que he fet coses a la ràdio, a la feina, coneguts i gent no necessàriament vinculada a l’entorn catalanista, o gens, m’han dit: «T’he sentit a la ràdio». I ho he trobat molt curiós perquè és gent que no parla català. Ràdio Arrels ha aconseguit una cosa que té molt de valor: que hi hagi gent que pugi al cotxe i automàticament posi Ràdio Arrels. Hi ha qui diu que és per la música, que és una radiofórmula amb molta música en català, però no només, tens música en altres llengües, però de qualitat”, explica Pablo Bonat, docent nascut a Barcelona, resident a la Catalunya Nord des de fa dotze anys i col·laborador de l’emissora. La seva parella és filla de fundadors de Ràdio Arrels.

La selecció musical és acurada des del primer dia. “La gent que va engegar Ràdio Arrels no eren ben bé jovenets. Ja tenien un pòsit cultural mitjanament elevat tant en català com en francès, i també el costum d’escoltar música de qualitat i cançó d’autor, que van voler traspassar a la graella de la ràdio. Les primeres setmanes vam programar molt majoritàriament música en català perquè volíem que s’entengués l’objectiu de l’emissora. I després també vam incorporar música actual però d’una certa qualitat, no cançons comercials que tinguessin una vida d’un parell de mesos”, explica Manzanares, fundador de l’associació i de la ràdio. “Programem una mica més de la meitat de la música en català però no ens tanquem a cap llengua”, afegeix Noguer.

Una descoberta inesperada

Íngrid Obiol és de Barcelona i fa divuit anys que viu a la Catalunya Nord. “No tenia ni idea que existia una ràdio catalana, mai n’havia sentit a parlar. Va ser tota una descoberta, una sorpresa que no m’acabava de creure. Quan arribes a l’estat francès tens aquelles grans etiquetes, que és molt jacobí, que ho és, eh, i que la llengua francesa és primordial per sobreviure a França. I descobreixo que hi ha una emissora que ho fa absolutament tot en català. Ni en el millor dels meus somnis m’esperava una sorpresa tan bonica. De seguida la vaig posar a la memòria de la ràdio del cotxe i des del principi es va convertir en un referent per a mi”, explica. Obiol ha estat mestra en diverses escoles de La Bressola, els seus fills en són alumnes, i ara treballa a l’Associació Per a l’Ensenyament del Català (APLEC) de la Universitat de Perpinyà-Via Domitia. “La percepció que vaig tenir és que Ràdio Arrels informava més enllà de les altres emissores que emetien des de Perpinyà o altres mitjans de comunicació que parlaven de la Catalunya Nord eren més generalistes. Ràdio Arrels era ultralocal, donava notícies de vilatges que ni tan sols coneixia, perquè acabava d’arribar, i em va permetre tenir una visió molt local de la Catalunya Nord”, afegeix Obiol.

Obiol també se suma als elogis per la selecció musical. “He descobert petites joies que només pots sentir a Ràdio Arrels. Amb el cotxe sovint la sintonitzo, ara ja no tant perquè no fan informatius, però la poso perquè penso que, potser, descobriré un nou grup o una nova cançó. Em porta a un temps passat de quan no teníem aquestes tecnologies que tenim ara, que podem saber quin títol té tal cançó o qui n’és l’autor. Com que no presenten les cançons no saps el nom del grup i t’enganxa a tornar a escoltar l’emissora per veure si la tornen a posar. És una sensació que només visc amb Ràdio Arrels. És curiós”, diu. Obiol també és traductora del francès al català i fa uns anys, Ràdio Arrels va fer un culebró d’estiu d’una novel·la que ella havia traduït.

“A la Catalunya Nord les batalles per no perdre la nostra identitat són permanents, no són coses que estiguin adquirides, ni de molt”, diu Joana Serra. Amb tot, també hi ha qui ho veu una mica millor. “Una ràdio associativa en el context nord-català que aguanta quatre dècades vol dir alguna cosa, no?”, conclou Pablo Bonat.