Internacional 09/01/2021

Com restaurar l’edifici democràtic?

Analitzem com es redemocratitza la democràcia de la mà de cinc analistes polítics

10 min
Com restaurar  l’edifici democràtic? “Sense perspectiva de futur no hi ha llibertat”  “Calen jutges amb consciència democrà-tica i mitjans plurals”  “Necessitem líders que aportin solucions tangibles”  “L’amenaça és en el declivi de l’educació democràtica” “Una espurna pot tornar a incendiar  un terreny adobat”

Analitzem els factors que expliquen l'assalt al Capitoli, ens preguntem si podria passar el mateix a casa nostra i, sobretot, intentem respondre a la pregunta de com es pot restaurar l'edifici democràtic. Per fer-ho, hem traslladat les següents aquestes tres preguntes a cinc analistes polítics:

1. Per què s’ha produït l’assalt al Capitoli? Quins fenòmens polítics i socials en són els desencadenants?

2. ¿Podria passar el mateix a casa nostra? ¿Existeix a Europa, Espanya i Catalunya el substrat que ho faci possible?

3. Com es redemocratitza la democràcia? Quines eines cal enfortir, crear o innovar?

“Sense perspectiva de futur no hi ha llibertat”

Judit Carrera, directora del CCCB

1.L’assalt al Capitoli instigat per Trump i el vot de més de cent congressistes contra la certificació del president electe Joe Biden són una conseqüència directa d’un mandat marcat per “la mentida organitzada a plena llum” (Hannah Arendt). La personalitat narcisista, nihilista i tirànica de Trump s’inscriu en la llavor plantada des de fa dècades per l’extrema dreta al si del Partit Republicà, que acusa el Partit Demòcrata d’il·legítim i d’amenaça existencial. Els actes d’aquests dies aprofundeixen la divisió racial fundacional dels Estats Units i les ferides obertes de la guerra civil. Aquesta deriva autoritària s’ha vist afavorida per la desaparició de la premsa local, tan important en democràcia, i per un nou ecosistema mediàtic capitanejat per Murdoch que instiga l’odi, el racisme i la mentida i troba en les xarxes socials el seu principal megàfon.

2.L’assalt a institucions representatives ja s’ha produït en països europeus com ara Hongria, Polònia, Alemanya o Holanda, i és un reflex de l’augment de l’extrema dreta i de la crisi dels drets i llibertats fonamentals arreu del continent, també a casa nostra. Amb les especificitats pròpies de cada país, l’autoritarisme neix de la por, el racisme i la crisi econòmica, i es defineix per l’exhibició orgullosa de l’odi i la negació del futur. L’entrada de l’extrema dreta als Parlaments i als mitjans altera profundament els termes del debat públic i suposa un atac frontal a la democràcia liberal.

3.Sense perspectiva de futur no hi ha llibertat. Per això és necessari que, a dreta i esquerra, s’articulin nous horitzons de futur amb capacitat mobilitzadora que reposin en la imaginació política i el respecte escrupolós als fets i als principis de la democràcia liberal. Defensar la democràcia passa també per enfortir l’esfera pública i aquells espais intermediaris capaços d’articular la societat civil i de promoure el pensament crític i la percepció de món compartit, com ara els mitjans de comunicació, l’escola o els espais culturals. És fonamental contribuir des de totes les esferes a la millora de la qualitat del discurs públic.

“Calen jutges amb consciència democrà-tica i mitjans plurals”

Andreu Mas-Colell, economista

1.El fenomen social significatiu és que Trump fos elegit fa quatre anys, i encara més que quedés tan a prop de repetir fa dos mesos. D’aquí a l’espectacle del Capitoli només hi ha una actuació molt negligent de la policia a càrrec de la seva protecció. El nomenament de Biden no va estar en perill. Els jutges ja havien certificat la netedat de les eleccions i les forces armades ja havien deixat clar que eren alienes a qualsevol pretensió colpista. L’intent subversiu de Trump havia fracassat. Ara convindria que el Partit Demòcrata, beneficiari de l’altra notícia de la setmana -la victòria dels senadors de Geòrgia- es mantingui unit, i que el partit republicà, en canvi, percebi que el seu futur passa per combatre el trumpisme. Cap de les dues coses està assegurada.

