Internacional 16/04/2022

Dnipró, refugi i porta de fugida del Donbass abans que s'endureixi l'ofensiva russa

La ciutat acull desenes de milers de desplaçats interns

4 min
Una anciana es canvia les sabates en un centre de refugiats dins de l'Església Baptista Central de Dnipro

Dnipró (Ucraïna)Aquest vell hotel soviètic és com un microcosmos de la Ucraïna actual. Dones, nens i gent gran carregats de maletes que han fugit de les regions de l'est i el centre del país han trobat aquí un lloc on refugiar-se. Des de l'inici de la segona fase de la invasió russa, el 4 d'abril, quan l'exèrcit del Kremlin es va retirar del front del nord que amenaçava Kíiv per concentrar la seva ofensiva sobre l'est del país, la regió de Dnipró ha rebut més de 55.000 desplaçats. Al vestíbul de l'hotel, Helena i la seva mare, envoltades de maletes, que diuen que volen estar-s'hi un mes, “fins que les coses es calmin” a Kramatorsk. “Confiem que la situació millori i puguem tornar aviat a casa. Volem viure en pau com fèiem abans”, exclama aquesta desplaçada que deu rondar els 50 anys.

El restaurant de l'hotel sembla un bar de carretera, obert les 24 hores. Els passadissos de les habitacions s'han convertit en improvisats parcs infantils on desenes de nens bramen i salten pels sofàs, sota la supervisió de les àvies. "Saixa, Oleg, Maixa.... bud' iaska [si us plau]!" crida una senyora gran. En veure'ns, ens crida per ensenyar-nos un vídeo del que queda de casa seva a Slaviansk, a la regió del Donbass. “Aquesta és casa meva, això era casa meva”, repeteix en ucraïnès, mentre apunta amb el dit un edifici amb les finestres trencades i forats a la façana.

"Tant de bo aquesta guerra acabi aviat"

Els desplaçats paguen menys per l'estada a l'hotel que altres hostes, encara que és difícil trobar habitacions lliures, i en alguns casos són les empreses les que assumeixen els costos dels treballadors que han hagut de fugir pels bombardejos. Tot un regiment d'empleats de la cadena de supermercats Metro és en aquest hotel de Dnipró. Dins de cada habitació es guarden històries íntimes de famílies dividides per la guerra com la de l'Oleksandr. La seva dona i el seu fill de 2 anys ara són a la República Txeca, a casa d'un familiar. L'Oleksandr, empleat de Metro a Khàrkiv, no pot abandonar el país perquè és un home i està obligat a estar a disposició de l'exèrcit. “Els trobo molt a faltar, però estic tranquil perquè estan fora de perill, en un lloc segur. Tant de bo aquesta guerra s'acabi aviat i puguem tornar a estar junts”, anhela.

Un home visita la fàbrica de sabates bombardejada per un míssil que va provocar la mort de les persones encarregades de la seguretat de les instal·lacions, a Dnipro

Dnipró és, ara com ara, la més segura de les regions de l'est d'Ucraïna. Als seus carrers plens de gent la vida continua. Els comerços, els bancs, les cases de canvi i els restaurants no tanquen fins al toc de queda nocturn. Així i tot, el govern local no pot abaixar la guàrdia perquè en qualsevol moment es pot convertir en objectiu. Diumenge passat, l'aeroport internacional de Dnipró, que ja va ser atacat fa un mes, va ser bombardejat de nou tres vegades (a la matinada, al matí i a la tarda), i la terminal, la pista i les instal·lacions properes van quedar destruïdes.

Les sirenes d'alarma tornen a sonar a tota la ciutat. Ens trobem a la sala d'espera de l'oficina de Mikola Lukaixuk, cap del Consell Regional de Dnipropetrovsk, esperant que ens rebi, però tothom ha de baixar als búnquers. “Així és la vida aquí”, ens diu baixant de pressa les escales per entrar en un refugi antiaeri construït a la Segona Guerra Mundial.

“Estem preparats per rebre més desplaçats i coordinar l'evacuació amb l'exèrcit. Des de l'atac a Kramatorsk hi han arribat 10.000 persones més. Hem organitzat cases d'acollida, reben assistència alimentària, medicaments i 14.000 criatures estan rebent educació en línia", explica.

Desenes de milers de desplaçats han fugit a Dnipró, però també n'hi ha milers que cada dia opten per marxar lluny d'Ucraïna. Després del bombardeig a l'estació de tren de Kramatorsk , la xarxa ferroviària va quedar inutilitzada i ara l'estació de tren de Dnipró és l'última esperança per als desplaçats del Donbass que han decidit fugir cap a altres països europeus davant el temor de quedar-se assetjats per les tropes russes com ha passat a Mariúpol o que es puguin repetir els horrors de Butxa. En un banc de l'estació, Nataixa Sarkosian juga amb un got de plàstic amb el petit Mikhael. “Estem molt espantats amb tot el que està passant. Butxa, Irpín, Mariúpol, i ara la tragèdia de Kramatorsk. Hem decidit marxar lluny, molt lluny. No sabem on anar, tinc por, no vull que el meu fill sigui a Ucraïna. Odio els russos, odio els russos”, exclama amb nerviosisme.

A l'aparcament de l'estació, entre autobusos i passatgers carregats de maletes hi ha Martín Corona, un missioner mexicà, amb la seva dona, Cintia Baez, amb el seu grup de voluntaris repartint sopa calenta als desplaçats abans d'emprendre el viatge. Aquesta parella de missioners porta 6 anys a Ucraïna ajudant persones amb problemes de drogoaddicció, però ara la casa d'acollida s'ha convertit en llar temporal per a famílies que escapen de la guerra al Donbass. “Nosaltres els ajudem a travessar les fronteres d'Ucraïna. No m'importa conduir un o dos dies si és per salvar gent”, explica Corona, mentre omple bols de sopa. “Són tants els que venen a l'estació cada dia, i fa tant de fred aquí". Una solidaritat que conforta enmig de la foscor.

stats