Iugonostàlgia: quan els joves enyoren un país on no van viure

BarcelonaSamarretes amb el cotxe Iugo, calendaris amb l’icònic quiosc vermell K67, col·leccions de tasses de cafè de Iugokeramika o pòsters amb les siluetes de Josip Broz Tito i la seva esposa Jovanka. Són alguns dels productes que comercialitza l'eslovena Spela Golcer a través de la marca Made in Yugoslavia. Golcer va començar a col·leccionar objectes típics de Iugoslàvia per afició, però quan els prestatges li van quedar petits, va decidir obrir un perfil d’Instagram per documentar allò que anava trobant. "Per a sorpresa meva, la pàgina es va fer popular molt ràpid. La gent va començar a preguntar si podia comprar alguns objectes, i va ser aleshores quan vaig adonar-me que hi havia un interès real per les coses de l’antiga Iugoslàvia". Quan va començar, la presència de botigues dedicades al disseny iugoslau era anecdòtica, però amb el temps, diu, ha detectat una autèntica revifalla de nostàlgia i d’afecte per aquell passat.

D’aquesta febre per recuperar el llegat quotidià de l’exrepública socialista dirigida per Tito –ara que es compleixen 80 anys de la seva proclamació– se'n diu popularment iugonostàlgia. L’etiqueta serveix per descriure la melangia que senten els ciutadans que amb l’atomització del que havia estat la República Federal Socialista de Iugoslàvia van quedar orfes de pàtria. Però els últims anys moltes persones nascudes sota passaports serbis, croats, bosnians o eslovens també semblen enyorar un passat que mai no han viscut.

La iugonostàlgia pot servir "com a contenidor íntim" per canalitzar la memòria individual i col·lectiva d'aquest estat desaparegut, en un marc de "discursos hegemònics antiiugoslaus", explica la doctora especialitzada en estudis de memòria en l’espai postiugoslau de l’Acadèmia Austríaca de Ciències, Milica Popovic. És "un alliberament emocional davant la impossibilitat de tornar al passat, i de confessar l'anhel d'aquest retorn". És a dir, és una manera d'aferrar-se a la identitat perduda de les persones que van viure a Iugoslàvia. Però és possible enyorar un país sense haver-lo conegut?

“La vida era millor –assegura Pavle, nascut el 1988 a l’actual Croàcia–. L’atur era mínim, gairebé inexistent, i l’estat tenia una cura especial de la seva gent: proporcionava habitatges, llocs de treball, universitats i escoles gratuïtes, fins i tot permís de conduir sense cost”, reivindica. Aquest zagrebí era una criatura quan a principis dels 90 el territori es va esventrar en un desgavell de guerres, però ha sentit les històries de la seva mare, la Nevenka, que guarda un record preuat d’aquell temps: "Era una època millor –relata–. Tot semblava més segur i la gent podia anar de vacances per molt pocs diners perquè pràcticament cada empresa tenia un complex turístic a la costa".

Tornar a ser una economia capdavantera

La Iugoslàvia de Tito, nascuda de la resistència partisana contra els nazis, va aplicar un règim comunista que oferia molts beneficis socials per a la classe treballadora. Mantenint-se al marge de la política de blocs de la Guerra Freda, va aconseguir potenciar una indústria que s’alimentava dels dos bàndols. Sota el govern socialista, la producció industrial es va disparar, igual com les taxes d'alfabetització, tot plegat mentre els drets de les dones estaven més avançats que en qualsevol lloc de l'Europa occidental d'aleshores.

Filip Curic, de 27 anys, destaca des de Belgrad que en aquella època la gent mirava cap al futur amb més esperança. “Tot es fabricava aquí, no depeníem del capital estranger, i les coses duraven més. Avui tenim més llibertat, però la gent està més estressada, sempre canviant de feina, competint. El meu avi va treballar 40 anys al mateix lloc i estava tranquil”, sosté. Curic nota molta nostàlgia entre la seva generació, però creu que aquest desig de tornar enrere té un component més aviat estètic. "Els agrada la música, les pel·lícules, volen recuperar els èxits esportius, les fotos en paper, el disseny retro típic de Iugoslàvia… tothom sap que era més fàcil viatjar amb el passaport iugoslau. Volen les coses boniques del passat sense haver tastat realment com era viure-hi", afirma.

Si bé les condicions materials eren considerablement millors per a les capes més desafavorides de la societat, no passa per alt a ningú que la república socialista de Iugoslàvia era una dictadura. Sota el lema "germanor i unitat", va reprimir durament qualsevol nacionalisme dissident a través de camps de treball, judicis polítics, execucions i empresonaments polítics.

En Blaz, que va néixer a Eslovènia el 1995, explica que el seu avi va viure en primera persona la mà de ferro del règim de Tito: va estar a la presó i no li van deixar estudiar per raons polítiques. Per això aquest jove, que reconeix els avantatges de l'antic règim, no hi tornaria per la manca drets civils. L’editora croata Ana Hadzic, que destaca la repressió que van viure els intel·lectuals, coincideix amb el seu diagnòstic: "No crec que la vida fos millor a Iugoslàvia. Avui tenim molta més llibertat d’expressió i de pensament. No era com a Rússia o Corea del Nord, però el règim comunista tampoc no deixava fer segons què".

A la pèrdua de condicions materials amb la formació dels nous estats, s'hi afegeixen dues ferides més: d'una banda, les guerres –en què van morir entre 130.000 i 140.000 persones– van deixar molt més que ciutats destruïdes. El mateix nacionalisme ferotge que va originar l'esclat de la violència va acabar amb l'harmonia entre serbis, croats, bosnians, kosovars, eslovens, montenegrins i macedonis. Una harmonia que ara els ciutadans de les noves repúbliques troben a faltar.

D'altra banda, la població va passar d'un dia per l'altre de viure sota el comunisme al capitalisme. Més concretament, a un postcapitalisme defensat per democràcies febles i molt ancorades a xacres del règim (com un clientelisme exagerat), i amb molta dependència de l'exterior. “Al despertar-se en l'infern capitalista neoliberal de les semiperifèries, els pobles de l'espai postiugoslau han tornat a caure en realitats postcolonials i en una pèrdua d'agència”, destaca Popovic. Per això identifica que el sentiment de iugonostàlgia va molt vinculat a la posició generacional, però també a la postura política. En general, com més d'esquerres és un ciutadà, més enyora el passat socialista.

Però, sobretot, per a la majoria de joves, la nostàlgia d’avui té molt a veure amb un profund descontentament amb els estats sorgits de la dissolució: "Amb els nous estats, la gent tenia expectatives irreals de riquesa i llibertat. Ara la realitat econòmica és molt més dura", afirma en Blaz. "La gent no viu bé, hi ha molta emigració, corrupció, precarietat… Quan estàs fotut sempre penses que abans era millor", coincideix Hadzic.

Sigui com sigui, la nostàlgia no és cap tret distintiu d'aquest territori. Fa anys que Europa està immersa en una onada de nostàlgia per buscar en el passat la confirmació que una altra realitat és possible. La qüestió és quins referents s'escullen. Mentre en aquest racó dels Balcans una part dels joves anhela les condicions socioeconòmiques del règim de Tito, una altra mira cap a un altre passat, el de l'extrema dreta: "Molts joves de Croàcia, quan busquen inspiració, miren més cap a règims feixistes que cap a Iugoslàvia", conclou Hadzic.