La desfilada de líders de la ultradreta per Hongria aquestes últimes setmanes ha sigut digne d’una superpotència. En 16 anys, Viktor Orbán ha convertit un país que representa menys de l’1% del PIB europeu en baluard de l’ultraconservadorisme global. L’última visita, la del vicepresident dels Estats Units, J.D. Vance, demostra el nerviosisme d’uns líders que saben que a Budapest no només es juguen un govern, sinó una batalla clau pel discurs.
És temptador afirmar que l’extrema dreta està tocant sostre: des de Marine Le Pen a França amb les municipals, fins al desgast de Giorgia Meloni amb el referèndum, passant per uns Estats Units de Donald Trump percebuts cada cop més com una amenaça per a la seguretat i la butxaca de la ciutadania. Però no ens enganyem: si Orbán perd aquest diumenge, no voldrà dir que la ultradreta estigui en declivi terminal. Seria d’una ingenuïtat perillosa confondre la caiguda d’un autòcrata amb la decadència d’una ideologia que té l’adob a punt per continuar florint: desigualtats rampants, elits desconnectades i la falta d’un projecte de futur millor.
La caiguda d’Orbán només demostraria que la ultradreta, un cop al poder, es converteix en el mateix establishment que prometia desmantellar, doblegant el sistema a favor seu mitjançant la corrupció. Si cau, Europa es desfarà d’un cavall de Troia, però no per mèrits propis. Brussel·les s’ha limitat a esperar que Orbán caigués pel seu propi pes, i el mal causat és tan profund que refer una Hongria feta a la seva mida serà una tasca titànica.
Per contra, si Orbán guanya, la ultradreta global no només salvarà els mobles, sinó que podrà defensar que el seu model està a prova de foc. Una victòria de Fidesz seria el certificat de garantia per a l’estratègia de J.D. Vance i el far que il·luminaria el camí de Le Pen o Abascal de cara al 2027.
La falta d'alternativa inspiradora
Que Péter Magyar, un antic insider del règim, sigui l’única amenaça real per a Orbán amb un discurs centrat en l’anticorrupció evidencia la falta d’una alternativa il·lusionant. L’estrateg David Plouffe, antic assessor de Barack Obama, deia al New York Times aquesta setmana que una campanya guanyadora avui és una gran producció audiovisual constant, i Magyar ho ha brodat a les xarxes. Però, com reivindicava l'experta Gabriella Zutrau, que va formar part de la campanya de Zohran Mamdani a les eleccions de Nova York, la clau per a la victòria no és només una campanya excel·lent online i offline, sinó que cal tenir un projecte real il·lusionador: “No només estem fracassant en difondre la nostra visió del món perquè no hem reforçat la infraestructura digital [...]. Estem fracassant en difondre la nostra visió del món perquè no en tenim cap que inspiri la gent”.
Aquí el parany: és autocomplaent i perillós llegir una potencial derrota d’Orbán com una victòria de l’alternativa contra la ultradreta. S’acosten dos anys intensos en cites electorals (França, Espanya, les europees, etc.) i a l’onada ultraconservadora només l’aturarà una proposta inspiradora, realista i valenta. Si l’alternativa és només una millor estratègia de TikTok i no una solució als problemes de fons, la frustració tornarà. La ultradreta no necessita guanyar sempre; només necessita que els altres fracassin en la seva promesa de benestar i seguretat.
