Avís a Europa: Trump vol ser el nostre president

EstrasburgL'omnipresència és un atribut exclusivament diví. Les religions diuen que només Déu, o la seva presència, té la capacitat de ser a tot arreu al mateix temps. La norma sagrada amenaçava amb trencar-se aquesta setmana a Estrasburg, un dels cors d’Europa. El president Donald Trump semblava gaudir del do de l’omnipresència: el seu nom ha ressonat insistentment per les cambres i passadissos del Parlament Europeu, coincidint amb l’inici del curs polític europeu.

Aquí ve una afirmació que fa mal a Europa: Trump té a les seves mans el futur immediat del continent. La històrica –i comodíssima– dependència dels europeus cap a la Casa Blanca s’ha traduït en una estampa difícil de digerir: és Washington, i no Brussel·les, qui té la clau per incidir en gairebé tots els debats que centren l’actualitat política de la Unió Europea. És Washington, i concretament la versió Trump 2.0, qui ha fet trontollar la imatge de la Unió Europea després d’un estiu de calvaris. El vigor comunitari exhibit durant la pandèmia i els primers compassos de la invasió russa s’han esvaït. Ara regna una incòmoda sensació de debilitat i impotència. És l’alemanyíssima Ursula von der Leyen qui més ha notat la bufetada republicana: de presidenta elevada i elogiada, a presidenta descol·locada i qüestionada.

Dimarts, el setmanari Politico descrivia una escena: Trump va dir en una sessió informal al Despatx Oval que els líders de la UE es refereixen a ell com a “president d’Europa”. Des de Brussel·les es nega rotundament el terme. Però de Brussel·les no es pot negar una foto rotunda: la del dilluns 18 d’agost, difosa amb intenció per la Casa Blanca, en què es veia els grans líders d’Europa assentint com alumnes obedients davant les explicacions del professor Trump. El president dels Estats Units donava lliçons sobre el futur de la guerra a Ucraïna. Traducció: el president dels Estats Units els explicava com seria el futur d’Europa.

Una font d’alt nivell de la Comissió Europea deia aquesta setmana que la relació amb la Casa Blanca ha millorat. Però que Trump és “impredictible”. I com que és “impredictible”, els líders europeus han fet un màster en diplomàcia del servilisme per no enfadar l’home del tupè. El silenci o l’elogi és l’estratègia conjunta. Només hi ha un líder que ha sortit de la línia: Pedro Sánchez, que, Gaza a banda, ha posat mala cara davant les exigències comercials i militars de Washington. Es diu que el president espanyol no va ser present a la Casa Blanca el 18 d’agost per por que distorsionés el clima de la trobada.

"Europa és un jardí envoltat de jungles", va sentenciar Josep Borrell fa tres anys. Europa, més que un jardí, sembla sovint una bombolla: bonica i fragilíssima que flota en un món on torna a primar la lògica imperial. I pels passadissos de la bombolla, es repetien aquesta setmana mantres que ajuden a completar la radiografia del momentum europeu: la salut política i econòmica d’Alemanya i França preocupa; la guerra a Ucraïna serà llarga; la posició sobre Gaza –condicionada per Berlín– és l’element que més divideix els Vint-i-set; ningú es refia de la Xina; ningú pot passar per alt l’ascens de l’extrema dreta al continent.

El 'ser o no ser' europeu

Però hi ha un mantra estrella, una poció màgica que s’invoca amb vehemència des que Vladímir Putin va decidir envair Ucraïna per terra, mar i aire: autonomia estratègica. Traducció: alliberar-se o diversificar al màxim les dependències per no ser esclau de ningú. Després d’haver-se emancipat, a la força i massa tard, de l’energia enverinada del Kremlin, el següent pas –que també va tard– és independitzar-se del paraigua de seguretat de Washington. A l’horitzó, l’Europa geopolítica.

Però els passadissos de la bombolla diuen que l’autonomia és més lluny del que diu el discurs oficial, i que, durant aquests anys, cal seguir posant bona cara a la Casa Blanca per supervivència. La distància que separa Europa de l’autonomia és tècnica, però també ideològica. Cal també una emancipació mental per assumir mesures polítiques polèmiques com l’increment de despesa militar. 

Em quedo amb dues frases d’aquesta setmana a la bombolla d’Estrasburg. La primera és de la comandant Von der Leyen, dimecres, durant el discurs de l’estat de la Unió: “Europa ha de lluitar pel seu lloc al món. (...) ¿Europa té estómac per lluitar?”. La segona és d’una persona que, dimecres, escoltava les paraules de Von der Leyen des d’una posició privilegiada: “La guerra d’Ucraïna durarà el que els ucraïnesos aguantin, el que els americans vulguin i el que Putin es pugui permetre”.

La primera és el dilema geopolític i existencial que hem de contestar-nos els europeus: ¿Europa vol entrar al pati dels grans i tornar a tenir veu? La segona és la realitat a setembre del 2025: el poder d’Europa és insuficient per incidir en les equacions que decideixen el paisatge global de demà.