Què és la doctrina Monroe que ara Trump ha recuperat?

BarcelonaEn els llibres d'història del futur, el nom de Donald Trump apareixerà al costat d'aquells d'altres presidents que van definir la política dels Estats Units respecte a tot el continent americà. Una llista que comença ara fa 200 anys, amb el naixement de la famosa doctrina Monroe.

Curiosament, aquesta famosa doctrina que se cita aquests dies després dels fets de Veneçuela, tenia originalment un significat bastant diferent. "La doctrina Monroe, introduïda el 1823, representa una realitat paradoxal, ja que va ser inicialment formulada per evitar la colonització europea a Amèrica i va evolucionar fins a convertir-se en una justificació del domini dels Estats Units", defensa l'historiador Daniel Immerwahr, autor del llibre Cómo ocultar un imperio (Capitán Swing), sobre l'imperialisme nord-americà.

Què és la doctrina Monroe?

James Monroe, cinquè president dels Estats Units (1817-1825), va iniciar la coneguda com a "era dels bons sentiments", tot i que no se'n va sortir gaire en afers com l'esclavisme. Era un president que defensava una jove nació que no volia deixar de créixer. Amb ell al poder, de fet, compren a Espanya l'estat de Florida.

I va ser en aquest context que va impulsar la seva famosa doctrina. El 2 de desembre del 1823, durant el seu setè discurs anual sobre l'estat de la Unió al Congrés, va demanar als europeus mantenir-se lluny del continent americà. "Amèrica per als americans", diria, proposant una mena de pacte: si els europeus no feien res al continent americà, ells tampoc farien cas del que succeïa a la resta del planeta. Era un discurs antiimperialista on els Estats Units s'oferien a defensar els joves estats independents del seu continent.

L'imperialisme europeu s'anava estenent llavors per tot el món sense fre. Però al continent americà passava tot el contrari: els Estats Units s'havien alliberat del jou britànic, i Espanya havia perdut gairebé totes les possessions, fet que va donar lloc a joves estats. Així, la doctrina Monroe defensava el dret d'aquests nous països americans a tenir un govern propi. "Qualsevol acció amb el propòsit d'oprimir-los o controlar de qualsevol altra manera el seu destí serà vista com la manifestació d'una disposició poc amistosa cap als Estats Units", diria Monroe.

Simón Bolívar, el pare de la independència de bona part de Llatinoamèrica, va arribar a celebrar aquesta doctrina afirmant el 1824: "Els Estats Units i Anglaterra ens protegeixen". ¿Anglaterra? Sí, Anglaterra. Els Estats Units no tenien llavors capacitat naval per protegir l'Amèrica Llatina. La doctrina era un discurs potent, però no el podien aplicar sense el suport dels britànics, que es comprometien a ajudar a canvi d'assegurar-se el domini dels mars i els negocis al continent americà. Ells controlaven el transport i donaven préstecs als joves estats americans, ignorant quan calia la mateixa doctrina Monroe, com farien aquells anys ocupant possessions espanyoles com Jamaica. Els Estats Units encara no tenien prou poder per defensar-se sols. Era un jove estat liberal, oposat als vells imperis. Però destinat a canviar.

La temptació de tenir un imperi

Els Estats Units van anar fent-se grans. Van expandir la seva frontera cap a l'oest. Un estat cada cop més ric i fort. El president James K. Polk (1845-1849) va ser el primer que va fer una reinterpretació de la doctrina de Monroe, entenent que podien intervenir en els estats veïns si calia per defensar la seva agenda. Així ho farien quan Mèxic va rebutjar l'annexió de Texas, i va començar una guerra on els mexicans perdrien una gran part del seu territori que ara forma part dels Estats Units. Polk compraria Oregon als britànics i presentaria una oferta per comprar Cuba als espanyols, i lideraria intervencions puntuals a l'actual República Dominicana i el Panamà. La guerra civil dels Estats Units aturaria l'expansionisme nord-americà, però hi tornarien amb Rutherford B. Hayes (1877-1881), que va afirmar que Centreamèrica i el Carib eren una regió d'influència exclusiva seva, i va intervenir en diversos estats.

