Quatre postals d'Ucraïna que decidiran la guerra

BarcelonaArreu d'Ucraïna abunda el groc i blau de la bandera, que es mostra amb un èmfasi especial des que Vladímir Putin va decidir envair el país. Fins i tot a les floristeries, les tulipes que més es venen són d'aquests colors. Però en el segon any de la invasió, convertida en una guerra de trinxeres en què cada pam de terreny costa moltes vides, l'horitzó és gris i ple d'incerteses: ¿Occident deixarà arribar Kíiv fins al final? ¿Quins són els càlculs del Kremlin? ¿La primavera, com diuen els experts, serà decisiva? Quatre postals d'un viatge ajuden a interpretar el context.

A l'estació de trens de Kíiv hi ha un plafó exposat a terra. Anuncia els trajectes cap a una dotzena de ciutats que han estat ocupades per les tropes de Putin. De Kíiv fins a Mariúpol, Lugansk, Berdiansk o Sebastòpol. També hi apareix Kherson, però subratllada d’un color diferent, perquè ha estat alliberada. El cartell no té cap valor pràctic: és fictici, ara aquests trajectes no es poden fer perquè els domina el Kremlin. Però és una declaració d’intencions, totalment política: Kíiv no els esborra perquè vol pensar que els trens hi tornaran a anar quan hagin recuperat totes aquestes localitats. La gent s’hi fa fotos.

¿A Ucraïna, cal prioritzar la pau o cal prioritzar la justícia? És el dilema que s’ha accentuat a Europa aquests dies, coincidint amb el primer aniversari de la invasió. Des d’aquesta estació, plena de soldats que pugen a trens cap al front, és fàcil entendre que entre els ucraïnesos no hi ha gaire debat: sense justícia, diuen, no hi ha pau. Un any després, la immensa majoria continua pensant que, perquè acabi la guerra, Moscou s’ha de retirar de tots els territoris ocupats, inclòs Crimea. “S’ha d’anar fins al final”, em deia un soldat que lluita al front de Donetsk. Consideren que qualsevol cessió dels territoris ocupats legitimaria l’agressió de Putin, a qui volen veure jutjat. “Put(him)in”, es llegia en un pòster d’una cafeteria de Kherson, ciutat constantment bombardejada. El dibuix: la cara del president rus entre reixes.

A curt termini, doncs, se’n deriva una primera lectura: el convenciment social, clau en l’inici de la invasió per frenar l’ofensiva llampec que havia imaginat Moscou, sembla prou intacte. El país, confiat en la victòria, lluita per viure malgrat la guerra. A Butxa i Irpín, escenaris d’una de les pitjors matances de civils, el cel és ple de grues que reconstrueixen cases i edificis. A Mikolaiv, al sud, fan obres de teatre en un búnquer mentre rehabiliten l'escenari que va ser bombardejat. A Konstantinivka, a tocar de Bakhmut, el mercat encara obre i la poca gent que hi queda compra pollastre i verdures mentre de fons se senten explosions. Són actes de resistència quotidiana.

A llarg termini, se’n deriva una altra lectura: la guerra serà llarga i el risc que el dolor i la fatiga s’acabin imposant és real. Es reconstrueixen cases i la gent va al teatre, sí. Però el panorama després d’un any d’invasió és desolador: ciutats buidades, hectàrees de boscos minats, cementiris que s’amplien i milions de vides ferides. La incertesa de no saber quin serà el següent episodi de la guerra, ara enquistada a l’est i al sud, també tortura. 

Al tren que va de Kíiv fins a Polònia s’acumulaven els comiats el cap de setmana passat. Una mare i un fill anaven cap a Brussel·les. Una dona plorava mentre abraçava la seva filla, que també marxava. Un soldat esgotava els últims minuts amb la seva xicota, pujats tots dos al tren. Ell va baixar quan quedaven pocs segons perquè el tren arrenqués. "¿Fins quan haurem d'estar així?", es preguntava una noia.

En un restaurant de Pokrovsk, al Donbass, un soldat em va donar les gràcies pel suport militar d’Espanya a Ucraïna. El gestor d’un museu que documenta la invasió russa mostrava amb orgull les banderes de molts dels aliats occidentals que envien armament a Kíiv. “Les tenim aquí en senyal d’agraïment”. 

En la guerra de desgast –i de sagnants batalles– que s’ha convertit l’agressió de Putin, Kíiv continua depenent totalment dels aliats occidentals per resistir. Sense armes d’Occident, ja no hi hauria Ucraïna. Zelenski, que n’és conscient, personifica una actitud prou compartida entre els ucraïnesos: agraeix enèrgicament l’ajuda occidental, però n’exigeix més perquè encara queda molta guerra. Els experts creuen que Kíiv llançarà una contraofensiva a la primavera per guanyar posicions als fronts de l’est i del sud. Molts d’aquests analistes apunten que aquesta contraofensiva, decisiva en el terreny militar, serà també un termòmetre per desxifrar fins on està disposat a arribar Occident amb Ucraïna.

¿Ucraïna està defensant Europa i les democràcies? A Kíiv tenen clar que sí, que és una guerra que ha d’involucrar tots els europeus, i ho utilitzen com a argument per justificar les seves demandes.

Si el futur d'Ucraïna és a la UE i a prop de l’OTAN –que haurà de calcular quina protecció li pot oferir a llarg termini–, el demà de Rússia continua ben lligat a Putin. Malgrat el fracàs inicial de la invasió o el càstig de les sancions occidentals, el líder rus manté un suport considerable de la societat, que ja ha normalitzat la rutina de la guerra. 

La gran arma de Putin a partir d’ara serà el desgast. El Kremlin confia que l’esgotament polític i econòmic de la invasió acabi obrint esquerdes en la unitat d’Occident i que els aliats comencin a qüestionar-se si es pot mantenir aquest ritme de suport a Kíiv. Caldrà observar molt atentament la salut econòmica dels socis, especialment els de la Unió Europea: que anar a comprar o encendre la llum continuï sent tan car crisparà més els carrers i afegirà pressió als governs, que podrien coaccionar Zelenski perquè s’assegui a negociar. 

A Washington, sectors republicans fa temps que critiquen Joe Biden i demanen explicacions pel cost de protegir Ucraïna. A Brussel·les, la cohesió dels Vint-i-set està constantment rodejada de perills i de matisos.