TRÀFIC IL·LEGAL

Els països pobres, abocador dels residus electrònics d’Occident

Malgrat la normativa vigent, no hi ha cap mena de control sobre la destinació d’aquestes deixalles

Els països pobres, abocador dels residus electrònics d’Occident

Entre l’abril i l’octubre del 2010, als dos ports amb més tràfic de Nigèria, els de Lagos i Port Harcourt, es van interceptar cinc vaixells carregats de contenidors plens de televisors, ordinadors, neveres, pantalles i monitors de segona mà. Els dos vaixells provenien de països desenvolupats i també transportaven cotxes en desús que estaven plens de residus d’aparells elèctrics i electrònics de menys dimensió, com mòbils, bateries i carregadors.

“El tràfic de vehicles és sovint una manera de desfer-se de residus que són perillosos, com els electrònics”, explica Lucía Herreras, gestora tècnica del WEEE Forum, una associació europea que agrupa les organitzacions que es responsabilitzen d’aquesta mena de materials un cop ja queden fora d’ús.

De fet, aquest és només un dels mètodes que es fan servir per portar els residus electrònics des dels països occidentals fins als que estan en procés de desenvolupament, tot esquivant la normativa internacional vigent: és a dir, el Conveni de Basilea que des del 1992 regula el tràfic de residus perillosos. Julio Barea, activista de Greenpeace Espanya, assegura que “es tracta d’un mercat negre molt lucratiu”.

Els residus electrònics, com subratlla Herreras, “són perillosos perquè incorporen substàncies tòxiques, però també tenen un gran valor, sigui com a productes de segona mà o perquè es componen de metalls preciosos”. Per exemple, Herreras explica que inclouen “or, plata, coure o níquel, i altres materials de valor estratègic, que es poden recuperar”. Segons un expert que ha volgut mantenir l’anonimat per cada tona de mòbils es poden arribar a pagar entre 6.000 i 8.000 euros en una planta de reciclatge. Una quantitat gens negligible.

Una falsa ajuda

El problema és que els aparells que ja no es volen a Occident però que segueixen funcionant sovint s’exporten “sota l’etiqueta d’ajuda al desenvolupament i amb l’objectiu de reduir la bretxa digital”, declara Barea. Si els queda vida útil, però, sol ser molt curta, d’un parell d’anys amb prou feines. De fet, entre el 25% i el 75% dels béns de segona mà importats a l’Àfrica ja no es poden reutilitzar, tal com recull un informe de Greenpeace Internacional. Per tant, són simples residus.

“Bona part d’aquests residus electrònics -explica l’activista de Greenpeace Espanya- no arriben ni tan sols al lloc on haurien d’arribar”. Per començar, moltes vegades “no surten ni de casa”, corrobora Herreras, que ha participat en un estudi de l’associació WEEE Forum per identificar els problemes en la gestió dels residus electrònics a Europa. “Si ho fan -prossegueix-, acostumen a acabar a les escombraries convencionals”.

Els residus electrònics requereixen un tractament específic en plantes de reciclatge. Tot i així, de les gairebé 42 tones que es van generar d’aquest tipus de residus l’any 2014 a tot el món, menys d’una seixantena part es va reutilitzar o reciclar correctament, segons dades de l’Agència de les Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP, segons la sigla en anglès). Un cop al contenidor, explica Herreras, “apareix el senyor amb el carretó del supermercat que recull els aparells electrònics que hi troba, tot ignorant que hauria de tenir el permís de transport i manipulació de residus”. Són deixalles, consegüentment, que no s’acaben reciclant.

“L’usuari final -segons Jordi Julián, director de l’àrea d’empreses adherides i projectes del gestor Ecotic-és qui s’ha d’encarregar de fer arribar els residus electrònics a la deixalleria o bé aprofitar els contenidors que ofereixen molts comerços o grans superfícies per a piles, mòbils i altres aparells”. Cal que hi hagi, per tant, una certa responsabilitat personal. Moltes vegades, però, “l’usuari se’n despreocupa -comenta Julio Barea-, com passa quan canvies el forn o la rentadora i el transportista que porta el nou electrodomèstic s’emporta el vell”. El consumidor opta per l’opció més fàcil i simple, encara que no sàpiga què es farà amb l’electrodomèstic vell.

