La fugida desesperada de la família de l’Ailan
La guerra i la misèria a Síria van forçar la disgregació dels Kurdi entre el Canadà, Turquia i Alemanya
IstanbulEl cas de l’Ailan Kurdi, el nen de dos anys que va morir en el naufragi d’una embarcació precària a Turquia, és només la punta de l’iceberg del patiment d’una família sírio-kurda disgregada per culpa de la guerra que sacseja el seu país. Mentre un funcionari turc recollia el cadàver del nen el setembre passat, un dels seus cosins adolescents viatjava sol en un autobús per Hongria, fugint de Damasc. Una tieta seva era a Istanbul donant el pit a un nadó mentre dos dels seus altres fills treballaven 18 hores al dia per alimentar la família. I desenes d’altres parents seus -tietes, oncles i cosins- havien fugit com havien pogut de Síria o feien plans per fer-ho.
De les entrevistes fetes a una vintena de parents de l’Ailan al Kurdistan iraquià, a Istanbul, a Alemanya i, per telèfon, a Síria en surt la història d’una família castigada per totes les parts en conflicte: el règim de Baixar al-Assad, l’Estat Islàmic, els països veïns i, en general, Occident.
Des de la mort de l’Ailan, el setembre passat, almenys un centenar de nens i nenes més s’ha ofegat en naufragis al Mediterrani. Segons dades de l’ACNUR, més d’un milió de refugiats han arribat a Europa pel Mediterrani el 2015, la majoria provinents de Síria, on la meitat de la població ha fugit.
L’Abdul·lah, el pare de l’Ailan, de 39 anys, encara es culpabilitza avui de la tragèdia en què van perdre la vida també la seva dona i un altre fill, de cinc anys. Desitjaria poder tornar enrere i no tornar a pujar a l’embarcació que va naufragar. El mateix Abdul·lah dirigia el timó quan les onades se la van empassar.
De Kobane a Damasc
L’avi de l’Ailan va néixer a Kobane, un enclavament kurd a Síria, a tocar de Turquia. Després de la mili obligatòria, l’home es va traslladar a Damasc buscant feina i es va instal·lar en un barri kurd de la capital. Va obrir una barberia i es va casar amb una kurda.
Van tenir sis fills. Tots recorden una infància modesta i els estius passats a Kobane collint olives. Sense tensions tot i el seu origen kurd i viure a Damasc. La Fàtima, la filla més gran, va ser la primera a emigrar. El 1992 va marxar al Canadà. Va aprendre anglès i va obtenir la nacionalitat. La Fàtima es va convertir així en el pal de paller de la resta de la família, a qui va ajudar econòmicament i, quan la guerra va esclatar, els va intentar gestionar l’asil en algun país occidental.
La guerra va esclatar el 2011 quan l’Abdul·lah, un dels altres sis germans, formava una família amb la Rehan. La violència va portar la dona a instal·lar-se a Kobane, on va donar a llum el Galib, el germà gran de l’Ailan. L’Abdul·lah anava i venia de Damasc, on treballava a la barberia del seu pare. Però la tensió no parava de créixer a la capital i va decidir, com molts altres membres de la família Kurdi, refugiar-se a Kobane, a la casa familiar.
Però la ciutat no oferia gaires oportunitats de feina i l’Abdul·lah va decidir buscar-ne a Istanbul mentre a Kobane la Rehan donava a llum el seu segon fill, l’Ailan. A tot això, una nova amenaça va aparèixer a l’horitzó: l’organització jihadista Estat Islàmic (EI). El setembre del 2014, l’EI va començar a bombardejar Kobane i els habitants de la ciutat van fugir cap a Turquia.
Així va ser com l’Abdul·lah va reunir la seva família amb ell a Istanbul. Guanyava 8 euros per treballar 12 hores al dia carregant sacs de ciment. I el millor moment de la jornada era quan els seus fills Galib i Ailan saltaven al seu llit perquè els posés crema, un ritual plaent que tots esperaven amb delit.
A Turquia, la vida per als sirians no era fàcil. I la perspectiva de marxar a Occident semblava distant. La Fàtima va aconseguir els diners necessaris per demanar un visat per al seu germà Mohammed, la seva dona i els seus cinc fills. Però el Canadà va rebutjar la petició. La Hivrun, una altra germana Kurdi, va sol·licitar asil a Alemanya i l’estiu passat va rebre la cita per a la primera entrevista: el 27 de setembre del 2016.
Amb cada cop menys opcions, tres dels germans, l’Abdul·lah, el Mohammed i el Xergo, van intentar el salt a Grècia per un riu però van ser detectats i retornats a Turquia. Al juny el Mohammed es va embarcar amb uns traficants de persones fins a Grècia i va aconseguir arribar a Alemanya. La Hivrun no va desistir i va intentar travessar el Mediterrani per Turquia dos cops. Però no se’n va sortir i va tornar a Istanbul amb els seus fills, mentre que el seu marit ho va aconseguir a la tercera.
“Volíem anar al paradís”
Poc després, l’Abdul·lah va voler fer el mateix viatge amb la seva família. “Volíem anar al paradís”, explica l’home, que diu que l’objectiu era Europa, o més enllà. Però la travessa es va convertir en el pitjor malson per a ell. “Sóc una ombra des d’aquell dia”, explica des d’Erbil, al Kurdistan iraquià.
Però, tot i la tragèdia, la Hivrun es va tornar a llançar a la mar amb els seus fills per arribar a Alemanya, on el seu marit els esperava en un camp de refugiats a Meppen (Baixa Saxònia). Aquest cop se’n va sortir, tot i que el relat de la travessa encara li genera calfreds. Una de les filles de la Hivrun explica que el lema que tenien aquell dia era: “Morim junts o construïm un futur junts”.
