Qui recorda els republicans morts pel foc amic?

Pere Canals va ser alcalde de Cadaqués, regidor de Girona i membre del comitè central del PSUC

2 min

Pere Canals amb Francesca Cucurull Vidalot i en una foto de més jove a la revista 'Sol Ixent' de Cadaqués. Col·lecció Lena Casals. Exposició Dones de Lleida, Generalitat de Catalunya / 'Sol ixent'

GironaPere Canals Cabrisas, nascut a Cadaqués l’any 1908, va ser un torner comunista que va treballar a Sabadell, Reus i Palma. Va pertànyer al Partit Comunista Català i a la secció catalanobalear del Partit Comunista d’Espanya. La nit del 18 de juliol de 1936, amb una expedició balear, va embarcar-se cap a Barcelona per tal de participar a l’Olimpíada Popular. L’aixecament militar i el procés revolucionari van canviar-li els plans. Restà a Catalunya sense olimpíada i sense poder retornar a Mallorca. Això sí: durant el mes d’agost es va inscriure en l’aventura fracassada del capità Bayo de recuperar les illes. Com a comunista va integrar-se en el nou partit del PSUC.

Acollit, tot seguit, per la família de Cadaqués, esdevingué alcalde de la població marinera, càrrec que va desenvolupar entre l’octubre de 1936 i el gener de 1937. Posteriorment es traslladà a Girona, on va treballar per expandir el partit. Fou regidor de l’Ajuntament de Girona, de desembre de 1937 a abril de 1938. Com a militant destacat del PSUC, també va fer-se càrrec de la secretaria general de la II Vegueria i va ser membre del comitè central del partit.

Durant el 1938, la guerra civil va dur-lo a Tàrrega, on va ser acollit a casa de la camarada Francesca Cucurull Vidalot (1916-1992), de la qual va enamorar-se i amb la qual tingué descendència. Va viure l’exili de 1939 per terres de França i, a continuació, per Santo Domingo, Cuba, Xile i Argentina. Cap al final de 1943 va rebre l’ordre de retornar a Catalunya amb un encàrrec de la direcció del PCE a Amèrica. Tot primer, aterrà a Portugal i s’establí a Madrid. Després, el desembre de 1944, arribà a la ciutat comtal. Fou el cap de l’organització clandestina del PSUC a Catalunya durant tot un any. S’hi va mantenir fins que Joan Comorera, màxima autoritat del partit, instal·lat a França després de l’exili mexicà, li ordenà que es presentés a Tolosa de Llenguadoc, a fi de donar comptes de l’actuació passada. Era el desembre de 1945.

Víctima del foc amic

Canals tenia previst de reaparèixer a Barcelona el gener de 1946, però d’ell ja no se’n va saber res més. Fou liquidat pel foc amic. A Tolosa? Al passatge dels Pirineus? El 1949 Comorera reconeixia, crípticament, la responsabilitat de l’acte, quan deia que “posàrem fi a la tràgica aventura de Canals”. Al darrere d’un assassinat ocultat, hi havia tot un procés, acusacions, enemistats, divergències polítiques, la qüestió de la dependència del PSUC del PCE, revenges. En definitiva, stalinisme pur i dur.

La família de Cadaqués s’interessà, l’any 1983, sobre el misteri del desaparegut. On és en Pere? On para? Difícilment va obtenir resposta de qui podia donar-la. Els "caídos por Dios y por España” van tenir honors a la postguerra. Els condemnats pel franquisme són reconeguts per la “memòria històrica”. Però els que van oposar-se a la dictadura i foren víctimes del foc amic, aquests poden restar, encara avui, sense sepultura.