Venda com a ferralla

El transportista, en comptes de fer-lo arribar a un gestor autoritzat perquè s’ocupi del reciclatge, “ven l’aparell com a ferralla a qui sigui per guanyar uns quants diners”, denuncia l’activista de Greenpeace. “Una manera d’evitar un circuit B de residus electrònics -suggereix Barea- seria que l’usuari deixés un dipòsit atractiu en el moment de comprar l’aparell que després pogués recuperar íntegrament quan se’n desfés portant-lo al lloc corresponent”.

De totes maneres, com apunta Jordi Julián, “la responsabilitat dels residus electrònics correspon als productors”. Els fabricants, però, deixen la gestió per als sistemes integrats -que aglutinen diversos productors i s’encarreguen d’arreplegar els residus dels punts de recollida per fer-los arribar a la planta de tractament corresponent- i es limiten a aportar-hi el finançament necessari. El gestor paga a la planta -sovint en mans d’una empresa privada- perquè s’ocupi de processar els residus electrònics, però també obté “un benefici econòmic quan el producte té un valor positiu, és a dir, quan incorpora materials que es poden recuperar”, explica el director d’Ecotic.

“A les deixalleries, però, els residus electrònics solen arribar-hi en molt mal estat -subratlla Jordi Julián-, cosa que n’impossibilita la reutilització i també en dificulta el reciclatge”. La mala qualitat dels residus, a més, se suma a la reducció de les quantitats, perquè “es produeixen molts robatoris als punts nets”, com l’activista Julio Barea ha vist en diverses ocasions. Julián es refereix a aquests robatoris com “la canibalització”, perquè “els lladres solen extreure i emportar-se només les parts que tenen un valor econòmic”.

Tot i així, des d’associacions com l’europea Rreuse -que representa un conjunt d’empreses socials que treballen en la reutilització, la reparació i el reciclatge- “es vol prioritzar la segona vida dels aparells elèctrics i electrònics”. El seu principal objectiu és crear llocs de treball i, com argumenten els responsables de Rreuse, “es generen més oportunitats de treball promovent la reutilització i la reparació que amb el reciclatge”. Per exemple, l’entitat francesa Envie -membre de Rreuse- genera 35 llocs de treball per cada mil tones de residus electrònics reutilitzats, i només 7 per cada mil que es reciclen. Per això l’última modificació de la legislació europea sobre aquesta mena de residus, l’any 2012, incorporava uns objectius a assolir pel que fa a la reutilització dels aparells elèctrics i electrònics de cara al 2018.

Evitar que es generi el residu

La clau, comenten des de la mateixa associació, és “allargar la vida útil” de mòbils, ordinadors i electrodomèstics. De fet, segons Jordi Julián, “es tracta d’un problema de la societat en què vivim”. Rreuse insisteix que “s’ha de defugir la mentalitat de desprendre’s tan fàcilment dels dispositius electrònics, sigui perquè es vol obtenir el d’última generació o perquè quan s’espatlla surt més barat comprar-ne un de nou que reparar-lo”. A més, en matèria de recuperació “cal conscienciar de quines són les bones pràctiques”, diu Lucía Herreras, que posa com a exemple els països nòrdics, on els índexs de recollida selectiva són molt elevats.

L’efecte: càncers i lesions cerebrals

“Les autoritats -explica Julio Barea, activista de Greenpeace- no estan fent res” i mentrestant els traficants segueixen exportant aparells elèctrics i electrònics a països en desenvolupament, encara que el Conveni de Basilea consideri que “el tràfic il·legal de residus perillosos és un crim”. Als països receptors, les muntanyes de residus electrònics que es generen acaben convertint-se en una autèntica bomba tòxica. Els efectes més immediats són la contaminació del sòl, l’aire i l’aigua. A llarg termini, però, els habitants de la zona acaben desenvolupant càncers i lesions cerebrals, com denuncia un informe de Greenpeace Internacional. Per això Barea explica que “és necessari eliminar els elements tòxics d’aquests aparells”. L’ONG ha pressionat directament les principals marques i ha aconseguit petits triomfs, com el de la campanya Green My Apple -del 2006-, a la qual Apple va respondre reduint l’ús de les substàncies químiques.