Se Cristo vedesse...

Enviat Especial a RomaEls romans acullen l’arribada massiva de pelegrins amb la mateixa desimboltura amb què caminen i xerrotegen entre ruïnes mil·lenàries. Els conductors fan sonar el clàxon, frenen sobtadament, s’enfaden. El trànsit és infernal i, a més, hi ha vaga de trens. A prop del Vaticà es comencen a veure cotxes negres d’alta gamma amb matrícula SCV (Stato della Città del Vaticano), que la sornegueria romana ha convertit en Se Cristo Vedesse. Però ja no hi ha limusines. El papa Francesc va imposar un règim d’austeritat a la cúria, tant per raons d’imatge com per raons financeres, i els que estaven avesats a les despeses injustificades, o fins i tot pecaminoses, són més discrets, o ja són fora del Vaticà. Però les successives filtracions d’informes referents a qüestions de finances o moralitat demostren que el joc brut continua sent una pràctica habitual.

Els cardenals s’han reunit a la Capella Sixtina, possiblement un dels espais tancats més inspiradors del món, tancats cum clave, sense wifi ni cobertura, lluny de tota ingerència. Però les ingerències que calia fer ja s’han produït els dies anteriors. Hi participen lobis, congregacions, premsa i polítics com el vicepresident americà J.D. Vance, ultracatòlic, galvanitzador de l’extrema dreta americana i europea, la que creu que a la cadira de Pere hi ha de seure un pontífex com Joan Pau II o Benet XVI: inflexible amb el dogma, conservador en la ideologia i opac amb els escàndols recurrents de la pederàstia i la corrupció.

El col·legi cardenalici reuneix 133 membres, la majoria nomenats per Bergoglio, que com és sabut tenia tirada per les perifèries, per tant, el conclave és més universal que mai, menys europeu que mai, amb molts cardenals que s’acaben de conèixer i que fan difícil la feina dels aficionats a fer llistes de papables. L’italià Parolin i el filipí Tagle, partidaris d’una continuïtat amb matisos, encapçalen les apostes, però alguns experts creuen que els conservadors podrien fer pinya al voltant d'un cardenal africà, una opció que paradoxalment seria tan trencadora com dogmàtica (l’Església africana té fama de ser moralment molt rígida). A la plaça de Sant Pere he preguntat a dos capellans angolesos si els agradaria un Sant Pare africà i m’han dit que la procedència del pontífex no és important, però al final han admès que l’Església africana és “més vibrant i més jove” que no pas l’europea. No ho dubto.

La plaça de Sant Pere és plena de pelegrins i de turistes. Els primers van normalment en grups nacionals, i canten i resen en veu alta. Em pregunto d’on surt el seu fervor, la seva fe. Una part de la resposta, que un agnòstic com jo pot entendre, prové de la immutabilitat –l’Església ha de ser una roca, per això Jesús va anomenar el seu deixeble petrus–. És el pes dels segles, dels mil·lennis, de les coses que duren, en un món en el qual tot canvia a velocitat de vertigen. L’ús del llatí, la fotogènia de la vestimenta dels cardenals, la solemnitat dels frescos i el marbre generen en els espectadors que observen l’entrada al conclave a les pantalles gegants un estat de respecte silenciós o, fins i tot en el cas dels creients, de certa al·lucinació.

I, en canvi, si es manté el cap fred, és inevitable veure els punts febles sota la porpra i l’artifici. L’Església perd adeptes a Occident, té les portes tancades a la Xina i a Rússia i està amenaçada pels evangelistes a Llatinoamèrica. Les finances van malament i l’ombra de la corrupció encara plana sobre la Banca Vaticana, malgrat els esforços de Bergoglio per fer-hi neteja. Davant de problemes enormes, els prelats s’encastellen en nicieses dogmàtiques: mentre les esglésies es buiden, hi ha sectors que critiquen que els capellans donin la comunió a la mà, i no directament a la boca. El Vaticà, d'altra banda, continua obsessionat amb el sexe, amb temes com el celibat, l’homosexualitat o l’ús dels anticonceptius. Segueix actuant com una policia de la moral que, a més de tronada, resulta hipòcrita, un cop s’ha conegut l’encobriment massiu dels escàndols de pederàstia i les martingales del celebèrrim lobi gai de la cúria.

El papa Francesc ha obert certament un nou cicle (està per veure si tindrà continuïtat), però la seva aposta reformista ha enfurismat els sectors més rancis i ha decebut els més progressistes. I l’exèrcit dels indiferents no deixa de créixer. Tot i que, en un panorama mundial tan complicat, no cal ser especialment devot per veure que al món li sobren xarlatans i li falta una guia moral. Dimarts, al sermó de la missa prèvia a l’inici del conclave, el degà Giovanni Battista Re va dir: “L’amor és l'única força capaç de canviar el món”. Amén, vaig pensar al sentir-ho. La qüestió, però, és si la Santa Seu conserva l’autoritat moral per defensar un missatge tan revolucionari.

I finalment, en un retrat apressat com aquest, no es pot obviar l’absència de les dones, que cada cop resulta més escandalosa, més difícil de justificar. I això que la plaça de Sant Pere és plena de monges somrients esperant la fumata, aparentment felices amb el seu paper subsidiari. “Cadascú té el seu rol –em diu una monja hondurenya– i, al cap i a la fi, qui pren les decisions no són els homes ni les dones, sinó l’Esperit Sant”.