MAGRIB

"Només volem que ens diguin si els nostres fills estan vius o morts"

Famílies de desapareguts en la travessa de l'estret de Gibraltar reclamen implicació de les autoritats

L'estret de Gibraltar vist desde Al-Hoceima, en una imatge d'arxiu / FRANCESC MELCION

“El meu problema és que tinc dos fills que van marxar de casa un dimecres del mes d’agost del 2018. El gran li va dir al seu germà petit: «Anem de viatge al nord del Marroc». L'última trucada la vaig rebre a les 15.30 h exactes, encara recordo l’hora, quan entraven al mar. Què hi podia fer jo? Era a 1.200 km. Em tornava boig”. És el relat de Salmi L'Houssain, el pare del Nabil i l'Aixraf. Els joves, després d’acabar els estudis al sud-est del Marroc, van explicar a la família que marxaven una temporada a treballar a Tetuan aprofitant l’inici de les vacances, sense que la família conegués el seu veritable objectiu. “No tenim notícies de si estan vius fins al dia d’avui”, lamenta el progenitor.

“El meu fill rebia matí i tarda missatges i fotos al mòbil en què li deien: «Vine si vols estar bé. Aquí tenim llibertat, hi ha diners»”, explica Aidane Aixa, la mare del Mohamed, l’altre jove que viatjava amb els germans i que també va desaparèixer en el fatídic viatge a l’estret de Gibraltar. Els casos del Nabil, l'Aixraf i el Mohamed són només exemples d’una realitat molt més extensa. Des de l’any 2014, la perillosa ruta del Mediterrani occidental, sense vies segures per poder migrar, ha causat 1.865 morts o desapareguts, segons les xifres del Projecte Migrants Desapareguts de la Organització Internacional per les Migracions (OIM), amb un augment exponencial any rere any: de les 59 víctimes del 2014 a les 811 del 2018.

La falta de desenvolupament en aquesta regió amaziga del sud-est del Marroc –un dels principals punts d’origen migratori cap a Catalunya–, afegida a les esperances que propugnen els que ja han fet el viatge, són el còctel que sovint impulsa els joves a llançar-se a una ruta tan perillosa. Fins i tot a nois d'entre 12 i 15 anys. "Un menor es posa a pensar i et diu que ell també vol marxar. No hi té res a fer, aquí. Els estudis ja no li interessen. El seu somni és marxar i emigrar”, lamenta L'Houssain, que critica que “hi ha qui es dedica a enganyar la gent” fent-los creure que la vida a l’altre costat del mar “és un paradís”.

Falta de mecanismes de coordinació internacional

La lluita incansable dels pares, que ja fa més d’un any i mig que dura, ha topat un cop rere l’altre amb la falta d’atenció i informació per part de les institucions. L'Houssain, desesperat, ho ha provat tot. “He viatjat per tot arreu i no hi ha ningú que ens digui res. Sembla que haguem perdut dos gats, no dues persones. Hem preguntat a Espanya i tampoc: res". El lament del pare es transforma en reclamació: "Volem que ens diguin si estan vius o morts, res més".

Marta Sánchez, responsable del Projecte Migrants Desapareguts de l’OIM, explica a aquest diari que “actualment, no hi ha un enfocament coordinat per buscar migrants desapareguts i identificar les restes dels que moren”. De fet, aquesta iniciativa es limita a visualitzar la tragèdia, però no fa el seguiment i identificació dels desapareguts. Malgrat que les morts de migrants siguin un fenomen constant al Mediterrani des de fa anys, "la recuperació de les restes generalment no es prioritza”, respon Sánchez, que detalla que només s'han recuperat del mar 455 cossos, és a dir, un quart de les víctimes. Els altres 1.430 no s’han trobat.

La llengua, l’assignatura pendent dels amazics

Pel que fa al procés d’identificació, que depèn generalment d’autoritats locals sense recursos, tampoc no avança. A més, molts migrants viatgen sense documents i per identificar-los s'ha de recórrer a les proves d'ADN, un obstacle més en la cursa per la dificultat de trobar familiars per comparar mostres. “No hi ha voluntat política d’establir les estructures i processos per superar aquests reptes”, afirma Sánchez.

“No hi ha ningú que parli des de dalt perquè hi hagi institucions o alternatives que facin oblidar als joves el somni d’emigrar a Europa”, lamenta L’Houssain, que lluita per aclarir el destí dels seus fills i el dels 16 joves més que van embarcar en la mateixa pastera, segons li consta. “Com acabarà això? Ja en són milers!”, es pregunta.

Amazics, una diàspora forçada

* Aquesta sèrie ha sigut elaborada amb l’associació de periodisme Fora de Quadre i la Casa Amaziga de Catalunya mitjançant la beca Devreporter de Lafede.cat