Biden, el president que va prometre per sobre de les seves possibilitats

WashingtonEl primer any del mandat de Joe Biden, president número 46 dels Estats Units, ha sigut una muntanya russa. Des del seu discurs d'investidura advertia de l'herència que rebia del seu predecessor, un divisor Donald Trump que havia deixat destrosses arreu. "Tenim molta feina a fer", reiterava el demòcrata, davant un país amb molts fronts oberts que necessitava redreçar el rumb.

"Serem jutjats, vosaltres i jo, per com resolem la cascada de crisis de la nostra era", advertia. I l'avaluació, encara que sigui parcial i només un any després d'entrar per primera vegada al Despatx Oval, no és brillant. L'inici esplèndid i ple d'èxits s'ha convertit en una acumulació de fracassos i cops que han desgastat la seva presidència.

Biden es nega a admetre que va prometre per sobre de les seves possibilitats, tot i que accepta que podria haver fet petits canvis a alguns aspectes i millorat una mica en d'altres. Tot i això, defensa que el "progrés és enorme".

La realitat, però, és tossuda: Biden viu amb les dades de popularitat més baixes de les presidències més recents (només supera les nefastes xifres de Trump), i les crisis que va prometre resoldre no han acabat. I fins i tot se n'han sumat de noves.

Una pandèmia que no acaba

El primer gran repte que tenia Biden al davant era dominar una pandèmia de coronavirus que havia fet estralls als Estats Units, en part per la desídia d'una administració Trump que va minimitzar-ne l'impacte fins massa tard. Com en tot el primer any, la resposta ha viscut dues etapes: un inici brillant, superant totes les fites imposades i aprofitant-se del magnífic èxit de la campanya de vacunació. Tocar el cel tan ràpid va provocar que les expectatives fossin massa elevades, sense comptar amb els obstacles: la declaració que al juliol els EUA podrien celebrar la "independència" del virus va topar amb la resistència ferotge dels antivacunes en un país on el 25% de la població encara es resisteix a immunitzar-se.

L'arribada de l'òmicron ho va empitjorar tot: mala comunicació, canvis de normatives constants, mandats de vacunació bloquejats als jutjats, i fins i tot reconeixement que l'estratègia s'hauria d'haver modificat abans, especialment amb els tests.

La pandèmia es mantindrà com un dels grans reptes del futur: gestionar la fatiga social i l'angoixa d'un país que no veu la llum de sortida i continua anant a les palpentes sobre les mesures a aplicar serà un dels grans maldecaps per a Biden. La seva resposta a la crisi i la facilitat per convèncer la població de l'arribada d'una "nova normalitat" (o alguna cosa que se li assembli) marcarà, no només el que queda de primera meitat de mandat, sinó també unes eleccions legislatives del novembre que seran fonamentals.

Economia en recuperació, però inflació desbocada

Del que més pit treu l'administració Biden és de l'èxit en l'economia, especialment d'unes dades de creació de llocs de treball esplèndides gràcies a l'estabilització dels efectes de la pandèmia. No obstant això, el coronavirus ha afectat greument altres sectors: la inflació, amb la tornada impulsiva al consum després dels confinaments, s'ha disparat a nivells mai vistos en dècades, i els efectes dels colls d'ampolla a les cadenes de subministrament han portat de corcoll el país.

L'ànima del país continua partida

Biden vol ser el "sanador" de l'ànima dels Estats Units, un unificador que havia de curar la polarització i la divisió del país. Tot i les bones intencions i la retòrica reparadora, no ha pogut fer res contundent per aconseguir-ho, i la prova més evident s'ha vist al Congrés. El president demòcrata, que s'havia autodefinit com un garant del diàleg i un negociador de primera, ha vist com, després de dos èxits com el paquet d'infraestructures i el rescat per pal·liar els estralls de la pandèmia, la barrera entre bàndols es manté intacta. Els fracassos en l'avenç de la llei per defensar el dret a vot i la impossibilitat de tirar endavant la reforma de l'estat de benestar, fins i tot amb problemes interns entre els demòcrates, han sepultat els intents de progrés.

'America is back', més o menys

Una de les urgències de Biden era que els Estats Units recuperessin el paper preponderant en la geopolítica mundial, un protagonisme que s'havia perdut per l'aïllacionisme del trumpisme. El reforç de les aliances clàssiques del bloc occidental semblaven que anaven per bon camí, amb el reforçament del diàleg amb aliats europeus i asiàtics, tornant a posar el focus d'atenció en la competició amb la Xina i Rússia.

El retorn a la taula del multilateralisme, exemplificat especialment amb la reincorporació als Acords del Clima de París (l'emergència climàtica és un dels altres grans pilars/crisis per al govern Biden), era un fet celebrat per tothom. Fins que van arribar les ensopegades, com la crisi diplomàtica amb França pels míssils nuclears australians, que van apuntalar una desconfiança europea cap a Washington que Biden encara no s'ha pogut treure de sobre i que manté intacta de l'herència de Trump.

L'última crisi afegida, la tensió amb Moscou per l'afer ucraïnès, augura un període clau per a la diplomàcia dels EUA i el seu intent de tornar a encapçalar la geopolítica mundial.

El punt d'inflexió del caos de la sortida de l'Afganistan

El cop de gràcia de la turbulència internacional es va produir amb la caòtica sortida de tropes de l'Afganistan, moment fonamental per entendre el desgast de popularitat de Biden i el punt d'inflexió en què acabava la lluna de mel del primer tram. La retirada militar, entregant en safata el poder als talibans, va estar mal preparada, mal executada i mal explicada, i va ser el cop de gràcia per a un president que no va estar a l'altura de les circumstàncies: acabar amb la guerra més llarga de la història dels EUA va causar morts, ferits i descrèdit, no només com a país sinó a ell mateix com a líder.