L'era del garrot

"Parla suaument i porta un garrot ben gros, així arribaràs lluny", va dir el president Theodore Roosevelt el 1901. Va ser Roosevelt el responsable de donar un nou sentit a la vella doctrina Monroe, que va convertir en la base ideològica per donar als Estats Units el seu propi imperi. Amb Roosevelt es va entrar en l'era de la big stick ideology, l'era del garrot gegant, per intervenir un cop i un altre a tot el continent.

Els Estats Units guanyarien la famosa guerra contra Espanya del 1898, on passarien a controlar Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Poc després, el 1904, Roosevelt va declarar públicament el dret dels Estats Units a intervenir en els països llatinoamericans per protegir els seus interessos. Era el seu famós "corol·lari", on declarava: "Tot el que desitja aquest país és veure els països veïns estables, ordenats i pròspers. Qualsevol país el poble del qual es comporti bé pot comptar amb la nostra amistat sincera. Si una nació demostra que sap actuar amb una eficiència i decència raonables en qüestions socials i polítiques, si manté l'ordre i compleix les seves obligacions, no ha de témer cap interferència dels Estats Units. La mala conducta crònica, o una impotència que provoqui un afluixament general dels llaços de la societat civilitzada, pot, a Amèrica, com en altres llocs, finalment requerir la intervenció d'alguna nació civilitzada. I a l'hemisferi occidental l'adhesió dels Estats Units a la doctrina Monroe pot forçar els Estats Units, encara que a contracor, en casos flagrants d'aquesta irregularitat o impotència, a l'exercici d'un poder policial internacional".

Si la doctrina Monroe parlava de defensar la independència dels estats americans, amb Roosevelt es passava a poder intervenir-hi, com farien el 1904 a la República Dominicana, on van enviar soldats per assegurar-se que empreses dels Estats Units cobrarien uns deutes.

"Amèrica", un estat i un continent.

Els Estats Units, obsessionats per seguir creixent, passarien a tenir "un imperi ocult", com defensa Immerwahr. No s'annexionava oficialment els territoris, però els controlava i hi intervenia. I una prova clara d'aquesta mentalitat imperial seria l'ús de la paraula Amèrica. "Durant el segle XIX, a l'estat se l'havia anomenat Estats Units, La Unió o La República per abreujar. No es feia servir el terme Amèrica. Però en la dècada posterior al 1898 ja trobem l'expressió Gran Amèrica en el títol de set llibres publicats", explica Immerwahr. En tots els discursos presidencials fins al 1898, "només apareixen 11 referències inequívoques al país com a Estats Units d'Amèrica". "No obstant això, després del 1898, les coses van canviar ràpidament. Theodore Roosevelt, el primer president que va assumir la presidència després de la guerra contra Espanya, va utilitzar la paraula Amèrica, en el seu primer missatge anual i després amb freqüència a partir de llavors. En els anys posteriors al 1898, era obvi que els Estats Units eren un imperi", conclou Immerwahr. Entrat al segle XX, els Estats Units es comencen a anomenar a ells mateixos com a Amèrica. Com tot el continent.

La Guerra Freda

Després de la Segona Guerra Mundial i amb l'inici de la Guerra Freda, el continent americà passaria a ser un escenari més de la pugna de Washington contra Moscou, amb episodis clau com la Revolució Cubana, un cop molt dur contra Washington pel triomf dels castristes. El govern dels Estats Units intentaria assegurar-se de mantenir com més lluny millor les idees comunistes i faria plans com la famosa operació Còndor, una campanya de repressió política on es van formar militars llatinoamericans, es van fer tasques d'intel·ligència i es van preparar cops d'estat com el de Xile, així com assassinats de simpatitzants d'esquerres a Sud-amèrica. El president Ronald Reagan seria particularment agressiu, amb diverses intervencions a tot el continent.

"La doctrina Monroe és molt important, però l'hem superada de molt, de debò. Ara l'anomenen el document Donroe. El domini americà a l'hemisferi occidental mai més serà qüestionat", ha dit aquests dies Trump, fent un joc semàntic amb el seu nom. El secretari de defensa Peter Hegseth aprofitava les xarxes per moure una imatge on es feia una versió de vells dibuixos de la premsa sobre la doctrina Monroe, amb Trump amb un bat de beisbol protegint el continent. "Aquest és el nostre hemisferi" afegia desafiant el departament d'estat. Hereu d'una llarga tradició, Trump vol mantenir el control d'un continent que vol dominar de Groenlàndia a la Patagònia. El pati de casa més gran del planeta.