2.En el continent on el totalitarisme va arribar al poder per la via de les eleccions democràtiques, no podem dir que aquí no podria passar. Hi ha molts estats a Europa i moltes circumstàncies particulars.

3.No es tracta de redemocratitzar: la democràcia no s’ha perdut a Europa. Cal, sí, treballar per enfortir-la i garantir-la. I aquí l’experiència dels EUA ens serveix. La democràcia s’hi ha demostrat molt sòlida: els jutges americans, molts d’ells ben conservadors i un bon nombre nomenats pel mateix Trump, han sabut posar les lleis per sobre del tarannà polític personal, i el quart poder, els mitjans de comunicació, ha sigut prou plural per garantir que la informació arribés a tothom i que el debat públic existís i fos molt viu. Doncs és el que s’ha de mantenir a Europa: jutges amb consciència professional i democràtica, i uns mitjans de qualitat i plurals. Per cert: a diferència dels Estats Units, a la UE això últim exigeix finançament públic, dins d’un marc de garanties de neutralitat política en la seva concessió. Llavors potser tindrem de tant en tant eleccions que produeixin Trumps, però l’opció d’expulsar-los pel mateix procediment no desapareixerà i, siguem optimistes, s’exercirà quan calgui.

“Necessitem líders que aportin solucions tangibles”

Montserrat Tura, metge, assagista i exconsellera

1.El fanatisme, el fanatisme egoista insuflat sobre la frustració i la decepció, pot transformar-se en ira. El fanatisme no està disposat a canviar d’opinió i no escoltarà cap reflexió que l’aparti del que rep en la seva bombolla d’informació. Els assaltants estan contra la llibertat de premsa (pobre Lincoln!) perquè s’haurien d’enfrontar a la possibilitat d’acceptar que hi ha més d’una opinió. Trump els ha donat la raó: la culpa de totes les seves frustracions era d’altres -dels buròcrates, dels immigrants, de la competència del lliure mercat-, i fent culpables els altres t’alliberes de qualsevol responsabilitat. Trump representa tot el que critica i ha viscut tota la vida perdent el respecte als perdedors. El Tea Party, els Proud Boys, els Oath Keepers... han sembrat la seva llavor durant anys. Però en democràcia de vegades guanyen els altres i cal respectar-los.

2.Els Estats Units no són Europa: no podem fer paral·lelismes fàcils. Hi ha moltes Amèriques als EUA. El govern federal, la Casa Blanca, són una estructura poderosa en una ciutat que va ser creada per ubicar-hi el poder polític; Europa està feta d’estats petits i d’històries antigues.

Ara bé, la política de baixa qualitat que prefereix sumar-se a la queixa en lloc d’escarrassar-se a entendre i millorar els desequilibris també està present a Europa i a casa nostra. Igual que el fanatisme de l’opinió única. La cerca de problemes externs, en lloc de bastir estructures innovadores que aprofundeixin democràcies sempre imperfectes, també és aquí entre nosaltres. Nigel Farage ho va fer: va destruir, va impregnar i va marxar.

3.La resposta és fent millor política, amb més implicació de la població en la construcció de nous models. La reacceptació de la democràcia representativa. Perquè això sigui possible cal una revolució ètica, una sinceritat genuïna i perceptible, no fabricada ni autoproclamada.

Qui vulgui exercir lideratge social i polític, que demostri la seva capacitat de resoldre els complexos i gravíssims problemes amb solucions tangibles i consistents, no amb proclames fàcils. La cohesió de societats cada vegada més diverses és l’objectiu; sense cohesió no hi ha interès general ni bé comú, només hi ha interessos grupals. La cohesió necessita solidaritat i polítiques fiscals pròpies d’un món d’economia global i de consum virtual.

També cal un discurs serè, realista i rigorós sobre la seguretat pública i les forces armades. Si no el fan les forces democràtiques, unes altres alimentaran la ràbia.

