Guanyi o perdi avui, el ‘premier’ ja ha aconseguit una gran victòria

LondresDijous va ser el millor dia de Boris Johnson des que va arribar a Downing Street. I avui pot ser el pitjor. O, si més no, un de molt dolent que, paradoxalment, li pot allargar la vida política. Fa encara no quaranta-vuit hores, el premier anunciava a Twitter, pràcticament al mateix temps que ho feia el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, que el Regne Unit i la Unió Europea (UE) havien assolit un acord per posar fi al serial del Brexit. Al vespre, com si hagués sigut bufar i fer ampolles, els 27 líders del Consell Europeu el ratificaven. Un cop més, com fa un any, tot queda ara a l’espera de què decideixi Westminster en la sessió extraordinària d’avui, la primera en un dissabte des del 1982, quan la cambra va decidir anar a la Guerra de les Malvines.

Passi el que passi, Johnson ja ha sortit victoriós de l’aposta que ha fet. Si el Parlament li dona finalment el que li va negar tres vegades a Theresa May, Boris Johnson serà el gran heroi de la batalla diplomàtica del Brexit, almenys per a tots els britànics que volen sortir de la UE, i que han acceptat acríticament la propaganda de la terra promesa on viuran després de lliurar-se de les cadenes comunitàries.

Si, per contra, és derrotat al Parlament i els diputats l’obliguen a demanar l’extensió a què en teoria el força l’anomenada llei Benn, a les pròximes eleccions -imminents si hi hagués una nova pròrroga- es presentarà davant dels electors com l’home que va aconseguir reobrir l’acord de retirada quan la UE deia que mai no ho faria, que hauria eliminat el famós backstop de la frontera irlandesa, i com l’home que hauria pogut treure el Regne Unit de la UE el 31 d’octubre, tal com havia promès, si no hagués sigut perquè els diputats que s’oposen a la “voluntat del poble” l’hi van impedir.

Un argument populista i demagògic, fals i molt perillós, però ideal per presentar-se a les eleccions generals. Johnson, l’home que s’enfronta a tot i a tothom, i se’n surt, o que se n’hauria sortit si, com he apuntat, no hagués sigut per tots aquells polítics que volen impedir fer realitat el que el poble va decidir el 23 de juny del 2016. Òbviament, també li han plogut crítiques. Des d’Escòcia, des d’Irlanda del Nord i des del laborisme i liberalisme metropolitans de Londres.

Johnson no tenia tant l’interès de sortir de la UE el 31 d’octubre -que també, i molt- com de, si no pot acabar fent-ho, posar les bases de la imminent campanya electoral. Al cap i a la fi, per a Johnson el Brexit és i ha sigut només un instrument per arribar a Downing Street, des que va decidir trair el seu amic David Cameron el febrer del 2016 i va donar suport al leave. Aquest ha sigut sempre el seu únic càlcul.

La ja apuntada gran paradoxa és que podrien ser una vintena de diputats laboristes, principalment dels districtes leavers del nord d’Anglaterra, que li acabin donant o traient la glòria, votant o no a favor del seu acord. Si l’hi donen, el fan un gran heroi, com el seu tan estimat Churchill. I si no, el màrtir que s’ha enfrontat al Parlament a capa i espasa per defensar el poble.

I Johnson, que encara no ha guanyat cap votació als Comuns des que va arribar al càrrec, perdent avui pot aconseguir, en unes poques setmanes o un parell de mesos, el triomf electoral que el mantingui a la cadira durant els pròxims cinc anys. I tot això, bàsicament, havent maquillant un acord que ja va tenir a les mans Theresa May i que ell mateix, entre molts altres, va refusar per insatisfactori, entre altres raons perquè establia una frontera al mar d’Irlanda que acabaria per soscavar el futur del Regne Unit. Un altre joc de mans de Johnson, un mag dels enganys i les mentides.