Analista Internacional I ConsultorLa mala gestió de la crisi de refugiats a Europa està desviant el debat que fa més de quatre anys hauria d’haver centrat els esforços europeus: no es tracta només de donar una resposta a la crisi a Europa, sinó, especialment, a l’Àfrica i el Pròxim Orient. Diferents organismes internacionals i ONG fa anys que alerten de dues coses molt concretes. La primera és que aquesta crisi no és només de refugiats sirians. La segona és que ve de lluny i que va per llarg.
És preocupant que el debat en el qual està instal·lada actualment Europa hagi oblidat per complet la raó principal d’aquesta crisi, que és el desplaçament de milions de persones a l’Àfrica i el Pròxim Orient a causa de conflictes armats, crisis humanitàries, desastres mediambientals i dictadures, que es retroalimenten entre si i que dibuixen un panorama descoratjador en aquestes dues regions des de fa anys. Resulta impossible fer front a la crisi a Europa si no es treballa també en aquesta direcció. I aquest error en el diagnòstic inicial -i el seu tractament posterior- i la facilitat amb la qual Europa es mira el melic hauria de fer-nos reorientar la política de la UE, i els 28 governs que la formen, cap a altres línies d’intervenció.
Els passos fets fins ara s’han enfocat a donar una resposta humanitària deficient a la crisi a Europa i el Mediterrani, i a gestionar els fluxos migratoris en funció del govern europeu afectat i sense la coordinació de la resta de països del seu entorn. Però aquestes mesures deficitàries i, en alguns casos, fallides, no han servit per controlar i reduir l’arribada de milers de persones. Sembla que les lliçons apreses els últims quatre anys a Idomeni, Lesbos, Calais o Lampedusa, per posar alguns exemples, no han sigut suficients per desviar el rumb. Sense unitat d’acció no hi ha solució. Sense un bon diagnòstic no hi ha tractament.
Una crisi llarga
Lluny de modificar la polítiques que fins avui no han funcionat, hem fet un pas més en voler externalitzar la nostra responsabilitat buscant una solució a aquesta crisi a través de la recerca d’un acord amb Turquia i a costa d’afeblir encara més la posició d’Europa a l’escena internacional. Creure que tancant la ruta per Turquia es liquida la crisi és, de nou, no comprendre què és una crisi de refugiats ni la dimensió global que té.
Els quatre escenaris on actualment es produeix la crisi de refugiats -Europa, el Mediterrani, l’Àfrica i el Pròxim Orient- necessiten respostes concretes a problemes complexos, però que han de donar-se de forma coordinada i a la vegada. I necessitem incloure respostes humanitàries, de seguretat i defensa i d’exteriors en aquesta estratègia global. Òbviament Europa no té la capacitat per fer front a aquest repte en solitari, per això ha de demanar la participació activa d’altres membres de la comunitat internacional per donar una resposta conjunta a aquesta crisi. Les dades no enganyen, aquesta crisi ve per quedar-se.
