08/01/2016

Bielorússia, atrapada en el protectorat rus

3 min
AMISTAT AGREDOLÇA
 El president rus, Vladímir Putin, donant la mà  al seu homòleg bielorús, Aleksandr Lukaixenko, en una trobada al Kremlin.

Que dels acords de pau per a Ucraïna en diguin Acords de Minsk i que l’amfitrió, quasi mediador, hagi estat Aleksandr Lukaixenko li ha transferit al dictador de Bielorússia una aurèola no pas d’honorabilitat però sí de respectabilitat com mai s’hauria pogut imaginar. I l’hi ha d’agrair sobretot al president rus, Vladímir Putin, que té clar que Bielorússia és un protectorat i actua en conseqüència.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Tot i que l’amo del Kremlin no ha amagat mai un cert menyspreu pel groller personatge Lukaixenko, del president bielorús en valora com sap interpretar els vells papers soviètics, sobretot el de ser gendarme del flanc est de l’OTAN i una de les peces clau de la Unió Euroasiàtica.

La cotització de Lukaixenko ha pujat, doncs, aquests últims mesos en el mercat polític fins al punt que la Unió Europea gestiona la suspensió de les sancions contra un règim que continua sent considerat com el més autoritari del continent.

El gripau de la Comissió Europea

Brussel·les s’ha empassat com un mèrit del règim de Minsk haver organitzat l’escenificació dels acords de pau per a Ucraïna a ritme de pantomima, s’ha congratulat per l’excarceració d’uns quants opositors i ara tot està a punt perquè al febrer es publiqui l’exculpació d’un règim policial -exercit per un cos que es continua dient KGB- que fa eleccions segons les màximes estalinistes: els recursos administratius són més valuosos que els programes i les llistes, i qui recompta els vots és més important que qui guanya els comicis.

Amb tot, per a Brussel·les les presidencials del 10 d’octubre van tenir lloc “en un clima d’apaivagament”: Brussel·les necessita apaivagar, o almenys no intensificar, els maldecaps que li vénen de l’Est, encara que comissaris i assessors europeus hagin de passar de puntetes damunt d’informes molt crítics sobre Bielorússia emesos pels observadors de l’OSCE.

Tot fa pensar que mentre duri l’ofensiva putinista a Ucraïna i al Pròxim Orient, la UE farà mans i mànigues perquè Bielorússia es mantingui en els llimbs en què està des de fa gairebé vint anys, encara que el preu que n’hagi de pagar sigui donar suport a Lukaixenko. Com qui suporta una pedra a la sabata.

I també perquè, ara com ara, una majoria de bielorussos estan disposats a aguantar el règim. Alguns estudis projecten la fotografia social: en un país on més del 80% de l’activitat econòmica està controlada per l’estat, només un 33% de l’opinió pública exigeix més mercat, mentre que la majoria, un 43%, desitjaria que el control públic de l’economia fos encara més intens. Aquest 43% no estaria expressant la necessitat de sobirania econòmica, com podria succeir -hipotèticament- en un país capitalista sud-europeu afectat per l’austeritat, sinó que expressaria el que desitja una societat aferrada als vells mites col·lectivistes de l’URSS. Alhora es detecta un cert conformisme respecte a la sobirania política: només un 14% s’enfrontaria a una agressió armada enemiga, mentre que el 47% s’hi adaptaria.

Un drama cultural i d’identitat

Els llimbs bielorussos es detecten també en el vessant cultural i lingüístic. Les dades oficials diuen que un 20% de la població utilitza habitualment la llengua bielorussa, però els estudis d’agències independents asseguren que és només entre un 3% i un 5%. I que a casa un 72% dels bielorussos parlen rus. Tot un drama cultural i d’identitat, com ha exposat la premi Nobel de literatura 2015, Svetlana Aleksiévitx, que va celebrar el guardó a Minsk, a la Lohninau, una petita llibreria especialitzada en textos i literatura bielorussa. Aleksiévitx, a qui li han donat el Nobel per la seva obra escrita totalment en rus, va confessar el seu dolor per no haver escrit mai res en la llengua del seu país i de la seva gent.

stats