L’Ebola rebrota a l’Àfrica occidental
L’epidèmia d’Ebola que afecta l’Àfrica occidental des de fa cinc mesos, concretament Guinea, Libèria i Sierra Leone, ha rebrotat després que semblés que s’havia estancat. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, que coincideixen bàsicament amb les de Metges Sense Fronteres, unes cinc-centes persones podrien haver mort per la malaltia, si bé només 217 casos han estat confirmats per proves de laboratori, i la resta es mantenen com a casos sospitosos fins que es tinguin resultats pertinents.
Sigui com sigui, cada dia que passa apareixen nous infectats per aquest virus sense tractament conegut. La nova epidèmia, a més, es troba circumscrita en una zona molt més extensa que els anteriors brots, que fins ara s’havien produït a la República Democràtica del Congo, el Sudan, el Gabon i Uganda.
“Mai havíem vist una distribució geogràfica tan àmplia -explica l’epidemiòleg de MSF, Michel Van Herp-. Hem trobat casos almenys en sis poblats de Guinea i també a l’altre costat de la frontera amb Libèria. El problema és que tothom es desplaça molt. Fins i tot els difunts són traslladats d’un poble a l’altre. Això converteix la feina de l’epidemiòleg en una feina de detectiu”.
L’Ebola és una malaltia que forma part de la família de les febres hemorràgiques africanes. Es presenta amb símptomes similars a la grip, però ràpidament destrueix el sistema immunitari del malalt. Si bé no hi ha un tractament específic i la mortalitat és molt alta, alguns malalts se’n poden sortir sempre que rebin una atenció adequada. MSF anunciava fa uns dies des de l’hospital de Guéckédou la curació de dues de les seves pacients, la Thérèse, de 35 anys, i la Rose, de 18, que van sobreviure a la mort de set i deu membres de la seva família.
Diversos estudis indiquen que el virus viu en els ratpenats i es transmet als humans a través del contacte directe amb aquests animals, així com a través dels micos o altres animals del bosc que també hagin tingut contacte amb els ratpenats. La transmissió entre humans es produeix a través del contacte directe, especialment a través de les secrecions, la sang, la saliva o l’esperma, de manera que la malaltia s’acostuma a propagar entre familiars o entre el personal sanitari allà on no hi ha unes mínimes condicions higièniques.
La lluita i el tractament contra l’Ebola requereix un desplegament de recursos que va més enllà d’una intervenció purament tècnica, mèdica. És bàsica la tasca d’informació amb les comunitats locals, a les quals s’ha de convèncer de coses que van en contra de les pròpies cultures, pel que fa a l’atenció als malalts dins la família o als ritus funeraris. Aquestes poblacions solen rebre com una amenaça de tons sobrenaturals els homes vinguts de fora, disfressats de marcians dins els seus vestits, guants, màscares, botes de plàstic i ulleres aïllants, que els demanen fer-se càrrec dels familiars malalts per tal d’aïllar-los, i els expliquen que no han d’acaronar, ni besar, ni netejar els morts per al darrer comiat.
El primer cop que MSF es va enfrontar a Angola a unes febres similars -el Marburg- es va trobar que la població els tirava pedres i els rebia com si fossin el dimoni perquè els acusaven de robar els seus morts i malalts. Van aprendre aleshores que el treball amb la comunitat, el coneixement del terreny, la informació i el respecte formen part indissociable de l’acció d’ajudar.
