L’any passat, com que la Copa Amèrica tenia prioritat, van traslladar la Setmana del Llibre del Moll de la Fusta al passeig Lluís Companys. Anant-hi ara, vaig pensar en aquesta jerarquia en relació al destí que Trump preveu per a Gaza i la seva població una vegada sotmeses: dedicar-les al turisme.
El canvi de lloc, però, ha dut més públic i ha comportat que s’entri a la Setmana per un Arc de Triomf. No n'hi ha per a menys. Aquest any, la Setmana ha fet rècord d’expositors. Passejar-s’hi t’encoratja com fa sempre la cultura. És dels pocs llocs públics al món on la catalanitat no està només normalitzada, sinó celebrada amb orgull i justícia. És un nucli cultural de primer ordre. Més de dues-centes editorials, i encara no hi són totes. Zero turistes. El llibre català –la llengua endiumenjada– representa la vocació més ambiciosa, universal i lliure de la nostra cultura. Podran anar-nos-se’ns venent, enflaquint i bombardejant, que, al moll de l’os, eliminada fins i tot la llengua, a l’últim cor d’aquest país encara hi haurà un llibre català, en el format que sigui. Destruït l’últim llibre, llavors sí, s’haurà acabat.
Ara, per exemple, puc acostar-me a la parada de Club Editor i comprar l’edició de fa deu anys d’Els germans Karamàzov. Al capítol III del Llibre Cinquè, Ivan diu al seu germà: “Vull viatjar per Europa, Alioixa. Sé que només hi trobaré un cementiri, ¡però un cementiri tan estimat! Morts estimats hi reposen, cada llosa és testimoni de la seva vida ardent, de la seva fe apassionada en l’ideal, de la seva lluita per la veritat i la ciència”.
Al seu estudi sobre Tolstoi i Dostoievski, Steiner diu que a Rússia, als temps de Dostoievski, la cort “era hostil a la literatura. La majoria de l’aristocràcia vivia aïllada en una barbàrie feudal i només una minoria europeïtzada mostrava interès per l’art o pel lliure joc de les idees”. Tot i amb això, la literatura russa i l’americana van ser les més obertes i ambicioses del XIX, com si ja s’hi anunciessin les dues grans potències mundials del segle XX.
Sí, i tant, una clara decadència europea i una clara decadència catalana, ara mateix. Precisament per això, acosteu-vos a la Setmana i compreu-hi un o uns quants llibres. Busqueu L’Escrita de Perejaume, o els quatre poemaris reeditats de Carner, o Carrers i altres relats de Stephen Dixon, o podeu demanar consell als editors mateixos, que és un privilegi. Sortireu de tota aquesta estultícia interessada que busca igualar-nos a la baixa. Aneu a la Setmana del Llibre abans no trobin la manera d’espatllar-la o de tancar-la.
