Navegant a contracorrent: Open Arms es reivindica al Palau Robert

BarcelonaAmb la ultradreta, les fake news i els discursos d'odi escampant-se per Europa, l'oenagé de rescat humanitari Open Arms s'explica amb una exposició al Palau Robert de Barcelona. Deu anys en què han salvat 73.000 vides a la deriva, posant els seus recursos al servei d'unes institucions europees que han dimitit de la seva obligació, legal i moral, de fer tot el possible per evitar que ningú, vingui d'on vingui, s'ofegui al mar. I no només deixen morir gent per omissió, sinó que s'han dedicat a perseguir i criminalitzar les organitzacions que fan aquesta feina. Les persegueixen amb un missatge tan fals com absurd: que la gent es juga la vida en una pastera només perquè "sap" que algú a l'altra banda està preparat per rescatar-la. Tant se val que dades, periodistes, experts i testimonis constatin que, en realitat, l'efecte crida no existeix, que el que fa que la gent es mogui pel món és l'esperança d'arribar a un lloc on viurà millor. I la idea que per aconseguir-ho val la pena arriscar la vida.

L'exposició arrenca allà on comença la història d'Open Arms, el 2015: des d'un sofà es pot contemplar la foto d'Alan Kurdi, un nen refugiat sirià de 3 anys, mort, de bocaterrosa, escopit per les onades en una platja de Turquia. Oscar Camps, director i fundador de l'oenagé, diu que el pas més difícil i del qual està més orgullós va ser justament haver-se "aixecat del sofà" quan la va veure, esperonat per les paraules de la seva filla que li va preguntar per què, si ell era socorrista, no havia anat a ajudar aquella criatura. Del sofà de casa seva es va plantar a l'illa grega de Lesbos, on Open Arms va començar a fer rescats, amb socorristes amb les mans nues.

A l'exposició hi trobareu objectes únics, com la corda amb què el vaixell Open Arms va remolcar tones de menjar fins a la costa de Gaza, l'únic cop que van poder arribar-hi per pal·liar el patiment d'una població sotmesa a un genocidi. O les armilles amb què asseguren la gent entaforada en precàries embarcacions, o les imatges d'aquests rescats, dificilíssims i perillosíssims, que alguns cops surten bé, però d'altres acaben en tragèdia. També una mostra del treball que Open Arms ha fet a terra, a casa nostra amb la pandèmia o la dana, a Ucraïna, a Síria o al Senegal, explicant als joves a què s'exposen en la mortal travessia.

I explicant també a les escoles i instituts catalans que l'alternativa no és l'odi ni la ultradreta. El recorregut acaba amb una catifa de tuits, amb les xarxes socials convertides en caixa de ressonància de l'odi, com el de Santiago Abascal: "Ese barco de negreros hay que confiscarlo y HUNDIRLO". L'Open Arms continuarà navegant, a contracorrent, amb l'esperança que un dia canviaran els vents.