09/11/2016

L’home que podria disparar a algú a la Cinquena Avinguda i guanyar la presidència

3 min
Un cartell de cartró de Hillary cau a terra al costat d’un de Trump somrient.

A dos quarts de cinc de la matinada, Ohio va caure del cantó de Trump. A aquella hora ja feina estona que també queien el mercat de futurs i el dòlar. El pes mexicà desapareixia engolit per un forat negre i l’única cosa que pujava era l’or. Florida penjava d’un fil. A la xarxa quedaven poques forces per als acudits: “El que construirà un mur no serà Mèxic sinó Canadà” i “Aquesta nit Obama tornarà a fumar”. Dana Milbank, el periodista del Washington Post que va anar a un restaurant a menjar-se la seva columna en què deia que Trump no guanyaria les primàries, escrivia a Twitter que la pitjor part de la nit estava sent calmar la seva filla de dotze anys, a qui havia dit que passés el que passés a ella no li passaria res. Un quart d’hora més tard, el New York Times donava a Trump el 91% de possibilitats de guanyar les eleccions i la FOX anunciava la victòria de Trump a Carolina del Nord.

En el silenci de la matinada a Barcelona, en aquella hora en què la realitat es percep nítida i despullada de qualsevol inclinació personal, un pensa en per què hauria de guanyar una candidata que ja va ser derrotada el 2008 per un desconegut sense cap pedigrí, una candidata que vuit anys més tard no ha sabut portar tots els seus a les urnes. I comença a preguntar-se per què no podia guanyar Trump. “Per culpa de l’FBI!”, contesta Mia Farrow a Twitter, però sona a ploricó per l’àrbitre. Si tota la vida hem explicat que als EUA són més importants els candidats que els partits, què tindria d’estrany que guanyés algú que va derrotar 16 candidats republicans a les primàries com si fossin col·legials, es va enfrontar al Partit Republicà i va insultar veterans, hispans i la presentadora estrella de la FOX, Megan Kelly. Al cap i a la fi, Trump va escriure un llibre sobre l’èxit en què deia: “Busca tenir impuls, mira’t victoriós a tu mateix, concentra’t en la solució i no en el problema, no et rendeixis mai, sigués exitós i seràs feliç”. Les cinc de la matinada: Trump guanya a Florida.

Està guanyant la minoria blanca. D’acord amb la descripció que n’hem fet, estan guanyant els derrotats per la desigualtat, la ignorància i el fanatisme. Els que no tenen ni educació ni diners. Està guanyant el candidat de qui el papa Francesc va dir que no era cristià, de qui els semiòlegs van dir que era el candidat de la postveritat, el candidat marca: ja tenia corbates, matalassos, hotels, rellotges i ara tindrà la Casa Blanca. El món el revés: el multimilionari del club de l’1% ha recollit la ràbia i l’odi contra l’establishment magníficament representat per Hillary Cinton, i ho ha fet aplicant l’abecé del xou televisiu: si el presentador s’ho passa bé, la gent s’ho passarà bé. I Trump s’ho passava molt bé al seu concurs The apprentice dient allò d’“Estàs acomiadat”. Dos quarts de sis de la matinada, Trump guanya a Florida.

Una mirada enrere

O sigui que nit històrica. Però no com la del 2008: aquella nit en què The New York Times va proclamar a portada que havien caigut les barreres racials. Vuit anys més tard, les barreres socials i racials són més altes, i més que ho seran si els americans han escollit un constructor de murs perquè els governi. Tres quarts de sis, la pàgina web d’immigració de Canadà ha caigut víctima del col·lapse.

Obama pensarà mil vegades en aquella nit del 2011 en què va ridiculitzar llargament Donald Trump al sopar de corresponsals. I els corresponsals pensaran mil vegades per què no han sabut veure venir el que Trump va anunciar abans-d’ahir: “Serà un Brèxit, plus, plus, plus”. “Estan acomiadats”.

stats