“Tothom està fart de la guerra però ningú sap com acabar-la”

BeirutLa Marwa pertany a la generació de joves sirians que van perdre la por de parlar; que van conèixer, per efímera que fos, la llibertat d’expressar-se, tot i que el desafiament els va costar més d’una pallissa, detencions i fins i tot tortures. Per a ella, el dia que va marcar l’inici de la “revolució” no va ser el 15 de març del 2011, data en què es commemoren les primeres protestes al basar de Hariqa de Damasc, sinó el 18, quan van esclatar les protestes contra la repressió policial a la ciutat de Daraa. “La de Damasc va ser organitzada, una manifestació convocada per Facebook, però la de Daraa va ser la protesta de la ràbia, la impotència de tota la gent que demanava un canvi, la que va encendre l’espurna de la revolució”.

La Marwa es refereix a les concentracions multitudinàries que es van formar després que la policia secreta militar detingués uns estudiants de secundària per haver pintat un grafiti que deia: “El teu torn, doctor”, en referència al president Baixar al-Assad, que és oftalmòleg.

Les manifestacions van provocar la dimissió del governador de Daraa, però també van deixar mitja desena de morts. I com una ona expansiva, la ràbia i les protestes es van estendre per altres capitals de província. En aquells dies, la Marwa tenia 15 anys, els mateixos que alguns dels detinguts a Daraa, i per aquesta raó va quedar colpida. “Amb els meus companys de l’escola ens vam unir a les protestes, hi vam perdre la por. De sobte, les paraules que teníem prohibit pronunciar van començar a sortir-nos de la boca”, rememora amb nostàlgia. “Vaig tenir sort i no em van arrestar mai, però sí a companys meus. Es va convertir gairebé en un costum anar cada dissabte [les manifestacions es convocaven els divendres] a la comissaria central de la policia de Sweida i protestar a la porta per exigir l’alliberament dels companys”.

Per a la Marwa i la seva família tot va canviar el gener del 2012, quan les forces de seguretat van irrompre a la galeria d’art i a la cafeteria Alfa, propietat del pare, i van arrasar el local. “Van cremar la biblioteca, van destrossar les teles i les escultures. El meu pare i el meu oncle van haver de fugir pel terrat”, explica, abans d’afegir que van acusar el seu pare “d’activitats il·legals”.

Vides trencades

Després d’aquell incident, ella i els seus germans se’n van anar cap a Beirut. La Marwa cursa ara l’últim curs de disseny gràfic i viu amb la seva germana gran, que fa classes privades de violí. I dos dels seus germans homes són a Europa. “Hi ha moltes famílies trencades, separades. Un pare que té un fill a Holanda, un altre a Alemanya, un altre mort, quines esperances pot tenir?”, es lamenta.

El Khaled, de 37 anys, és periodista de professió i activista per vocació. Des que era un adolescent va estar envoltat d’intel·lectuals d’esquerra i opositors que havien trepitjat més d’una vegada les presons sirianes. El Khaled va ajudar a muntar tota la xarxa d’activistes i els coneguts media center, que han nodrit d’informació mitjans internacionals en els últims cinc anys de la guerra. Per al Khaled, el principal problema és que “no hi ha una visió completa del conflicte” i, per tant, “la informació es manipula”.

L’irrita que el món es prepari per recordar el sisè aniversari de la guerra siriana, dimecres 15 de març, però s’oblidi que el conflicte va començar sent una revolució popular. “No m’agrada el rumb que va prendre Síria a partir de mitjans del 2012. Però no puc culpar la gent que es va radicalitzar. ¿Què pots esperar quan cada dissabte has d’anar d’enterrament després d’una jornada de protestes pacífiques? A mesura que les manifestacions es multiplicaven, els cementiris es feien més grans. Esclar que la gent va cridar « Al·lahu-àkbar » [Déu és el més gran] i va agafar una arma”, exclama el Khaled.

“Al principi la gent va agafar les armes per defensar-se, però després la lluita va deixar de ser interna per convertir-se en una guerra internacionalitzada en què cada grup lluita pels interessos del país que li dona suport”, continua aquest periodista. En vigílies de l’aniversari, el Khaled afirma confiat que hi ha un interès general perquè s’acabi la guerra. “Tots els bàndols estan cansats de lluitar però ningú sap com acabar amb això”, lamenta l’activista, que des de fa tres anys viu com a refugiat a la capital del Líban, Beirut.