El govern Johnson esperarà fins al darrer minut per decidir si tira endavant la votació del Brexit

LondresEl dia del judici final sobre el Brexit pot acabar en no res. O en una nova espera i encara en més confusió. A darrera hora, el govern de Boris Johnson potser ajornarà la votació sobre el pacte a què dijous van arribar Londres i Brussel·les, després que aquest matí de dissabte l'speaker de la cambra dels Comuns, John Bercow, triés una moció que es votarà abans i que, si rep el vist-i-plau dels diputats, obligarà al 'premier' a demanar una pròrroga encara que l'acord entre Londres i Brussel·les s'acabés aprovant posteriorment. En aquestes condicions, en què el decissiu vot a caixa o faixa quedaria desvirtuat, fonts de Downing Street han indicat que retirarien la moció del pacte pròpiament dita.

Per tant, si es confirma el que ja és un rumor constant tant a l’interior de la cambra com entre els passadissos perquè s’hi accedeix, els Comuns hauran tornat a fer una puntada de peu a la pilota i retardaran una vegada més la decisió definitiva. Les conseqüències podrien ser enormes i imprevisibles però la primera és que abans que s'acabi el dia d'avui, Boris Johnson hauria de demanar una nova pròrroga a la Unió Europea (UE), en compliment de la llei Benn.

Mai fins a aquest matí de dissabte, la possibilitat que s’aprovés l’acord del Brexit havia sigut tan alta. Càlculs fets pe Financial Times indicaven a primera hora d'aquest dissabte que hi havia un nucli de diputats indecisos o que no havien manifestat públicament el seu vot. A favor del pacte n’havien comptabilitzat ja 310, i en contra 304. En teoria, i si no hi ha abstencions, perquè el primer ministre Boris Johnson se’n surti hauria de comptar amb 320 diputats. De moment, els números a la cambra no l’afavoreixen, perquè només en té 287 i no és segur que tots els tories li donin suport.

¿On intentarà aconseguir-los, després que els fins ara socis de la legislatura, els nord-irlandesos del Partit Democràtic Unionista (DUP), anunciessin que hi votarien en contra? Hi ha tres grups de parlamentaris diferenciats als quals Downing Street ha volgut atraure des que la fumata blanca va sortir de Brussel·les.

D’una banda, els que integren el European Research Group (ERG), conservadors brexiters radicals que van ser el malson continu de May i que, a la pràctica, en van provocar la caiguda. La gran majoria de la vuitantena de membres que formen aquesta ala dreta tory ja s’han pronunciat a favor de l’acord. Però encara hi ha una dotzena d’indecisos als quals els costa molt trencar amb el DUP, partit que consideren poc menys que camarades d’armes. Johnson els necessita.

Mirant als laboristes del ‘leave’

El segon grup al qual Downing Street mirava ahir eren els laboristes dels districtes que van votar per sortir de la Unió Europea el 2016. Uns nou o deu han assegurat que votaran amb Johnson. Però en queden una quinzena que dubten. Potser el pacte que ha portat el premier de Brussel·les no els agrada gens, però l’estat de cansament podria implicar una decisió més aviat poc meditada, que no valori gens les conseqüències futures per al partit en les eleccions generals que s’albiren, d’aquí poques setmanes o un parell de mesos, segons què passi avui.

El tercer grup de diputats cobejats ara pel govern són els independents. Són més d’una trentena, la gran majoria antics membres del Partit Conservador, expulsats en les últimes setmanes per haver votat contra les directrius del govern. Downing Street els necessita com l’aigua de pluja i potser disset o divuit ja haurien indicat que voldrien tornar a la casa del pare. Johnson, cap exemple de generositat, podria fins i tot recompensar-los amb la readmissió. Però no tots són tan fàcils d’acontentar. L’exministre del Tresor, Philip Hammond, publica avui un article a The Times en què assegura que només votarà a favor si Johnson li garanteix que al final del període de transició (desembre del 2020) no apostarà pel no-acord.

