La negociació de Cameron
Seduir des de la fredor és complicat. David Cameron, l’home que aquesta setmana reconeixia que es mira Europa amb el cap i no amb el cor, i que la UE és per a ell només un marc referencial pràctic i no pas emocional, té el repte de convèncer britànics i europeus que ell encara creu en la Unió. Amb els termes de la renegociació sobre la taula, els esforços de Cameron no seran per acostar el Regne Unit a la UE sinó per acabar d’arrossegar tant com pugui aquesta Unió cap a la idea britànica de l’Europa-mercat, disminuïda políticament i amb límits clars a la lliure circulació de persones.
El primer ministre britànic vol el mateix que han exigit tots els seus predecessors: reblar el clau de l’Europa a la carta. Fins i tot la suposada fe europea de Tony Blair era, en realitat, una mena d’europeisme de tercera via en una Unió que s’ampliava a l’engròs cap a un centre i est del continent abraçat al liberalisme i l’atlantisme.
Una rebequeria
La llista de demandes de Cameron té un cert regust d’egoisme i de rebequeria. Una de les mesures més polèmiques vol limitar el moviment de ciutadans d’altres estats membres cap al Regne Unit i el seu dret a rebre prestacions socials britàniques si no hi han treballat i cotitzat un mínim de quatre anys.
Dolgut, a més, per aquests anys de crisi a l’eurozona, que han mantingut el Regne Unit al marge de cadascuna de les cimeres a vida o mort i de les grans negociacions per salvar la moneda única, el premier necessita també posar límits a un procés d’integració del qual se sent exclòs. Londres vol acabar amb la preeminència de l’euro i exigeix el reconeixement de les altres monedes de la Unió.
La idolatrada heroïna de l’euroescepticisme, Margaret Thatcher, ja va advertir que Londres no se sotmetria mai a un superestat europeu. Però ni Thatcher es va atrevir a arribar al xantatge del cop de porta que ha plantejat el seu afillat polític. La incontestable hegemonia alemanya i la revolta constant de les capitals demostren que el superestat de Brussel·les és un monstre molt més dèbil de com el pinten a Londres. Tot i això, Cameron reclama -i no està sol- que una majoria de Parlaments nacionals pugui vetar qualsevol decisió aprovada pel Parlament Europeu. Seria el cop definitiu. L’anul·lació de l’única institució comunitària que, per imprevisible, s’escapa de vegades del control de les capitals, i l’única que, a més, s’escull directament a les urnes.
Trobada amb euroescèptics
A la pròxima cimera del desembre s’obrirà la negociació. La retòrica ja li compren totes les forces euroescèptiques, però Cameron també necessita aliats de pes a les capitals. Holanda, Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Hongria o Polònia podrien estar disposades a fer-li costat. Les tres Repúbliques bàltiques -en peu de guerra per la decisió comunitària de repartir l’acolliment dels refugiats que demanen asil- també podrien donar suport a la demanda de restringir la lliure circulació i reforçar el control de les capitals sobre la política migratòria. Alemanya insisteix des del primer dia que els britànics han de seguir a la UE, però comença a veure aquesta negociació cada cop més allunyada de la realitat.
Cameron, l’impertorbable, ha sobreviscut tots i cadascun dels pols polítics que ha plantejat fins ara (des del referèndum escocès fins a la seva aclaparadora reelecció). El que no queda tan clar, però, és com sobreviurà el Partit Conservador i la seva ala euroescèptica -tant o més radical que el populisme anti-Brussel·les del UKIP- un debat intern que l’esquinça des de fa anys.
