Itàlia: El país on l’impossible és possible

PeriodistaL’esquerra italiana observa amb una barreja d’estupefacció, desafecció i desesperació com el Partit Democràtic (PD) gestiona el govern conquerit -formalment- en les eleccions de fa un any. En menys de dotze mesos han caigut dos dels seus dirigents: l’aleshores secretari general i candidat apremier Pier Luigi Bersani va desplomar-se a l’abril, plorant, després que gran part del seu partit no li fes confiança en l’elecció del president de la República i el Parlament hagués d’optar per demanar a Giorgio Napolitano -de 88 anys- que continués, en una mesura institucional insòlita i de dubtosa constitucionalitat. Enrico Letta ha caigut amb més serenitat, acomiadant-se amb un tuit d’agraïment elegant i rebent una trucada de suport de Barack Obama: aquesta mena de detalls són importants a Itàlia, una societat que s’agrada tant com li encanta agradar, i molt estructurada al voltant de la gestió del poder.

El poder en totes les seves variants i jerarquies es representa a Itàlia de maneres tan escenogràfiques que poden resultar inconcebibles per molt avesat que s’hi estigui. El nou secretari general del PD, Matteo Renzi, jove alcalde (39 anys) de la dinàmica Florència, ha dissenyat i executat en dos mesos una nova escenografia en la qual desapareix Letta i juntament amb ell una de les seves fites: la neutralització de Silvio Berlusconi. Tot és possible quan esdevé el que semblava impossible, i l’impossible esdevé sovint a Itàlia -on es va presenciar amb sorpresa la diligència amb què una institució poderosa com el Vaticà va resoldre la renúncia de Benet XVI.

Renzi en va tenir prou amb un mes de secretari general per trucar a Berlusconi i fer-lo ressuscitar políticament per pactar la futura llei electoral del país -la gran reforma institucional pendent i principal causa no-cultural del garbuix institucional en què està Itàlia-. Abans de la invitació, Berlusconi no era tan sols el dirigent d’un partit mancat de poder per establir majories al Parlament arran de l’escissió forçada per Angelino Alfano -ara dirigent del Nou Centredreta-, sinó sobretot un condemnat en ferm per frau fiscal al qual se li ha retirat la condició de senador. Però si alguna llei s’ha respectat segur en els últims 20 anys a Itàlia és la que diu que a Berlusconi no se’l pot donar mai per acabat. Una frase de Giulio Andreotti que als italians els agrada citar quan parlen de política diu que “el poder desgasta a qui no el té”. El desembre del 2013 Berlusconi estava fora del joc; el gener del 2014 a Renzi el van convidar a tornar a jugar, i ahir Napolitano el va citar al solemne palau presidencial en el marc de la ronda de consultes amb els líders polítics per a la formació del nou govern.

La resurrecció de Berlusconi

Després de dos mesos de silenci mediàtic, el Berlusconi polític brolla altre cop i amb ell tornen declaracions significatives: “Renzi és intel·ligent i no és de l’escola comunista”, potser el màxim elogi que pot pronunciar Berlusconi a un polític del PD. El contrapunt escenogràfic d’aquesta floreta és l’argumentació que Renzi va fer servir per justificar la polèmica trobada amb el Cavaliere: “Vull pactar les reformes amb Berlusconi per no haver de governar amb Berlusconi”. Aquesta mena de verbigràcia que satisfà titulars mediàtics tant com regira l’estómac d’una part de l’electorat d’esquerres del PD (i de la societat italiana) és moneda de canvi en la retòrica política. Molt sovint els italians prenen el cappuccino e cornetto matinal llegint-ne de semblants i ja hi són immunes. L’impossible és possible.

En l’horitzó de Renzi, un programa de reformes estructurals que, d’una banda, haurien de satisfer els mercats i els empresaris -com l’abaratiment de l’acomiadament- i, de l’altra, prometen inquietar Europa perquè l’alcalde de Florència ja ha manifestat que les reformes que siguin “necessàries” per al país han de prevaler per sobre dels “límits de deute” fixats per Brussel·les. Cal veure amb cautela qualsevol declaració d’intencions expressada en el marc escenogràfic del poder polític romà. Al cap i a la fi, Renzi sempre havia manifestat que volia ser escollit “amb un clar mandat dels electors” i arribarà al govern italià amb el suport de 136 del 152 membres del PD.

Mentrestant, des del seu observatori digital, el partit (no coalició) més votat pels italians fa un any, el Moviment 5 Estrelles (M5S) de Beppe Grillo, no és tingut en compte en les grans decisions institucionals, ni sembla que ho esperi. Estigmatitzat com a ens antisistema al qual s’acusa de radical d’esquerres i radical de dretes alhora, la seva rellevància estratègica supera la seva presència institucional. El pacte Renzi-Berlusconi per a una nova llei electoral que afavoreix els grans partits podria estar encaminat a desactivar electoralment un M5S que amenaça de tornar a esgarrapar molts vots d’una esquerra desencantada amb els seus líders i tipa de l’austeritat dictada per la troica europea (l’M5S preconitza una consulta democràtica perquè els italians decideixin si volen continuar a la UE). Cada vegada que Grillo denuncia la corrupció d’una “casta” política que es retroalimenta i es protegeix, els fets semblen donar-li la raó: l’assalt al poder de Renzi gràcies al pacte amb Berlusconi en seria l’enèsim exemple.

Si Renzi és designat primer ministre, serà el tercer consecutiu no escollit pel poble italià. Només fa un any, l’esquerra semblava recuperar l’autoestima amb unes primàries transparents i aparentment regeneradores en què Bersani derrotava un jove candidat de nom Matteo Renzi que porta per sobrenom il Rottamatore (el demolidor).

Cronolgia

Febrer 2013. El centreesquerra del Partit Democràtic (PD) guanya les eleccions legislatives per un estret marge davant Berlusconi. No té prou majoria per formar govern i ha de buscar coalicions.

Abril 2013. Giorgio Napolitano és reelegit president de la República per a un segon mandat, un fet sense precedents en la història del país. Ell és l’encarregat de pilotar les difícils negociacións per formar govern.Enrico Letta es posa al capdavant d’una complicada coalició amb el partit de Berlusconi, després de dos mesos en punt mort. El líder del PD, Pierluigi Bersani, presenta la dimissió.

Agost 2013. El Tribunal Suprem d’Itàlia confirma la condemna per frau fiscal al grup de comunicació de Silvio Berlusconi, que queda inhabilitat per ser candidat a les pròximes eleccions.

Novembre 2013. Berlusconi força el seu partit a abandonar el govern Letta, però un grup liderat pel seu delfí, Angelino Alfano, decideix continuar al govern i crear el seu propi partit. Berlusconi és expulsat del Senat.

Gener 2014. Després de guanyar les primàries del PD amb un suport del 68%, Renzi acorda un pla amb Berlusconi per reduir el pes dels partits petits. L’ofensiva posa Letta contra les cordes, i el 13 de febrer perd el suport del partit.