ANÀLISI

Quan no hi ha cap lloc on fugir

I quan semblava que no podia ser pitjor, va arribar l’assalt a Idlib

Baixar al-Assad consumeix la guerra que va començar el 2011 amb una campanya militar que li permetrà declarar la victòria i eventualment ser rehabilitat per una comunitat internacional desganada i indiferent. Una comunitat que mai, en nou anys de conflicte, ha gosat fer un sol pas per protegir les lleis internacionals que regeixen el comportament en temps de guerra. Al-Assad les ha violat totes, bombardejant amb barrils bomba i armes químiques, atacant hospitals, mercats, mesquites i escoles, decretant vetos a l’ajuda humanitària en ciutats que s’han alimentat forçosament d’herba, i destrossant una població civil que fuig una vegada i una altra, perquè cap lloc és segur.

Perquè cada nova destinació torna a ser bombardejada, perquè cap país els vol com a refugiats. I, per això, Al-Assad té les mans lliures -gràcies a l’incondicional suport rus, que li garanteix el control de l’espai aeri, i a l’iranià, que reforça el seu control terrestre- per recuperar l’únic territori encara en mans dels rebels ajudats per Turquia.

Idlib va ser declarada “zona segura” el setembre del 2018 gràcies a l’acord de Sotxi traçat per Rússia i Turquia. Segons el text, els punts de vigilància russos i turcs garantirien que cap facció lliurés combats, però ni el règim ni l’oposició el van subscriure. El foc mai va deixar de caure sobre la castigada província siriana, una zona neuràlgica -la creuen dos autopistes, la que uneix Alep amb Latakia i la que connecta Alep amb Damasc- i fronterera amb Turquia, clau per al tràfic de subministraments per als rebels i últim refugi de tres milions de persones -la meitat refugiats, el 80% dels quals són dones i criatures- que porten gairebé una dècada fugint de les bombes.

La batalla es va reactivar a l’abril i, després de nombroses victòries que van permetre al règim recuperar gairebé la meitat de la província, va accelerar a tot gas el desembre passat. Els alto el foc declarats des de l’estiu naixien morts. Els bombardejos són diaris i intensos, i converteixen aquest flux de refugiats -el moviment de població més massiu des de la crisi dels rohingyes del 2017- en el pitjor malson humanitari del segle XXI.

A Al-Assad només li falta Idlib -icona de la revolució, ja que va ser una de les primeres zones alliberades- per posar fi a una guerra civil que es va internacionalitzar fa anys. Però la província presenta complicacions. L’oposició armada que un dia va ser forta en bona part de Síria està concentrada -per decisió de Damasc- a Idlib, prop dels seus socis turcs, perquè aquí van ser evacuats els combatents que es van rendir a Homs, Guta Oriental, Daraa o Quneitra, al costat dels seus familiars.

Els més negats dels sirians

Aquests 30.000 rebels són la millor excusa del règim per titllar de “terrorista” tota la població i seguir avançant a sang i foc. Per això, aquests 900.000 desplaçats que es mouen cap a la frontera amb Turquia són els més negats de tots els sirians. Perquè els campaments porten anys desbordats, la frontera de Turquia continua tancada des del 2015 i no hi ha cap altre lloc on fugir. L’opinió pública turca, amb 3,5 milions de refugiats al país, no vol més sirians al seu territori, encara que hi hagi en joc les seves vides. I l’autòcrata Recep Tayyip Erdogan, immers en un matrimoni per interès amb Moscou, no entelarà la seva imatge interior, el seu control territorial sobre les zones kurdes ni els seus acords amb Rússia -entre ells, l’adquisició d’un sistema de míssils antiaeris rus- per la seva campanya contra Al-Assad.

I podria fer-ho. Els termes de l’acord de Sotxi impliquen la repartició de llocs d’observació entre Rússia i Turquia: dels 12 llocs turcs, 10 estan envoltats per les forces sirianes. En les últimes dues setmanes, 13 soldats turcs han mort en atacs d’un exèrcit sirià embriagat d’èxit. Després d’assegurar l’autopista M5, que condueix a Alep, el règim va posar rumb a Atarib, situada en direcció a Bab al-Hawa, principal ruta de subministrament cap a la frontera turca. L’administració d’Ankara hi va enviar més de 2.000 vehicles blindats i 6.500 soldats i va prometre defensar les seves posicions, i Erdogan va anunciar que si Al-Assad no retira els seus homes, començarà la seva pròpia operació militar contra l’exèrcit sirià en territori sirià, cosa que Rússia ja ha advertit que no tolerarà. El risc d’escalada no es pot menysprear, i cada revés agreuja l’infern d’una població que ja no sap cap on fugir. A Síria, el pitjor sempre ha d’arribar.

Síria: morir de fred a la guerra sense haver conegut la pau