El Suprem dels EUA decideix si posa fi al Somni Americà dels ‘dreamers’
Trump vol acabar amb el permís de residència dels fills d’immigrants sense papers crescuts al país
BaltimoreMaricruz Abarca farà dimarts 32 anys. Els seus amics volen sortir a celebrar-ho, però ella reconeix que té el cap en una altra banda. El seu futur als Estats Units comença a decidir-se el mateix dia al Tribunal Suprem. Està esperançada, però és conscient que és important “preparar-se psicològicament per una sentència negativa”. Els nou jutges de la màxima instància judicial del país decidiran la seva sort i la d’uns 700.000 dreamers, aquelles persones que van arribar de manera irregular als Estats Units amb les seves famílies quan eren unes criatures.
Han viscut la por quotidiana dels sensepapers, han sobreviscut gran part de les seves vides en la clandestinitat, però els últims set anys havien tret el cap i havien trobat refugi en un programa creat per Barack Obama, batejat com a DACA (les sigles en anglès d’Acció Diferida per als Arribats en la Infància), que, encara que no legalitza el seu estatus ni ofereix un camí cap a l’obtenció de la ciutadania, els protegeix de la deportació i els garanteix accés al mercat de treball o a l’educació. La condició bàsica per sol·licitar el DACA era haver arribat al país abans del 2007 tenint menys de 15 anys i ser menor de 31 en el moment de la creació d’aquest programa. Es calculava que 1,3 milions d’immigrants podrien haver-se’n beneficiat. La Maricruz va aprofitar l’oportunitat per matricular-se a la universitat. “Persegueixo el meu somni de convertir-me en advocada criminal”, diu. Va arribar des de Mèxic als 15 anys, viu a Baltimore i té un fill de 13 anys i dues bessones de 5. Van néixer en sòl nord-americà i, per tant, tenen la ciutadania.
El posicionament de Trump
Donald Trump vol enterrar el DACA, i el Tribunal Suprem escoltarà a partir de demà els arguments per concloure si l’administració pot posar-hi fi. La Casa Blanca en va anunciar el setembre del 2017 la suspensió en un termini de sis mesos, però els tribunals inferiors han anat prorrogant la seva vida fins avui. El president defensa que el programa és inconstitucional perquè va ser aprovat mitjançant una ordre executiva que hauria ignorat les lleis migratòries del Congrés, però diversos jutges han desestimat aquests arguments. Per exemple, els de l’ex fiscal general Jeff Sessions, que va adduir que el DACA “nega treball a centenars de milers de nord-americans” perquè dona accés al mercat laboral “a aquests estrangers il·legals”. Els jutges han qüestionat “la crueltat i el malbaratament de deportar joves productius a països amb els quals no tenen llaços”.
No els tenen perquè han crescut i s’han format aquí, als Estats Units. Molts no recorden els seus països d’origen i fins i tot n’han oblidat l’idioma. Enviar-los de tornada seria enviar-los a un país estrany on, en molts casos, no tenen ningú. David Hall, de 25 anys, en tenia 7 quan va arribar amb els seus pares des de Taiwan. I és que, encara que la majoria són d’origen llatí (prop del 80%, mexicans), entre els DACA també hi ha asiàtics o africans. Ell viu a Atlanta, i divendres es va sumar a Baltimore a una marxa de desenes de dreamers sota el lema “ Home is here ” [Casa nostra és aquí] que va sortir el 26 d’octubre des de l’Estàtua de la Llibertat, a Nova York, i va arribar ahir a Washington per manifestar-se demà davant el Suprem.
Eliana Fernández, equatoriana de 31 anys i resident a Long Island, Nova York, participa en la marxa des del primer dia. Reconeix que “ha sigut una miqueta dur”, però que “l’energia” de la gent “ha alleujat molt el malestar” d’un llarg camí a la intempèrie. Els ha plogut, i a Baltimore fins i tot van veure els primers flocs de neu de l’incipient hivern, però les dificultats no han sigut res comparat “amb la muntanya russa d’emocions” en què viu des de fa dos anys. Una etapa d’“incertesa i confusió” en què ha patit “molta ansietat”. L’Eliana va emigrar amb 14 anys, ha estudiat sociologia i té dos fills de 7 i 12 anys. Demà no es quedarà a les portes del Tribunal Suprem. És una de les demandants contra l’administració. Lluita perquè, diu, no s’imagina una vida sense els seus fills.
Igual que l’Eliana, Allyson Duarte, de 27 anys, porta més de la meitat de la seva vida als Estats Units. “Aquí és on tinc les meves arrels, les meves connexions, les meves amistats i els meus familiars”. Viu molt a prop de la frontera amb Mèxic, a la ciutat texana de McAllen, però no s’imagina haver de tornar a l’estat de Veracruz, d’on va marxar amb 13 anys. El moment de la decisió del Suprem podria coincidir amb el final d’un màster en filosofia i política social que espera acabar al maig. Si la Justícia l’acompanya, vol fer un doctorat.
Odi a les minories ètniques
La Maricruz, l’Eliana, el David i l’Allyson són l’encarnació de l’anomenat Somni Americà, el relat nord-americà que promet que, si t’esforces, podràs ser qui vulguis ser. Els anomenen dreamers [somiadors] pel nom de la Dream Act, un projecte de llei bipartidista que des del 2001 ha donat voltes sense sort pel Congrés i no ha trobat una solució legal a la seva situació. Però “el país de les oportunitats” és avui el de les polítiques antiimmigrants de Donald Trump, i els partits estan atrinxerats. La tòxica retòrica de la Casa Blanca ha donat ales als xenòfobs. De camí a Washington, alguns conductors s’han aturat a cridar-los el nom del president. “És trist que ni tan sols siguin capaços d’articular les seves objeccions al que estem demanant”, diu l’Allyson. Només necessiten cridar un nom per explicar “el seu odi a les minories ètniques”.
