Alt representant per a Rússia
“No donarem suport a un candidat pro Kremlin”, va advertir dijous al vespre la presidenta de Lituània, Dalia Grybauskaite. En teoria, els Vint-i-vuit havien d’escollir el futur alt representant de la política exterior europea per intentar refer aquest paper difús de la UE en un escenari global en què cada cop hi ha més actors i interessos en joc. Europa es fa petita i, de vegades, les seves aspiracions també. Al voltant de la llarga taula del Consell -un antic regal de Silvio Berlusconi- el debat de fons sobre qui era el candidat més ben preparat per tornar a posar Europa al centre de la diplomàcia va acabar enverinat per quina posició cal davant de Moscou. L’ombra de Vladímir Putin va planar sobre la taula del seu vell amic Berlusconi. Així que quan la presidenta lituana demanava “experiència i neutralitat, especialment en l’actual situació geopolítica d’Europa” estava dient que la ministra d’Afers Estrangers d’Itàlia, Federica Mogherini, de 41 anys i fins fa quatre mesos desconeguda a Brussel·les, no era la seva aposta preferida per convertir-se en Lady PESC. De la mateixa manera que altres noms de més pes a la Unió, com el veterà ministre suec, Carl Bildt, o el seu col·lega polonès, Radoslaw Sikorski, havien caigut en desgràcia en les capitals on els atacs a la Rússia de Putin fan tremolar negocis i calefaccions.
Els errors de Renzi
Al velocista Matteo Renzi encara li falta molt per aprendre. La seva ascensió fulgurant i l’aura de guanyador de les eleccions europees no són un xec en blanc a Brussel·les. El primer ministre italià es pensava que ja ho tenia fet i va descuidar les negociacions prèvies. Ni tan sols va assistir a la trobada de líders socialistes d’abans de la cimera per intentar lligar el suport dels seus.
Tampoc hi ha ajudat gaire que el primer viatge oficial de Mogherini, des que Itàlia va assumir la presidència de torn de la UE, fos a Moscou. La foto de la ministra donant la mà a Putin corria per Twitter mentre prop d’una desena de països es resistien a donar-li el seu sí, pendents encara de saber quina quota de poder tindran ells en aquest nou repartiment de càrrecs comunitaris. Holanda, Bulgària i Polònia tenen els seus candidats a dirigir la política exterior europea, així que no s’afanyaran a decantar-se per ningú.
“Qui qüestioni la política exterior d’Itàlia en la crisi ucraïnesa estarà qüestionant la línia de la UE, de França o d’Alemanya”, es defensava Renzi. Potser aquest és el cor del problema. Els Vint-i-vuit han patit per trobar el to davant de Putin, en algun punt equidistant entre la paciència de la cancellera Merkel i la duresa del cap de la diplomàcia polonesa, Sikorski, en línia amb els Estats Units. I Putin els ha tornat a dividir. Com si la sort d’Europa al món es jugués a Moscou.
