La localitat de Tinghir, al sud-est del Marroc

Amazics, una diàspora forçada

La població del sud-est del Marroc no pot beneficiar-se dels recursos naturals de la seva terra

La localitat de Tinghir, al sud-est del Marroc / NÚRIA VILÀ

La carretera escarpada d’uns 370 quilòmetres que condueix des de Marràqueix fins a Tinghir, al sud-est del Marroc, als peus de la serralada de l’Atles, de seguida mostra les desigualtats en el nivell de desenvolupament entre el món rural i l’urbà. Les problemàtiques al sud-est del Marroc engloben un sentiment particular de marginació i frustració per als seus habitants, majoritàriament amazics, que sovint els empeny a voler buscar un futur fora del país.

“Rabat, Fes, Casablanca... És el que l'estat considera el Marroc útil, on hi ha tren d’alta velocitat, teatre, cinema, autopistes, instituts per la llengua, seguretat social i tot el que cal. Però aquí, mira, tenim les muntanyes. Ens encanten les muntanyes, però necessitem els nostres drets”, explica Rajab Machichi, periodista i filòleg amazic de la regió. “Aquesta marginació de l’estat és volguda, intencionada, però la gent no l'ha acceptat”, conclou.

Els amazics, també coneguts de manera despectiva com a berbers –que vol dir bàrbars–, són la població autòctona del nord d’Àfrica, i la majoria són al Marroc, sobretot a la zona del Rif, l’Atles, el Souss i al sud-est del país. A més de veure's minoritzats, no poden aprofitar les riqueses naturals de la seva terra.

“Quan acabes els estudis no tens estabilitat i penses molt”

Mourad Ait Chouaa Llicenciat en sociologia

Una de les lluites liderades pels amazics i més reivindicades a la zona se situa a Imider, on hi ha la mina de plata més productiva de l’Àfrica. Malgrat la riquesa que genera, els habitants de la zona no se’n beneficien. La mina, a més de sobreexplotar l’aigua subterrània de la regió, produeix diversos materials tòxics, com el zinc, el mercuri i el cianur, i té efectes devastadors per a l’agricultura, un dels principals mitjans de vida de la població local.

L’estiu del 2011 desenes d’amazics del poblat van iniciar un campament de protesta al cim de la muntanya d’Alban, en un punt clau per tallar el subministrament d’aigua que va a la mina, per reclamar més inversió pública en hospitals, escoles i infraestructures. També demanaven l’elaboració d’un estudi independent sobre els efectes de la mina en el medi ambient i la salut dels veïns. Va ser la lluita mediambiental més llarga de la història del Marroc.

“Les zones del sud-est del Marroc són plenes de potencial a les mines. També hi ha moltes cadenes agrícoles que encara no s’han explorat d’una manera adequada. Si ho valorem correctament, podríem donar feina als joves en lloc d’haver de migrar a altres països, especialment a Espanya. També tenim potencials en el turisme ambiental sostenible”, explica Abdelaziz Yahyaoui, un amazic expert en medi ambient i desenvolupament i professor a la Universitat Cadi Ayyad de Marràqueix.

“Hi ha recursos minerals, humans, econòmics, però la població de la regió pateix, són pobres. Per què? Perquè la riquesa se’n va a altres llocs”, prossegueix Rajab Machichi, que com a periodista ha seguit de prop el conflicte a Imider. “Defensen l’amaziguisme dins del Marroc. La gent amaziga defensa l’autenticitat. Què vol dir això? Que jo he de gaudir, com a poble autòcton, de la meva riquesa. No han de ser els de fora els que se n’aprofitin”.

“La discriminació es veu en el nivell de desenvolupament de les zones. En algunes hi inverteixen i en d’altres, com el sud-est, no hi ha un mínim d’oportunitats per treballar”, explica Ismail Allali, llicenciat en dret per la Universitat Ibn Zohr d’Agadir, un dels molts joves de la regió que es plantegen emigrar. “En aquest temps a partir de la graduació mires tan sols de sobreviure. No tens estabilitat psicològica ni econòmica. I aleshores penses molt”. Mourad Ait Chouaa, llicenciat en sociologia per la mateixa universitat, afegeix: “Per sortir d’aquest cercle busques solucions fora de la realitat degradada on estàs atrapat”.

Destí: Catalunya
Des dels anys 60, Catalunya ha esdevingut un dels seus principals destins. Inicialment es tractava d’amazics procedents principalment de la zona del Rif, al nord, però des dels anys 90 la migració amaziga ha crescut i el seu origen s’ha diversificat. Osona, el Baix Llobregat, el Maresme i l’Empordà són els nuclis on es concentra la població d’origen amazic rifenya, i a Sabadell, Cornellà de Llobregat, Manresa i Tortosa prevalen els del sud-est del Marroc. Actualment, uns 230.000 marroquins viuen a Catalunya. A falta de registres oficials, entitats com Casa Amaziga de Catalunya estimen que més de la meitat són amazics.

*Aquesta sèrie ha sigut elaborada amb l’associació de periodisme Fora de Quadre i la Casa Amaziga de Catalunya mitjançant la beca Devreporter de Lafede.cat