Herois per a uns, delinqüents per a d’altres
Augmenten els casos de cooperants inculpats per socórrer migrants en situacions precàries
ParísCédric Herrou, un agricultor de 37 anys, s’ha convertit a França en símbol de l’ajuda als migrants. El seu poble, Breil-sur-Roya, és a la vall franco-italiana del Roia, la regió muntanyenca que uneix Niça amb el Piemont. A causa de la situació geogràfica, des de fa generacions els francesos de la zona passen de França a Itàlia obviant la idea de frontera, i a l’inrevés. La mateixa geografia fa que els migrants arribats a la costa italiana trobin en aquesta regió una forma fàcil d’accedir a la resta d’Europa. Ventimiglia, la població italiana més pròxima, només és a 7 km de França. Per aquesta raó geogràfica, els jueus que fugien del règim de Vichy van trobar refugi en aquestes remotes muntanyes durant la Segona Guerra Mundial.
Herrou s’ha guanyat l’admiració de molts transportant migrants i acollint-los al terreny de la seva propietat abans d’ajudar-los a reunir-se amb familiars o coneguts a les metròpolis europees. Tot plegat va començar un dia del 2011, quan aquest productor d’oli nascut a Niça va convidar a pujar al seu cotxe uns tunisians que feien autostop. L’octubre passat, un centenar de refugiats feien parada a casa seva. Els seus esforços li han comportat un judici, més de cent hores de privació de llibertat i tres detencions. Malgrat que cap llei del Codi Penal francès parla explícitament de “delicte de solidaritat”, molts activistes es troben avui davant la justícia per haver manifestat la seva solidaritat amb els estrangers sense permís de residència. D’aquí que s’hagi popularitzat l’expressió “delicte de solidaritat” a l’hora de referir-se a totes aquelles condemnes relacionades amb accions ciutadanes que puguin contradir les polítiques migratòries del govern, que no sembla tenir gaire interès a complir les seves promeses d’acollida.
Cédric Herrou és el més conegut d’un ampli col·lectiu de “delinqüents solidaris”, com a ells mateixos els agrada anomenar-se. Però no n’és l’únic, ni de bon tros. La Lisa, una italiana de trenta anys que viu a la part francesa de la vall del Roia, també fa un viatge diari entre casa seva i Ventimiglia i té un judici pendent per al 4 d’abril.
La Lisa, que passa per París per assistir a una reunió amb altres activistes afectats per l’enduriment de les persecucions a actes solidaris en relació als migrants, no ens vol donar el seu nom real. Considera que posar l’accent sobre el seu cas li confereix un victimisme que no li correspon: “Els refugiats són les úniques víctimes d’aquesta situació”.
Objectiu dissuasiu
Per a aquesta activista italiana, “la pressió de l’estat francès està convertint el fet de ser humà en una cosa extraordinària”. “Ser humà és, de cop, il·legal”, afegeix. Ella té clar que l’estat d’emergència facilita les persecucions i denuncia que la pressió té per objectiu dissuadir els que tinguin alguna intenció d’ajudar els migrants, activistes o no.
L’expressió “delicte de solidaritat” va aparèixer a la França dels anys noranta quan el Grup d’Informació i de Suport a l’Immigrant (Gisti) va publicar el Manifest dels delinqüents solidaris. Claudia Charles, coordinadora d’estudis al Gisti, afirma: “Per a nosaltres, el delicte de solidaritat no és només el que es podia llegir entre línies a l’article L 622-1 i que servia en origen per castigar els traficants de persones. S’utilitzen altres lleis, des de les de circulació viària a les d’aviació, per acusar ciutadans solidaris”. Charles ens explica el cas del britànic Robert Lowrie, que va intentar fer arribar de Calais a Anglaterra una nena afganesa que tenia família a l’altra banda del canal. Acusat per la fiscalia francesa d’ajuda a la circulació de persones sense papers, Lowrie va ser condemnat per posar en perill una persona que no duia cinturó de seguretat.
Traves als actes solidaris
La pàgina del Gisti també registra casos de gent que ha sigut interrogada per haver carregat telèfons mòbils. “Hi ha una voluntat política no ja de condemnar a qualsevol preu, sinó de fer que qualsevol tingui por d’ajudar fins i tot en la més petita de les mesures”. Charles explica que no tots els condemnats -la majoria absolts posteriorment- venen de l’activisme o del voluntariat: “Hem rebut testimonis de ciutadans espantats a les comissaries. Quan la policia els pregunta sobre la seva vida privada o els demana el telèfon mòbil per veure les últimes fotos que han fet, se senten fàcilment intimidats”.
Afortunadament, diu de manera lacònica Charles, l’augment de les detencions, els interrogatoris i les condemnes demostra que els francesos són, malgrat tot, un poble solidari. El discurs de l’hostilitat cap a l’altre “encara no ha guanyat”, afirma.
