La Unió Europea busca nous amics

Brussel·lesUna de les principals raons de ser de la Unió Europea és el mercat comú i el comerç internacional. Tant de manera interna com externa, aquests vincles han evitat conflictes i han exercit el conegut com el poder tou arreu del món. Per això, els seus socis són un element clau per al bon funcionament del bloc comunitari. Ara bé, els seus principals aliats històrics –els Estats Units, la Xina i Rússia– els estan fallant o, fins i tot, les relacions ja estan totalment trencades. És en aquest context que la UE es troba sola i està a la recerca de nous amics.

L'aliat més crític són els Estats Units. El bloc europeu va externalitzar la seva defensa a la potència nord-americana una vegada acabada la Segona Guerra Mundial. Els intents d'una unió militar europea van fracassar i els països europeus van optar en la gran majoria per integrar-se a l'OTAN, que és un organisme que controla de facto el Pentàgon. El preu a pagar és una gran dependència als interessos estatunidencs i l'inquilí de torn de la Casa Blanca. Donald Trump està tensant l'Aliança Atlàntica a nivells inèdits i, malgrat les humiliacions i amenaces constants, els socis europeus no es plantegen en cap cas abandonar l'organisme, sobretot en ple expansionisme del règim de Vladímir Putin.

Una altra dependència creada era la del combustible fòssil rus. Especialment, països com Alemanya tenien accés a una energia relativament barata i el Kremlin va anar aconseguint contrapartides fins a la invasió d'Ucraïna, que va fer insostenible les relacions. La UE trenca els vincles en sec amb Moscou, cosa que provoca una crisi energètica i la indústria europea perd competitivitat. A més, l'expansionisme rus passa a ser una amenaça molt real, i desestabilitza l'entorn de la UE i, fins i tot, internament el bloc. Les grapes del Kremlin també dificulten l'expansió del bloc europeu, per exemple, als Balcans Occidentals; i l'acostament a regions, com l'Àfrica o l'Amèrica Llatina en què el règim rus cada vegada té més influència.

Amb el retorn de Trump i l'amenaça russa, va tornar a sorgir el debat de si la UE havia de mirar cap a la Xina. Ara bé, malgrat alguns acostaments d'estats membres que hi tenen bones relacions per qüestions industrials, sobretot Alemanya o Espanya, el global del bloc comunitari s'hi manté molt reticent. El club europeu qualifica el gegant asiàtic de "rival sistèmic" i el veu clarament com una amenaça creixent. La UE està tirant endavant mesures contínuament, fet que Brussel·les anomena "reducció de riscos". Entre d'altres, està incrementant els aranzels a les importacions xineses i, per exemple, vol evitar que guanyi licitacions públiques que poden suposar un risc per a la seguretat europea.

Pactes comercials amb el Mercosur i l'Índia

Brussel·les no vol perdre la relació que té amb els Estats Units o la Xina, però s'han anat convertint en aliats cada com menys fiables i la UE pretén trobar-ne de nous. Els socis europeus volen evitar tenir tots els ous al mateix cistell i, per això, han firmat un pacte comercial amb el Mercosur –l'Argentina, el Brasil, l'Uruguai, el Paraguai i Bolívia– després de més de 25 anys de negociacions, així com un altre acord amb l'Índia. La mateixa UE qualifica el pacte amb Nova Delhi com "la mare dels acords", ja que es crearà una zona de lliure comerç d'uns 2.000 milions de persones.

Malgrat les reticències d'alguns estats membres i dirigents polítics a firmar aquests pactes, l'investigador del think tank europeu EPC Ivano di Carlo assegura en una conversa amb l'ARA que veu "clau" que la UE trobi nous socis comercials. En cap cas ho considera contradictori en l'anhel de la UE de guanyar autonomia estratègica i assegura que la "diversificació" d'aliats és una bona via, sobretot per tenir una posició més forta davant de potències com la xinesa o l'estatunidenca. Tanmateix, l'expert contraposa que això no vol dir que "en alguns casos es prenguin mesures de protecció".

Di Carlo també treu pes al fet que la UE tingui dèficit comercial amb alguns dels països amb els quals ha signat acords, com amb l'Índia o el Mercosur. En aquest sentit, l'expert recorda que són diferències "poc substancials" i en cap cas "de risc", com és el cas de la Xina. "Un acord comercial s'ha d'avaluar pel que t'aporta de manera global i d'autonomia estratègica", apunta l'investigador de l'EPC.

Més enllà del Mercosur i l'Índia, l'investigador de l'EPC anima la UE a ampliar els acords comercials a regions com, per exemple, l'Indopacífic o especialment l'Àfrica, a la qual veu potencial per la seva "proximitat geogràfica" i la riquesa amb minerals crítics.

En la mateixa línia, l'exnegociador comercial de la UE i director d'afers internacionals de la Comissió Europea, John Clarke, afirma en aquest diari que la UE "vol pensar" que l'acord amb l'Índia suposarà un "moviment tectònic en el comerç internacional", ja que relacions de la UE deixaran d'estar marcades sobretot pels EUA i la Xina, i el pacte amb Nova Delhi pot marcar la direcció per trobar nous grans aliats i mercats.

Ara bé, l'ex alt funcionari europeu contraposa que aquesta mena d'acords tampoc estan lliures de contradiccions. Sovint es tanquen amb règims amb uns índexs democràtics més baixos que els de la mateixa UE i que tenen aliances perjudicials per al bloc europeu. És el cas de l'Índia, que manté molt bones relacions amb Moscou i Pequín, o bona part dels països que conformen el Mercosur. Així doncs, el camí de la UE per trobar nous aliats es preveu també costerut, però a hores d'ara ni experts ni els dirigents europeus hi veuen alternativa. "L'aïllament no és la solució", subratlla l'investigador de l'EPC.