Internacional 26/03/2021

En els últims sis mesos, 10 milions de persones han fugit de casa pel canvi climàtic

La crisi climàtica deixa cada any 23 milions de desplaçats arreu del món

4 min
Inundacions a les Filipines a causa del supertifó Mangkhut

La pandèmia de covid-19 no va ser l'únic gran desastre del 2020. La temporada d'huracans a l'Atlàntic va ser de rècord i va deixar més de 400 morts; el tifó tropical més fort que ha tocat mai terra, el Goni, va assotar les Filipines; les pitjors inundacions en dècades van deixar centenars de morts al Vietnam i a la Xina, mentre les altes temperatures propiciaven la pitjor temporada d'incendis a l'oest dels Estats Units. Els desastres naturals vinculats a l'emergència climàtica van en augment (han pujat un 35% des del 1990), però, a més de posar en perill la supervivència de milions de persones, també estan tirant més llenya al foc d'un altre gran repte global, el de les migracions.

Només en els últims sis mesos, del setembre de 2020 al febrer de 2021, més de 10,3 milions de persones han hagut de fugir de casa per aquest tipus de desastres naturals, la immensa majoria del total de 12,6 milions de nous desplaçats interns d'aquest període (els que fugen però no travessen fronteres), amb el 60% concentrat a la regió de l'Àsia-Pacífic, segons un informe de la Federació Internacional de la Creu Roja (IFRC).

Cada any, una mitjana de 22,7 milions de persones arreu del món fugen de a conseqüència de desastres vinculats a la crisi climàtica, segons dades del Centre de Monitoratge de Desplaçaments Interns (IDCM). La xifra triplica ja la del nombre de gent que ha de fugir a causa de conflictes i violència en el mateix període. L'any 2019, l'últim de què l'Acnur té el recompte complet, 24,9 milions de persones de 140 països es van convertir en desplaçats climàtics. "I també sabem que sense una acció climàtica ambiciosa i una reducció del risc de desastres, aquest nombre superarà els 200 milions anuals a partir del 2050", explica a aquest diari la portaveu d'acció climàtica de l'Acnur a Nova York, Kathryn Mahoney.

Però els desastres naturals no són els únics causants de les migracions considerades climàtiques. "Hi ha altres desplaçaments devastadors que tenen una escala més petita en nombre, com els de les comunitats connectades a les ribes dels rius a Bangladesh, per exemple; són crisis silenciades que queden fora del radar, però el seu impacte és desastrós perquè és gent que ha perdut la seva terra i la seva font d'aliments i no hi podrà tornar més", explica a l'ARA el cap global de migracions i desplaçaments a l'IFRC, Ezekiel Simperingham.

Les sequeres i la desertització del sòl, que deixa sense font d'aliments milers de persones cada any, però també l'augment del nivell del mar, que engoleix zones costaneres habitades i amenaça illes senceres al Pacífic, són altres detonants de migracions cada cop més massives. "El problema d'aquests riscos de lenta aparició és que són irreversibles, però els estem veient ja ara mateix: el govern de les Fiji té un pla elaborat per traslladar 97 pobles [que seran engolits pel mar] i les Salomó estan fent preparatius per traslladar tota una capital de província a un altre lloc", explica.

Segons Simperingham, a la regió de l'Àsia-Pacífic és on hi ha més gent afectada per les migracions climàtiques avui. Però no és pas l'única. L'Amèrica Central pateix alhora grans tempestes i sequeres recurrents que, afegides a situacions de violència armada, fan que moltes persones decideixin fugir, sovint cap als Estats Units. Un altre exemple clar es el Sahel, "una zona que experimenta un augment massiu de població –s'espera que es dupliqui en els propers 20 o 30 anys– mentre que la productivitat de la terra ha caigut entre un 30% i un 40%", explica Mahoney. Tot plegat l'aboca a "la crisi de desplaçament que està creixement més ràpid del món, amb més de dos milions de desplaçats interns i 800.000 refugiats".

El covid-19 ha tingut un impacte clar en aquestes migracions, però no les ha reduït, sinó que "ha canviat la manrea de desplaçar-se", diu Simperingham. En molts casos la ruta ha variat a causa dels tancaments de fronteres, diu, i posa l'exemple també del Sahel, on la gent ja no fuig cap al nord sinó que va a travessar l'Atlàntic cap a les illes Canàries.

Per als que travessen fronteres, cada cop hi ha més veus que demanen que es reconegui el terme de "refugiat climàtic" per garantir-los l'acollida com es fa, almenys teòricament, per als que fugen de guerres i violència, els únics casos en què ara s'aplica el concepte segons la Convenció del Refugiat del 1951. "És una definició complicada perquè en la decisió de migrar sovint intervenen diversos factors, i ¿com calcules quant de pes ha tingut la qüestió climàtica per sobre de la violència o algun altre detonant? ¿O com calcules fins a quin punt ha de ser propera l'amenaça climàtica per poder demanar ajut? ¿Has d'esperar que l'aigua arribi a la porta de casa o pots fugir deu anys abans?", apunta Simperingham.

Tot i així, fa poc s'ha obert una porta en quest debat, a la llum de dues sentències judicials, a Alemanya i a Nova Zelanda. El cas neozenlandès, a més, va propiciar una resolució de l'ONU del gener de l'any passat que va admetre per primer cop que les persones que fugen a un altre país buscant refugi dels impactes de la crisi climàtica "no han de ser retornades" als seus països.

stats