De fet, aquest és un dels paranys del pacte. Perquè al final d’aquesta transició, si no s’ha arribat a un acord de lliure comerç amb la UE, Londres pot trencar a la valenta.

Dins aquest grup d’independents també hi ha exlaboristes desencantats que es mostraven ahir, segons les dades abans esmentades de la BBC i del Financial Times, molt indecisos sobre què votar.

Amb l’ajuda d’alguns líders europeus, com el president francès, Emmanuel Macron, el president del Consell Europeu, Donald Tusk, i el de la Comissió, Jean-Claude Juncker, Boris Johnson ha presentat el pacte als parlamentaris com l’única oportunitat d’evitar una sortida dura de la UE.

Un missatge, amb tot, que ningú s’ha cregut perquè ahir mateix, al final de la cimera celebrada a Brussel·les, la cancellera alemanya assegurava que si, per la raó que fos, el Regne Unit demanava una altra pròrroga, difícilment no se li concediria. A Europa hi ha tant cansament o més del Brexit que al Regne Unit, però a diferència del que passa a les illes Britàniques les institucions comunitàries preferirien allargar més l’agonia que no pas topar amb el divorci brusc.

Com de costum, en l’interminable thriller polític en què s’ha convertit el Brexit, aquesta aritmètica seria un joc de nens bastant ensopit. Cal, doncs, afegir una mica més d’emoció i de confusió a l’enorme embolic.

Se n’ha encarregat el diputat conservador Oliver Letwin, que dijous va garantir que la moció que es presenta avui als Comuns pugui ser esmenada. I ha presentat una moció perquè, encara que el pacte de Johnson sigui aprovat, el premier hagi de demanar igualment l’allargament fins al 30 de gener. La raó és que així, mentre es tramita la gran quantitat de legislació que cal per legalitzar el tractat internacional de retirada de la UE que és el pacte amb Brussel·les, no es produeixi un no-acord per accident. Té una justificació: i és que tothom sap que el 31 d’octubre -data fins ara oficial del Brexit- tot l’entramat de la llei no s’haurà pogut aprovar pels Comuns i per la Cambra dels Lords.

La moció de Letwin, molt probablement, rebrà llum verda. Aleshores es podria acabar amb el pacte aprovat i, alhora, amb un allargament i, entremig, la més que possible celebració d’unes eleccions generals. I si Johnson no les guanyés -ara mateix, cosa poc probable, però tampoc impossible-, un govern laborista s’ha compromès a negociar un nou acord amb la Unió i sotmetre’l a referèndum. I del Brexit només es pot esperar el més inesperat.

Un pacte de difícil digestió a Westminster i a Irlanda del Nord

Aranzels i taxes

A Irlanda del Nord es continuaran aplicant les mateixes regulacions sobre tarifes duaneres i aranzelàries que a la UE. Això implica que aquestes regulacions seran monitoritzades, en cas de conflicte, pel Tribunal Europeu de Justícia.

Unió duanera

El desembre del 2020, tot el Regne Unit abandonarà la unió duanera. Irlanda del Nord legalment també, però a la pràctica, amb les taxes de la UE, caldrà declarar els béns que viatgin de la Gran Bretanya a la província i pagar la diferència de taxa.

Ratificació a Belfast

El 2024, el Parlament nord-irlandès votarà la continuïtat d’aquestes mesures. El vot majoritari de la cambra serà suficient perquè es mantinguin i, si es rebutgen, hi haurà dos anys per deslligar-se’n. Si només s’obté una majoria simple, es tornarà a votar al cap de quatre anys. Si és àmplia, al cap de vuit.

Declaració política

S’elimina del text l’objectiu d’una “relació comercial quant a béns de consum com més pròxima millor” i el compromís amb el “territori duaner únic”. Els drets dels treballadors i estàndards ambientals similars a la UE s’eliminen de l’acord i van a la declaració d’intencions.