Defensa europea
La invasió russa d'Ucraïna s’ha convertit en el detonant imprevisible que ha empès el conjunt de la Unió Europea i molts dels seus països membres a repensar la seva pròpia seguretat. Però, com es defensa la UE? Com es reforça el seu paper d’actor internacional? I, sobretot, fins on estan disposats a arribar els Vint-i-set en aquesta transformació de la idea de poder en què s’han instal·lat empesos per la urgència de la guerra i la sensació de vulnerabilitat de sentir-la tan a prop?
Des del 2016, la Unió Europea va començar a utilitzar el concepte d’autonomia estratègica: una voluntat d’independència en sectors clau per a la Unió, que anaven des de la política de defensa fins a l’economia. Durant molt de temps es va tractar més d’una idea conceptual, o fins i tot retòrica, que no pas d’una veritable estratègia geopolítica. Un desig eclipsat pels interessos no sempre coincidents dels estats membres. Però l’amenaça bèl·lica ho ha trastocat tot. Per una banda, ha accelerat aquesta voluntat de ser. Però, per l’altra, l’Europa de la Defensa sembla haver eclipsat qualsevol altra manera d’entendre la seguretat col·lectiva. El tradicional poder tou de la Unió Europea està amenaçat des de l’exterior, i menystingut des de l’interior, per part d’aquells que empenyen aquesta transformació de l’ADN d’una UE que sempre s’havia vist a ella mateixa com un poder normatiu.
La UE sap que la seva contribució a la seguretat global s'havia construït, fins ara, a través del seu poder econòmic i regulador, del seu compromís amb un ordre internacional basat en regles, que ara es veu erosionat des de totes bandes, tant per part dels qui el van construir com per part d’aquells que el qüestionen. I, tanmateix, l’Europa de la defensa viu un nou procés d’acceleració. Però aquest rearmament dels països de la Unió conviu amb una altra certesa: els europeus continuen sent conscients dels límits de la seva capacitat dissuasiva en un escenari de pau armada. A l’hora de la veritat, la influència estratègica no deriva automàticament de la sofisticació de les armes robustes sinó de la voluntat d'actuar. És una opció política. I, en aquest terreny, els Vint-i-set saben que certes unanimitats són encara impossibles d’aconseguir en política exterior i de defensa comuna. Com escrivia l’analista Olivier de France, de l’Institut Francès d’Afers Internacionals i Estratègics, fa uns dies, “l'autonomia estratègica europea no ha estat mai del tot estratègica, ni del tot europea ni, de fet, autònoma”.
El paper de l'OTAN, reforçat
Mentrestant, la guerra a Ucraïna ha acabat reforçant el paper de l’OTAN com a base de la defensa col·lectiva europea. L’Aliança ha multiplicat els efectius militars desplegats i la UE, malgrat els canvis profunds viscuts els últims mesos –tant en l'àmbit d'integració defensiva com en la unitat que han mantingut en les sancions a Rússia– han acabat augmentant també la seva dependència en les capacitats militars dels Estats Units.
Per això la Unió Europea necessita recordar el que, de veritat, significava en els seus inicis la idea d’autonomia estratègica. La seguretat de la UE comença per la reducció de dependències en les cadenes de subministrament, i sobretot d’accés a l’energia i a matèries crítiques, i per revertir l’endarreriment en innovació tecnològica que l’obliga a fer esforços per construir-se un espai propi enmig de la confrontació que marquen la Xina i els Estats Units. És per això que el que Brussel·les necessita accelerar és aquest marc d'iniciatives polítiques, suport financer i legislació destinat a una seguretat estratègica europea que va molt més enllà de la integració defensiva.
