Vint anys al poder del nou tsar de Rússia

Putin, que vol perpetuar-se en la presidència, gaudeix de molta popularitat, però creixen els crítics

Quedaven poques hores perquè acabés el segle XX. Era el 31 de desembre del 1999, ara fa 20 anys, i el primer president de la Federació Russa, Borís Ieltsin, enfonsat políticament i amb la popularitat per terra, tenia preparada una notícia: anunciava la seva dimissió, convocava eleccions per al cap de tres mesos i, mentrestant, nomenava president el seu primer ministre, Vladímir Putin. Acabava de néixer la Rússia de Putin: després de reafirmar el seu poder a les urnes el març del 2000 i de donar-se a conèixer en la guerra de Txetxènia, aquest excoronel del KGB, de figura robusta i posat serè, accedia al Kremlin per no sortir-ne.

Aquest dimarts es compleixen 20 anys d’aquell dia, però el considerat nou tsar de Rússia sembla disposat a no soltar les regnes del país. La seva salut no és dolenta: líder consolidat al país i també al món, continua gaudint d’una popularitat majoritària entre la població russa. Però és cert que els últims anys estan creixent de manera considerable les veus crítiques de russos que el qüestionen. I el rellotge juga en contra seva.

Recuperar l'orgull rus

L’estabilitat d’aquestes dues dècades al país, el creixement econòmic, la cohesió social restablerta en molts sectors i, sobretot, haver recuperat el protagonisme de Moscou en el tauler internacional són els punts forts que, per als seguidors, avalen la feina del mandatari. Aquests ingredients fan que, en bona part, Putin pugui presumir d’haver complert el seu principal neguit des que va arribar a la presidència i es va trobar un país deprimit i dèbil: tornar a l’orgull i la influència que Rússia va perdre amb la caiguda de la Unió Soviètica. Molts ciutadans, especialment els que van conèixer en primera persona els anys forts de la URSS i el posterior declivi, encara el veuen com un autèntic heroi nacional per haver aconseguit la gesta.

Potser per aquest motiu la seva popularitat sempre ha registrat nivells altíssims. I ha sigut en episodis de guerra, com amb Geòrgia el 2008 o després de l’annexió russa de Crimea el 2014, quan ha dinamitat màxims històrics: 88% i 86%, respectivament. A més a més, Putin ha buscat cultivar una imatge de líder infal·lible per esvair possibles dubtes i deixar clar que, sota el seu control, Rússia serà forta.

El seu mandat està ple d’escenes icòniques que evoquen aquesta intenció, que ha triomfat en una societat àmpliament conservadora: Putin a cavall sense samarreta, Putin fent judo, Putin kalàixnikov en mà rememorant els seus temps d’espia, Putin comandant un avió o un submarí, Putin jugant a hoquei...

La incertesa del 2024

Però avui aquells percentatges de més del 80% de popularitat sembla que queden lluny. Els temps canvien: el seu discurs nacionalista, conservador, bel·ligerant i sovint paternalista ja no convenç un gruix important de les generacions que arriben. Els últims recomptes parlen d’un 60%-65% de suport entre els russos, un percentatge amb què qualsevol polític europeu estaria més que content, però que en el cas de Putin és simptomàtic. La dura persecució contra els opositors, el seu perfil cada cop més autoritari, la retallada de drets i llibertats, la pobresa crònica de molts sectors, la dependència econòmica del petroli, els seus anhels de retenir el tron, el seu paper a Síria o mesures impopulars com incrementar l’edat de jubilació li estan passant factura. També el canvi de paradigma de molts ciutadans.

I a més s’acosta una data: el 2024. Llavors Putin, que ara té 67 anys, complirà el seu segon mandat seguit al capdavant de Rússia. Segons la Constitució, no es pot optar a un tercer mandat consecutiu i, per tant, hauria de deixar anar les regnes de Moscou. Però ningú està segur que això acabi passant. De fet, gairebé tots els analistes donen per fet que l’home fort del Kremlin seguirà manant. D’una manera o d’una altra.

Els últims mesos han crescut els rumors d’una reforma constitucional que li permetria abraçar la presidència una legislatura més. També podria optar per una estratègia que ja va utilitzar el 2008, quan es trobava en la mateixa situació: nomenar un substitut temporal que ocupés la presidència durant els quatre anys de mandat i, mentrestant, ell moure els fils des de l’ombra. O designar un successor, una mena de delfí, a qui traslladar-li el seu llegat i continuar amb les mans al timó.