Els ucraïnesos temen una pau descafeïnada: "Per a què ha servit tot aquest patiment?"

Sumi (Ucraïna)Aquesta setmana, la ciutat ucraïnesa de Sumi ha viscut un dels pitjors atacs d'aquest any. A només vint-i-cinc quilòmetres de Rússia i disset del front, els russos van llançar drons kamikazes en ple matí, que van impactar al centre i van deixar desenes de ferits. Els atacs es van concentrar en edificis administratius i residencials durant gairebé quatre hores. Les escenes van ser gent corrent cap als refugis, atacs de pànic i finestres desballestades. Com les de les cafeteries, espais que s'han convertit en una mena de temples molt concorreguts pels ucraïnesos aquests últims quatre d'anys de guerra, on beure un bon cafè és una pràctica gairebé religiosa.

"Ara que hi ha talls de llum constants, la gent ve aquí, perquè té electricitat per endollar l'ordinador, internet, i pren un cafè, que és relativament barat", diu l'Oleksandr des del seu establiment, situat al cèntric carrer Petropavlivka de la ciutat.

El seu local està a uns metres d'on es va cometre una de les pitjors matances d'aquesta guerra. El 13 d'abril del 2025, Rússia va disparar dos míssils balístics que van matar 36 persones. Era el Diumenge de Rams i el centre estava ple de feligresos que anaven caminant o en autobús cap a l'església i, per exemple, tots els passatgers de la línia 62 van morir a l'acte. "Hi ha una dita molt popular aquí, una bomba no cau mai dues vegades al mateix lloc", diu l'Olek. Obrir aquest negoci és per a ell una mena de tasca patriòtica en la qual paga impostos que van a l'exèrcit i se sent orgullós de donar feina. 

"Vivim el dia a dia, no pensem en el futur, ens hem adonat que la vida és curta, podem morir en qualsevol moment. Si vius d'aquesta forma, també oblides el passat , i és més fàcil viure així que pensar en el cansament que produeix aquesta guerra". La fe en la resistència de l'Oleksandr, que és fill de militar soviètic, és ferma: "Som un país lliure, hem tingut sis presidents en 35 anys i els russos tres, no volem viure sota el seu règim". L'Oleksandr admet que el negoci no va gaire bé, com mostren les estadístiques de l'índex Espresso, un indicador econòmic que, basant-se en el preu d'un cafè, determina el nivell de vida d'un país. El desembre del 2025, aquestes dades suggerien que a Ucraïna s'havia incrementat un 17% el preu del cafè.

El refugi del soterrani

A dues cantonades, al carrer Kondratieva, on van caure els drons aquest dimarts, hi ha una petita cafeteria regentada per Halyna. Ella i la seva filla, Anna, es van refugiar durant el bombardeig al petit magatzem que tenen al soterrani. "Hi hem baixat centenars de vegades", diu amb afabilitat. Creu que la concessió territorial per la pau és una pregunta difícil. "Ho hauria de pensar bé, ara no et puc respondre –diu Halyna–. Estem esgotats. ¿Però què els direm a les mares dels soldats que han mort defensant aquestes terres? El que et puc assegurar és que tots pensem que Rússia és un estat terrorista i necessitem garanties de seguretat molt fermes perquè no tornin a entrar".

Al costat del local de Halyna, en una altra cafeteria a Kondratieva, hi ha una jove soldada, de les unitats mèdiques de combat, uniformada però amb una bufanda de la casa Hufflepuff, de l'univers de les obres de Harry Potter. S'acomoda les seves grans ulleres per dir: "Estic molt trista perquè vull que els nostres avis tinguin una vellesa tranquil·la i els nens una infància feliç. I estic molt cansada. Però tinc altres preocupacions ara mateix que pensar en les negociacions, com per exemple, que morin menys dels nostres".

A un centenar de metres, en una altra cafeteria que va ser refugi de periodistes i vianants durant les explosions dels drons russos d'aquesta setmana, hi ha l'Anastàsia, una barista. "Fa molta por pensar que ens hem acostumat a viure així, de fet, quan sona l'alarma ja ni ens amaguem, a vegades l'alerta dura dos dies seguits". L'Anastàsia, pastissera de formació, creu que la societat està dividida, que el 50% de la gent accediria a la pau a qualsevol preu, però també hi ha la dolorosa qüestió: "Llavors, per a què ha servit tot aquest patiment?". "La gent de l'est del país sentim en carn i ossos tot aquest horror a diferència de l'oest d'Ucraïna. Nosaltres entenem el preu que s'està pagant".

L'Anastàsia creu que en una votació sobre la concessió territorial, serien els territoris propers a la línia del front els que s'hi oposarien més. Continua parlant de la diferència entre les dues bandes del riu Dniéper. "Que aquí parlem rus no vol dir que vulguem unir-nos a Rússia, l'hem heretat dels nostres pares i avis. A vegades tenim conflictes sobre això quan anem a altres parts del país. Nosaltres estem orgulloses de parlar súrjik –barreja del rus i l'ucraïnès–, un dialecte que, a més, no es pot aprendre, t'hi has de criar. Encara que costi, estem assimilant l'ucraïnès i, tard o d'hora, se'n parlarà a tot el país". L'Anastàsia, pel que fa a la seva visió del futur, diu: "Serà complicat per als soldats; s'hauran d'acostumar a un món nou".

A l'altra banda del carrer, al costat d'un edifici tapiat pels bombers per les explosions recents, hi ha la cafeteria on treballa Bogdan. Posa damunt la barra el tros de ferro recargolat del dron que va caure damunt del seu establiment. "El vaig veure volar i sabia on aterraria, vaig tancar de pressa i em vaig cobrir el cap". Els seus ulls verds denoten estrès crònic, malgrat la delicadesa amb la qual prepara un tallat. Fa poc va rebre la carta de reclutament i ha fet cas omís. És jove i es fa càrrec de la seva mare i dels seus germans després que el seu pare fos busificat –del terme col·loquial anglès busified, que fa referència al procés pel qual l'exèrcit recluta una persona de manera forçosa–. Quan els militars t'aturen pel carrer, comproven que tens les condicions per servir, t'obliguen a entrar en un autobús i t'envien a l'exèrcit.

El pare de Bogdan, conductor de professió, va morir l'any passat al front de Khàrkiv als 53 anys. Ara ell mateix podria ser busificat en qualsevol moment, però continua treballant per mantenir els seus. Amb tot, té encara l'esma de fer-se la pregunta: "¿Deixarem que la mort dels nostres sigui en va?" Creu que si el destí sobre el final de la guerra recaigués sobre el poble, no queda molt clar què decidirien. 

Les enquestes assenyalen que Ucraïna s'oposaria a una pau per al territori; a una mala pau. Però el somni de la fi de la guerra només es materialitzarà en el moment d'arribar a una resolució: sigui mitjançant negociacions, eleccions o un referèndum. Una decisió que els ucraïnesos, ben segur, rumiaran amb determinació davant d'una bona tassa de cafè. Mentrestant, el malson de les alertes aèries, de viure sense llum ni calefacció, de l'encariment de la vida, de l'educació dels escolars a casa amb una pantalla, de la por per un dron o un míssil rus, de la feredat perquè mori un familiar o un amic al front continua. I ja fa quatre anys.