Kíiv i el centre de gravetat europeu

BarcelonaLa imatge d’unitat europea escenificada a Kíiv, en una reunió històrica en plena guerra, es pot descompondre en alguns compromisos amb la boca petita i un desig a llarg termini: més sancions contra Rússia, un futur paquet de mesures per integrar Ucraïna al mercat únic europeu, un recordatori de totes les reformes internes que cal fer perquè un país pugui entrar a la UE i una esquerda intraeuropea que s’eixampla cada cop que algú intenta plantejar la idea d’una negociació per aturar el conflicte.

La força simbòlica de la visita de tot el col·legi de comissaris, amb la presidenta Ursula von der Leyen al capdavant i el president del Consell, Charles Michel, es va convertir en el missatge principal de la cimera entre la UE i Ucraïna, amb un Volodímir Zelenski que veia així reforçat el missatge que branda des de l’inici de la invasió russa: aquesta no és una guerra pel futur d’Ucraïna, sinó pel futur d’Europa. Així, fins i tot si en privat el govern de Kíiv sap que una futura adhesió a la UE és un horitzó a molts anys vista, a curt termini l’escenificació del suport comunitari és crucial en l’estratègia de Zelenski. Políticament, el reconeixement d’Ucraïna com a candidat és també un reconeixement de la sobirania del govern de Kíiv, i un missatge directe al Kremlin. A més, l’horitzó europeu és també un element mobilitzador per a la resistència ucraïnesa.

Però, malgrat el desplegament institucional a la capital ucraïnesa, els Vint-i-set continuen dividits sobre la velocitat d'adhesió d’Ucraïna, amb Polònia i els països bàltics, sobretot, pressionant perquè la sol·licitud d'entrada del govern de Kíiv s’estudiï com més aviat millor, mentre que, a l’altra banda, la majoria de països de l'Europa occidental segueixen optant per la prudència. L’opció d’incorporar al club un nou membre amb un conflicte intern enquistat sembla, ara per ara, impossible.

Nous països clau

La guerra va per llarg. I en el decurs d’aquest conflicte bèl·lic, Europa es va transformant: des de la naturalesa del mateix poder europeu al disseny de la seva seguretat. Amb els mesos, la influència política a la UE s’ha anat desplaçant cap al centre i el nord d’Europa. El gir defensiu a Suècia i Finlàndia i la línia contínua que formen les repúbliques bàltiques i Polònia determinen el front més bel·licós davant Rússia. Però Alemanya continua sent clau. La decisió del president dels Estats Units, Joe Biden, de donar cobertura a Olaf Scholz decidint conjuntament el lliurament de carros de combat demostra que Washington és conscient que, sense el compromís alemany, la unitat transatlàntica quedaria afeblida. En canvi, el gran damnificat del desplaçament del centre de gravetat de la Unió és França. L’entesa entre París i Berlín és cada cop més feble i Emmanuel Macron ha anat sembrant el recel de molts dels seus socis comunitaris des que la invasió russa d’Ucraïna ha multiplicat les tensions i les urgències internes, de la transició energètica a un hipotètic escenari de negociació amb el Kremlin.

Cada discussió pel subministrament de nou material militar posa a prova la cohesió d’aquesta coalició i el nivell de compromís polític dels governs més reticents. Al final, cada país de la UE té la seva pròpia agenda i l’agressió russa a Ucraïna ha fet emergir, encara més, les contradiccions entre elles.