L’illa on els morts conviuen amb els vius

Rantepao (Indonèsia)Des de l’aeroport de Makassar, la capital de l’illa indonèsia de Cèlebes -arrasada a finals de setembre per un potent terratrèmol i un posterior tsunami-, fins a Rantepao, al cor de la regió Tana Toraja, hi ha menys de 400 quilometres d’una carretera plena de forats on cabria una furgoneta. En aquesta zona els toraja, un grup ètnic de l’illa, entenen la mort d’una manera especial i tenen uns rituals funeraris surrealistes: embalsamen els cossos dels difunts i els mantenen dins la casa on han viscut sempre.

La mort, en aquesta zona de l’illa de Cèlebes, s’entén com una malaltia anomenada to masaki. Els cossos dels difunts s’embalsamen i es mantenen a casa com si continuessin vius. Algunes vegades fins i tot comparteixen el llit amb la parella i d’altres són instal·lats en algun lloc còmode i preferent de la casa, per la qual cosa no és estrany entrar dins d’un habitatge i trobar-se una mòmia asseguda al sofà. En definitiva, la vida per a aquesta comunitat continua amb els morts de testimoni. Els vius interactuen i parlen amb ells amb tota naturalitat. I, de fet, mai s’ha de rebutjar la visita a una casa que tingui un cadàver embalsamat. Fer-ho es considera un gran menyspreu.

Anys d’espera

Aquests cossos triguen molt a ser enterrats definitivament: de vegades poden passar mesos, o fins i tot anys, fins que la família reuneix els diners per poder organitzar la gran cerimònia festiva en què es converteixen els enterraments. El terratrèmol i el tsunami que va viure Cèlebes a finals de setembre va deixar més de 2.000 morts i unes pèrdues econòmiques d’uns 458 milions d’euros, segons el Banc Mundial, però també va generar una certa tensió per l’enterrament que van rebre les víctimes, en ser dipositades en fosses comunes per reduir el risc d’epidèmies.

Les platges de diverses localitats pròximes a Palu van ser les més afectades per la tragèdia al centre de l’illa, on el pes de les tradicions funeràries animistes no és tan gran com a les muntanyes on viuen els toraja. Tot i això, alguns dels supervivents van reclamar els cossos dels seus familiars afectats pel desastre per enterrar-los segons les seves tradicions. Una petició difícil de satisfer a causa de les complicacions sanitàries.

Tanmateix, la impossibilitat de recuperar els milers de cossos a llocs com el poblet de Petobo, on la liquació del terreny va ensorrar-ho tot sota el fang, va ser motiu de desesperació per una cultura que no admet no poder enterrar els cossos dels difunts segons marquen els seus costums. Els enterraments se solen fer els mesos de juliol i agost per eludir l’època de les pluges i facilitar l’assistència de familiars i amics, i esdevenen autèntiques celebracions.

La festa sol durar diversos dies, en funció de quants cossos s’hagin d’enterrar i, sobretot, dels diners aportats pels familiars, imprescindibles per pagar totes les despeses. La més important correspon a la compra de bous i porcs, que són sacrificats i cuits a la brasa. L’olor de la carn rostida es barreja amb el fum aspre dels cigarros Kretek, farcits amb clau, canyella i nou moscada, que els locals fumen compulsivament mentre preparen tot el cerimonial. Com més rang té el difunt, més bous cal sacrificar.

Aquest tipus d’enterrament, però, obliga les famílies a endeutar-se. Un cop finalitza la cerimònia, la família conserva les banyes dels bous sacrificats i les col·loquen alineades a les façanes de les seves cases com a mostra de riquesa.

Després d’aquest ritual, els fèretres amb els difunts són traslladats a unes coves. La més famosa és la de Londa, un espai immens on s’amunteguen desenes de taüts podrits i descompostos pel pas del temps, que deixen veure les restes òssies dels morts. Veure-ho talla la respiració. Visitar la cova, però, és tan senzill com assistir a un d’aquests enterraments tradicionals.

Les parets exteriors de les coves formen unes altes cingleres, on hi ha uns nínxols construïts com si fossin balconades amb unes figures de fusta -els tau-tau - que representen, a mida natural, la imatge dels difunts enterrats al peu de la roca. Aquestes figures porten perruca i van vestides amb roba i pertinences del mort: ulleres, joies, rellotges... Els familiars les visiten un cop l’any -com nosaltres fem per Tots Sants als cementiris- per netejar-les o pentinar-les com a mostra de respecte, i per comprovar que ningú hagi robat cap objecte.

Quan mor un nen, el procés funerari és diferent: els pares fan un forat en un tronc d’un arbre mil·lenari i hi dipositen el cos. Amb el pas dels anys, l’arbre creixerà i el forat quedarà tapat. Durant aquest temps, però, haurà fet les funcions d’úter i haurà alimentat el nen a través de la saba com ho faria la llet materna.