DESENVOLUPAMENT

L’Àfrica posa la base per al mercat més gran del món

S’espera que el 2020 s’eliminin els aranzels del 90% dels productes i s’alliberin els serveis per a 44 països

El vell somni de la unitat africana avança. De moment, amb una agenda oficial per a una integració comercial i amb la voluntat política de la lliure circulació de persones. La Unió Africana ha impulsat la creació del Tractat Africà de Lliure Comerç (Acfta, per les sigles en anglès), un mercat comú que preveu l’eliminació dels aranzels en el 90% dels productes i la liberalització de serveis entre els països signants. La col·laboració també està al darrere del pacte que harmonitza el trànsit aeri de 21 països i que pretén millorar la connexió de les companyies que hi operen. Els dos projectes neixen de l’anomenada Agenda 2063, per a un continent sostenible i autosuficient en l’organització regional.

Però el gran “far” del projecte unitari és l’Acfta, en expressió de Carlos Lopes, professor d’economia a la Universitat de Ciutat del Cap i antic secretari de la Comissió Econòmica de l’ONU per a l’Àfrica. A Kigali, el president ruandès, Paul Kagame, va fer a finals de març d’amfitrió d’una cimera de la Unió Africana en què 44 dels 55 estats es conjuraven per esborrar fronteres comercials. La festa, amenitzada pel 'Let’s get together'  [Unim-nos] de Bob Marley, va quedar aigualida per l’absència de les dues grans economies regionals. El president nigerià, Muhammadu Buhari, va cancel·lar a última hora el viatge i va anunciar que discutirà els termes de l’acord amb sindicats i patronals locals. Per la seva banda el sud-africà Cyril Ramaphosa, que sí que va subscriure el protocol d’acceptació, va demanar temps. El temps i les discussions tècniques són una qüestió comprensible per a “un acord d’aquesta magnitud”, matisa Carl Manlan, director d’operacions de la panafricanista Fundació Ecobank, per a qui “la força” del projecte prové del “desig intrínsec dels africans per accelerar el procés d’integració ja iniciat amb les comunitats econòmiques regionals”.

El projecte permetrà negociar “en bloc” i amb una sola veu, i equipararà els 1.000 milions d’africans al mercat xinès i a l’indi. Perquè l’acord entri en vigor necessita ser ratificat per 22 Parlaments. Si es compleix el calendari, d’aquí un any i mig a l’Àfrica hi haurà el mercat comú més gran del món. “És la consecució de la unitat africana, amb la novetat que s’orienta a afavorir intercanvis interafricans per transformar l’economia i fomentar la industrialització”, resumeix Artur Colom, professor d’economia de la UAB i membre del Centre d’Estudis Africans.

Lopes, natural de Guinea Bissau, confia que l’Acfta acabarà amb la “marginalització” de les exportacions de productes manufacturats, a causa de la “falta de transformació” d’una economia massa centrada en les matèries primeres. En aquest aspecte hi està d’acord l’economista ghanès Manlan, per a qui el tractat ha de ser una plataforma per augmentar l’ocupació perquè “el motor d’aquest lliure comerç sigui l’agricultura, l’agroindústria i la manufactura”. Com diu l’enginyer sudanès Mo Ibrahim, l’Àfrica és “la factoria del món”, amb molta mà d’obra jove -19,5 anys de mitjana- que busca formació i feina per sortir de la pobresa. Més ocupació, més cohesió i més oportunitats és també més esperança, insisteix l’empresari que ha mobilitzat l’Àfrica.

Però la industrialització continua sent l’assignatura pendent en un continent que es manté bàsicament com un gran magatzem de primeres matèries, des de minerals fins a fusta i agricultura. És a dir, un continent ric en productes però obligat a destinar-ho gairebé tot a l’exportació a països tercers i a comprar el producte manufacturat fora de les seves fronteres. Un sistema ridícul i injust, heretat del colonialisme, que va prioritzar el disseny de rutes comercials amb la metròpoli europea amb vies ferroviàries que connecten l’interior amb els ports marítims. Per exemple, Botswana compra oli de palma al Sud-est Asiàtic quan a Nigèria n’hi ha grans plantacions. El camí, apunta Manlan, ja l’ha començat la Costa d’Ivori, que preveu processar el 100% de la seva producció d’anacards d’aquí dos anys, el 2020. “El canvi real arribarà quan l’Àfrica produeixi més productes amb valor afegit per al seu mercat intern i per al món”, assenyala Manlan. En aquest sentit, Lopes assegura que l’eliminació de taxes a les fronteres farà abaratir i, per tant, créixer les exportacions intraregionals, que ara tan sols representen el 20%, una xifra que hauria d’arribar al 52% el 2030.

L’exresponsable de l’ONU rebat els que recelen de mesures proteccionistes, en la línia de les que impulsa Donald Trump, apuntant que el tractat donarà més igualtat i noves regles de joc, perquè reverteix “l’actual fragmentació” de les economies africanes en introduir “un cert grau de protecció interna” per a la producció local.

Amb l’economia al centre del debat, assenyala el professor Colom, decau la idea vigent fins fa poc que el despertar africà vindria de la mà de canvis institucionals i la reducció de la pobresa. Segons l’expert, emergeix la voluntat de fer a l’Àfrica un model semblant al que va industrialitzar el Sud-est Asiàtic, amb els riscos d’explotació i males pràctiques que pot comportar. En aquest sentit, la Comissió Econòmica de l’ONU urgeix els països a diversificar les seves economies per atreure inversió estrangera que generi ocupació i riquesa. Un país tan petit com els Emirats Àrabs va rebre el 2016 en inversió estrangera 10.000 milions de dòlars; tota l’Àfrica tot just 59.000 milions.

La circulació de persones

A Kigali, el president Kagame parlava d’obrir “un nou capítol” que d’entrada se centrarà només a obrir fronteres al comerç i que més endavant preveu avançar cap a la lliure circulació de persones i fins i tot cap a una moneda única. De moment és un projecte escrit en un memoràndum, subscrit només per 22 estats. És el camí que ha recorregut -esquivant pedres i sots- la UE, per posar un exemple conegut, tot i que la realitat africana és molt més complexa i heterogènia. Els grans enemics del projecte són la falta de seguretat i la inestabilitat en certes àrees. Però una Àfrica sense visats ni passaports donaria resposta al moviment migratori intern, ja que dos terços dels que deixen el seu país es queden en un estat veí. A l’Àfrica.

Més de cinc dècades treballant per Azània

Des de l’inici, l’Àfrica moderna i sobirana imagina erigir Azània, un concepte que resumeix l’Àfrica total i global. El 1963, amb un continent descolonitzant-se, Haile Selassie, l’últim emperador d’Etiòpia - que va immortalitzar Kapuscinski - , inaugurava amb una crida a la cooperació interregional l’Organització per a la Unitat Africana, l’antecessora de l’actual Unió. “Estem emprenent una obra comuna”, va dir als líders, que per primer cop es trobaven sense la batuta colonial. La complexitat africana ha fet impossible una Unió Africana total, però regionalment hi ha experiències exitoses de col·laboració. A l’Àfrica Occidental 15 països s’apleguen a la Cedeao i han creat un espai de lliure circulació de productes i persones, i a l’Àfrica austral, amb Sud-àfrica al centre, hi ha també facilitats en el trànsit. El mateix Acfta té l’origen el 1980 amb el Tractat de Lagos, que buscava incrementar l’autosuficiència econòmica del continent.

Etiquetes

Més continguts de