“Diuen que soc un perdedor però l’important és que he sobreviscut”

Els retornats viuen l’experiència com un fracàs o una segona oportunitat

“Pensava que mai més tornaria a trepitjar Gàmbia, però Déu no ha deixat que sigui així”. L’Ibrahim, de 23 anys, és dels primers a baixar de l’avió que el 7 de desembre aterra a l’aeroport de Banjul des de Trípoli en un vol organitzat per l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM). Amb ell hi viatgen 299 repatriats més. “No volia passar ni una nit més a Líbia, estic content de tornar al meu país”, explica l’Ibrahim.

Fa dos anys l’Ibrahim es va vendre el seu taxi per emprendre el que es coneix a Gàmbia com el 'backway', és a dir, la immigració irregular, sense visats ni garanties d’arribar viu a Europa. Segons dades de l’OIM, aquest petit país de l’Àfrica Occidental està entre els 10 primers d’origen de les persones que han arribat de manera irregular a Itàlia el 2017 per la ruta del Mediterrani. Una xifra alarmant tenint en compte que la població no supera els dos milions d’habitants. En quedar-se sense més diners, l’Ibrahim va quedar atrapat a Líbia, on va ser víctima de les extorsions i els abusos dels traficants de persones. La situació no va millorar quan va ser tancat en un dels centres de detenció per a immigrants que està sota la tutela del govern libi. “A la cel·la no tenia ni espai per estirar les cames o dormir a terra de tanta gent que hi havia. Ens donaven pa i una ampolla d’aigua dues vegades al dia, i després fèiem servir la mateixa ampolla per orinar”, diu. I afegeix: “Si ens queixàvem, els policies ens pegaven més fort”. Així va estar reclòs durant nou mesos, fins que representants de l’OIM van tenir accés al centre i van iniciar els tràmits per repatriar-lo.

L’arenga ministerial

A mitjanit, qui espera a l’Ibrahim a l’aeroport són treballadors de l’OIM i la Creu Roja, que li ofereixen galetes, begudes, una bossa amb un 'kit' d’higiene personal i roba nova, incloses unes vambes. També hi és el ministre de Joventut i Esports del país, Henry Gomez, que des de la pista dona la benvinguda els repatriats: “No ho heu aconseguit a fora, però podeu ser milionaris a Gàmbia”, assegura en una arenga carregada de promeses: “A poc a poc es pot caçar un mico”, resa el proverbi en wòlof, un dels idiomes locals.

De Banjul a Biella

Mam Jarra, 34 anys, va fer el mateix viatge de tornada el 4 d’abril, després d’haver deixat Brikama vuit mesos abans. No es va acomiadar de la família ni del seu fill de 10 anys. Per no preocupar-los, va dir que aniria uns dies al Senegal per comprar uns televisors i després vendre’ls al mercat de Banjul. Sovint parla per Facebook amb una amiga que viu a Alemanya, que la va advertir que la ruta per arribar a Europa és molt dura i gens fàcil. “Però jo també havia de provar la meva sort”, es disculpa la Mam. “El negoci de les teles no em donava prou diners, i no he trobat cap altra feina”, conclou. La falta d’oportunitats laborals i l’efecte crida des de la diàspora són dos dels principals motius pels quals els joves pensen en el' backway'. Un any després d’intentar emigrar a Europa, la seva vida poc ha canviat a Gàmbia, tot i que el país s’obre després de 21 anys sota una dictadura tirànica.

Pensava que mai més tornaria a trepitjar Gàmbia, però Déu no ha deixat que sigui així"

Ibrahim 23 anys

El retorn a la feina

Tampoc ha canviat la del Paul, 27 anys, que va ser repatriat en el mateix vol que la Mam. Ell continua fent hores en el taller de reparació d’ordinadors i telèfons mòbils on treballava abans. La botiga està buida per culpa d’un tall de llum, un problema amb què els gambians han de conviure cada dia. “Si no hi ha electricitat, no puc reparar els aparells i els clients no venen”, es queixa. Tant ell com la Mam també van viure un autèntic infern a Líbia. Ara, l’OIM té un projecte d’assistència per trobar una ocupació laboral als repatriats, que inclou l’ajuda psicològica per superar el trauma del viatge. L’agència de Nacions Unides actualment té els recursos per assistir 1.500 persones en tres anys, però en nou mesos ja han retornat 1.841 persones des de Líbia, i durant el desembre els vols han sigut pràcticament setmanals. Des de l’OIM reconeixen la situació de “saturació” i apunten el risc que els joves repatriats es trobin una altra vegada sense perspectives de futur, també per l’estabilitat del país. Ni el Paul ni la Mam han rebut cap tipus de suport mentre intenten refer la seva vida. “Alguns pensen que soc un perdedor per no haver arribat a Europa -es lamenta el Paul-, però vaig sobreviure i per a mi això és el més important”.

El camí fins a la porta de l'infern

Més continguts de