Els islamistes del PJD es proclamen guanyadors al Marroc, amb una baixa participació

Només el 43% dels inscrits al cens hauria anat a votar, segons les dades oficials preliminars. Diversos partits denuncien frau

La baixa participació va ser la nota dominant a les legislatives d’ahir al Marroc. En tancar l’edició, la dada oficial provisional de participació era del 43% (dos punts menys que el 2011), tot i que en cap de les principals ciutats es va superar el 30% dels sufragis. Les dades, a més, no són sobre la població en edat de votar, sinó sobre els inscrits al cens electoral, uns dos terços del total. Els islamistes del Partit Justícia i Desenvolupament (PJD), al poder des de fa cinc anys, es van proclamar guanyadors absoluts, i en tancar aquesta edició el ministeri de l’Interior no havia fet pública cap dada del recompte. Com és habitual al Marroc, tant els guanyadors com altres partits van denunciar nombrosos casos d’irregularitats. La missió internacional d’observadors (amb participació catalana) es pronunciarà quan hi hagi resultats oficials.

El PJD d’Abdelilah Benkirane assegurava, doncs, haver superat la primera revàlida a les urnes, en un sistema polític que continua dominat per la monarquia i dificulta que cap partit obtingui la majoria. Des de la reforma constitucional del 2011 –que el règim alauita va impulsar davant l’emergència del Moviment 20 de Febrer amb les Primaveres Àrabs– el primer ministre té un cert marge de maniobra.

El poder monàrquic

La figura del rei encara domina

Des de la independència del Marroc el 1956, la monarquia s'ha mantingut al poder sense permetre l'emergència d'actors polítics hegemònics. Sota Hassan II, el pare de l'actual rei, es fa fundar el Partit Autenticitat i Modernitat (PAM) com una fusió de partit de l'administració i sota la batuta de Fouad Ali Al-Himna, amic del rei vinculat a la gestió de dures polítiques de seguretat al país entre 1999 i 2007. El seu objectiu és confrontar-se als islamistes i defensar el palau del jove Mohammed VI. El PAM va guanyar les eleccions del 2009, però el 2011, en el context de l'esclat de les revoltes i revolucions al món àrab, va ser titllat pels manifestants del Moviment 20 de Febrer com el símbol de la corrupció i l'autoritarisme. El PAM, que compta amb una important xarxa d'empresaris arrelats a totes les circumscripcions del país, és el principal rival del PJD als comicis.

Cinc anys dels islamistes al poder

El PJD s'examina després de la primera legislatura

El PJD lidera la coalició de govern des del 2011, quan va guanyar les eleccions anticipades convocades pel rei Mohamed VI per apaivagar l'impacte al Marroc de la Primavera Àrab. Tot i que els islamistes no havien participat com a tals al Moviment del 20 de Febrer, protagonitzat per joves d'esquerres, van capitalitzar políticament el malestar per la corrupció i el nepotisme. La seva arribada al poder va suposar un canvi històric, en el mateix procés que va portar els islamistes als governs de Tunísia i Egipte. El seu cap de files, Abdelilah Benkirane, té fama d'honest i ha conquerit les classes mitjanes urbanes. Els seus crítics, però, li qüestionen haver-se plegat a les exigències del monarca, no haver pal·liat les desigualtats entre les regions del nord –més riques– i les de l'interior, i no haver explotat tot el marge d'acció que li permetia la nova Constitució.

Els seus crítics, li qüestionen haver-se doblegat a les exigències del monarca i haver fracassat en la lluita contra la corrupció. “Sembla que s’han oblidat que no van arribar al poder gràcies al rei sinó gràcies al poble: s’han acomodat al monarca”, explica Zouhair El Hayan, periodista i politòleg de la Universitat Pompeu Fabra. La falta de mesures efectives contra la corrupció, les seves polítiques de liberalització econòmica (com la reducció de subsidis) i l’endeutament del país, que han facilitat el retorn dels plans de xoc del Fons Monetari Internacional, han generat crítiques.

L’editorial del portal Lakum, que ha patit també una severa persecució judicial sota els islamistes, ho resumia així fa uns dies: “Benkirane només ha aconseguit dues coses: normalitzar les relacions amb la corrupció i contribuir a empoderar el totalitarisme perquè tingui més control sobre els súbdits”. També pesen la incapacitat de diàleg amb els sindicats i la falta d’avenços en matèria de drets humans (com la persecució d’ONGs estrangeres) i de drets de la dona i dels homosexuals.

Nous moviments a l'esquerra

El Moviment 20 de Febrer busca alternatives

La crisi de la socialdemocràcia va molt més enllà de les fronteres europees. La Unió Socialista de les Forces Populars, que va guanyar les eleccions del 2002 està en caiguda lliure davant l'ascens islamista. Els excomunistes del Partit del Progrés i el Socialisme (PPS) han entrat a la coalició del govern amb el PJD. En paral·lel ha emergit una nova formació, la Federació de l'Esquerra Democràtica (FGD), liderada per Nabila Mounib, que havia donat suport al Moviment 20 de Febrer i defensava la transició cap a una monarquia parlamentària, i ha obert una tercera via.

Abstenció i desencant

La baixa participació, un problema estructural

La falta de transparència, la corrupció i la sensació que les coses no canviaran fa que molts marroquins es quedin a casa. El 2007 l'abstenció va assolir el rècord del 63%. El 2011, amb els islamistes, es va reduir al 45%, malgrat la crida al boicot a les urnes del Moviment 20 de Febrer. També hi ha una protesta en forma de vots blancs i nuls, que el 2011 van arribar al 22% dels vots emesos. A més, cal tenir en compte que només dos terços dels marroquins en edat de votar s'inscriuen al cens electoral: la resta no es computa. Els marroquins que viuen fora del país han de viatjar-hi físicament i estar registrats al cens: no poden votar des de l'estranger.

Un sistema que bloqueja les majories

El repartiment d'escons afavoreix la fragmentació del Parlament

El Marroc es divideix en un total de 92 circumscripcions electorals –incloent-hi el Sàhara Occidental–, que assignen els escons de manera proporcional. Així, és molt difícil que un partit s'atribueixi tots els diputats de cada departament, amb un sistema de repartiment de les restes que afavoreix els minoritaris. El resultat és que és molt difícil que cap partit obtingui una clara majoria. El sostre per entrar al Parlament s'ha rebaixat del 6 al 3% dels sufragis. Per això, la composició de la cambra és molt atomitzada: el 2011 fins a 18 formacions van obtenir representació parlamentària.

Etiquetes

Més continguts de