“L’amenaça és en el declivi de l’educació democràtica”

Ramin Jahanbegloo, filòsof

1.Deixant de banda per un moment la naturalesa populista de la presidència de Trump i la mentalitat conspiranoica de molts dels que van votar-lo, cal parar atenció en la tradició de la ciutadania nord-americana tant en un sentit negatiu com en un de positiu. El negatiu podem trobar-lo al film Fury, de Fritz Lang, on una multitud violenta busca desestabilitzar les institucions, com vam veure dimecres. El positiu, el de la desobediència civil de Henry David Thoreau i Martin Luther King, pot trobar-se en pel·lícules de Frank Capra com ara Mr. Smith goes to Washington. Tocqueville tenia raó: la nord-americana és una societat democràtica amb aspectes no democràtics. I el tumultuari és el més important. Les multituds de dimecres són les mateixes que fa 50 anys creien que era bo linxar nord-americans negres.

2.En qualsevol democràcia occidental podria passar el mateix. Al segle XXI l’enemic és a casa, com el populisme a Hongria. És fàcil reconèixer una amenaça externa com el jihadisme, però l’amenaça interior cal anar-la a buscar en el declivi de l’educació democràtica. La democràcia és un esperit noble que no es pot imposar, sinó que els ciutadans l’han d’aprendre i practicar. L’educació cívica i lliure, allò que els grecs anomenaven paideia, és una eina política de la democràcia i no un element més de l’estat del benestar.

3.El que constitueix una democràcia és la seva capacitat d’interrogar-se a si mateixa. Si deixem de preguntar-nos quina ha de ser la reacció dels estats europeus davant els refugiats que moren al mar, o per què la policia mata un ciutadà no blanc, o per què atonyina gent gran que vol votar en un referèndum a Barcelona, hi ha una fallida de la virtut democràtica. A la base de la democràcia hi ha un sentit de responsabilitat comuna que neix com a rebuig d’allò que en nom de la dignitat humana no podem tolerar. La democràcia no pot establir-se amb unes eleccions i prou: cal també un èmfasi en la pràctica del pensament moral per part de cada ciutadà.

“Una espurna pot tornar a incendiar un terreny adobat”

Pol Morillas, director del Cidob

1.L’assalt al Capitoli no és una mobilització espontània. Feia setmanes que grups d’extrema dreta com els Proud Boys invocaven accions similars. Feia anys, a més, que el seu referent polític utilitzava Twitter i la presidència per emetre missatges de dubtoses credencials democràtiques, atacar la llibertat de premsa, carregar contra les minories i la diversitat de la població americana i fomentar la confrontació. Fins al punt que, avui, un 70% dels votants republicans consideren que hi va haver frau en l’elecció presidencial. Un 68% dels votants republicans no consideren l’atac al Capitoli una amenaça a la democràcia, mentre que un 93% dels votants demòcrates sí. En política americana, s’han consolidat superidentitats ideològiques creixentment polaritzades. L’espurna del Capitoli va ser un intent frustrat de presa del poder per part d’aquells que creuen representar l’única opció política vàlida. “És casa nostra”, cridaven. En el fons creuen, com Trump, que el Capitoli només pot ser casa d’alguns.

2.La polarització i les desigualtats, la política basada en identitats irreconciliables, el desgast de les institucions, la creixent influència de l’extrema dreta o la dessincronització entre esdeveniments fugaços i la lentitud de la gestió i les institucions són fenòmens d’abast global. Una espurna en terra cremada pot tornar a incendiar el terreny si segueix estant adobat. A Europa, la gran recessió del 2008 i la crisi dels refugiats del 2015 van fomentar canvis profunds en l’escena política. Mentre que l’episodi del Capitoli s’emmarca en un canvi a la presidència, l’impacte del coronavirus vindrà acompanyat d’una crisi socioeconòmica que derivarà en una inestabilitat política més gran.

3.Paradoxalment, a l’atac al Capitoli va seguir-lo un episodi antagònic de normalitat institucional. De matinada, el Congrés i el Senat van validar la victòria de Joe Biden. Redemocratitzar la democràcia passa, en bona mesura, per enfortir i legitimar les institucions que la sustenten. Sense deixar, evidentment, que els elements causants de la seva erosió romanguin inalterats. A les democràcies occidentals, per exemple, la desigualtat creixent ha estat una tria política (per acció o omissió) tan real com la creació de l’estat del benestar. Democràcia, institucions i acció política són una tríada que cal preservar.

stats