Bodrum, entre la disbauxa i la desolació

Bodrum (turquia)Afegiu a Salou un drama humanitari i obtindreu Bodrum, el districte del sud-oest de Turquia des d’on prop de 2.000 persones salpen cada dia per intentar arribar a Grècia. És un potent centre turístic turc, on els rics practiquen vela de dia i els més miserables -la majoria, refugiats sirians- travessen de nit les mateixes aigües en llanxes del tot-a-cent. Pocs cops la tragèdia i la disbauxa es troben tant a la vora l’una de l’altra.

El contrast esfereeix a la platja d’Ali Hoca Burnu. Una corona de flors vora l’aigua assenyala el lloc on dimecres passat es va fer la fotografia que ha compungit el món: el cos inert del petit Ailan, un kurd de tres anys que va morir en un naufragi juntament amb el seu germà Galip i la seva mare Rehan.

A uns metres, centenars de turistes, de Turquia i d’arreu del món, prenen el sol com si no hagués passat res. O volent-ho fer veure. “Vam venir fa quatre dies des d’Istanbul de vacances”, explica la Nurhan, que amb el seu marit contempla la franja d’aigua entre la platja i l’illa grega de Kos. “Però ara estic molt trista -afegeix-, no em puc banyar en aquestes aigües. No em vull banyar en unes aigües on em puc trobar un nen mort. És millor tornar a casa”.

Els veïns de Bodrum es prenen els fets amb resignació. Segons expliquen dos taxistes a l’ARA, els conflictes amb la població local són mínims perquè els refugiats solen quedar-se pocs dies i la major part del temps estan amagats per evitar la policia. “Arriben en autobusos de nit, la majoria en família, i embarquen ràpidament”, explica un taxista anomenat Mehmet. Després de la mort de l’Ailan, la Gendarmeria ha reforçat els controls.

Aquí tothom ha sigut testimoni del tortuós trànsit dels que somien tocar terra a Kos. Entre Turquia i Grècia hi ha sis quilòmetres. Els corrents i la precarietat amb què les màfies fan viatjar els tripulants -que arriben a pagar 2.000 euros per cap- fan del trajecte un frec a frec amb la mort. “Pobres! Els fan anar en llanxes fetes malbé!”, lamenta el Sherif, un veí de Bodrum. “En una barca de deu persones n’he vist quaranta”.

Encara pitjor, segons expliquen a aquest diari fonts de la Guàrdia Costanera, sovint les màfies entreguen als passatgers armilles salvavides farcides de pedaços de roba “que són més perilloses que no portar-ne”. Hi ha ocasions en què els contrabandistes es queden els diners i mai apareixen al punt d’embarcament, com li havia passat a l’Abdul·lah, el pare de l’Ailan, abans de fer el viatge fatal.

“Turquia ens condemna a dependre de les màfies, ja que no ens facilita un transport cap a Grècia”, es queixa un refugiat sirià, que demana no ser identificat, al qual van rescatar els guardacostes al mar fa dues nits. Retingut temporalment per les forces de seguretat turques, espera que l’alliberin per tornar a salpar. Un company, que tampoc vol donar el seu nom per seguretat, demana a Europa més facilitats per establir-s’hi: “Vull acabar medicina”, explica.

Una tragèdia de classe mitjana

Tal com assenyala a l’ARA l’hispanosirià Yassin Swehat, redactor en cap del diari digital en àrab Al Jumhuria (La República), l’actual crisi de refugiats sirians “és una tragèdia de la classe mitjana, cosa que no resta dramatisme a la situació”. “S’ha de tenir un bon fons econòmic per embarcar-se rumb a Europa. Qui no s’ho pot permetre està obligat a quedar-se a Turquia, on es pot trobar el verdader fons del pou del drama”.

Nombrosos refugiats sirians confirmen que la majoria van abandonar el seu país pels bombardejos de les forces aliades contra el president sirià, Baixar al-Assad. També hi ha àrabs i kurds que, com la família de l’Ailan, van haver de fugir per l’amenaça de l’Estat Islàmic. Segons Swehat, les notícies que arribaven des d’Europa, com l’anunci de nous obstacles per a l’asil, sumat a la inestabilitat política i social a Turquia, van portar molts a intentar el salt cap a Europa “creient que les seves oportunitats d’establir-se allà s’esgotaven”. El viatge els pot costar la vida. Però respon sorneguer un refugiat sirià a l’ARA: “I què? Més perillós era viure sota les bombes”.