Els plors finals no dissimulen un lideratge ple d’errades

Mil dies a Downing Street acaben en fracàs rotund

Pràcticament tota una vida de servei públic des de l’època universitària a Oxford, i en especial els últims vint-i-dos anys com a diputada, van acabar dijous de la manera més brutal possible. Plorant davant de les càmeres de televisió, amb la veu trencada i admetent públicament el fracàs rotund de la seva gestió. El cavall salvatge del Brexit es cobrava una altra víctima. L’espectacle, retransmès en directe, va ser la culminació de les moltes humiliacions i gripaus que Theresa May s’ha hagut d’empassar durant els poc més de mil dies que ha resistit a Downing Street, els últims deu mesos bunqueritzada mentre resistia el setge dels bàrbars.

Després d’una agonia esgotadora, el final s’ha precipitat en quaranta-vuit hores, tot plegat molt a la manera que els membres del Partit Conservador entenen la política de Westminster. Amb una mà apunyalen l’esquena o el pit del premier de torn i, consumat el crim, amb l’altra fan piulades destacant els serveis prestats i l’honorabilitat de la decisió presa.

Fantasia inconcreta

Sense menysprear el fet que el Brexit és una fantasia encara per concretar que ha esdevingut una trituradora de polítics, si May ha acabat com ha acabat ha estat per culpa de l’acumulació d’errors propis.

En el seu discurs final, en què va voler esbossar les línies mestres d’un llegat que no existeix -això la diferencia de Margaret Thatcher, per més discutible que sigui el de la Dama de Ferro-, May va parlar de compromís, de superació de les desigualtats, de família de gent i de família de nacions.

Però des que va posar les bases del que serien les línies vermelles de la seva negociació amb la Unió Europea, amb el discurs de Lancaster House del gener del 2017, ella ha estat la primera que ha evitat tot compromís.

No només amb l’oposició laborista o liberaldemòcrata, també amb l’independentisme escocès o els republicans del Sinn Féin. Que és tant com dir amb la meitat del país, que va optar per la UE en un referèndum que gairebé ningú -llevat de quatre tories radicals- no demanava, però que es va enfilar sobre l’onada del descontentament popular dels més castigats per la crisi del 2008, fidels cecs a una elit que predica un patriotisme tronat, de to imperial -això, deixant de banda els problemes estructurals que la UE no ha resolt.

¿Cal tenir, però, commiseració per May després de veure-la desfeta a la porta de Downing Street?

Les simpaties més necessàries són per a aquells ciutadans que van arribar al Regne Unit entre els anys 40 i 70, la generació del Windrush, a qui es va expulsar del país després de viure-hi més de cinc dècades; per als immigrants a qui May va dir “ciutadans d’enlloc”; per als cinc milions de nens en el llindar de la pobresa en el cinquè país més ric del món; per als discapacitats (1,4 milions) a qui els seus governs ha reduït els beneficis socials o per a les 79 víctimes de la torre Grenfell, a qui May va evitar durant dos dies. Aquesta és la seva única herència.

Les llàgrimes finals eren l’assumpció del propi fracàs, el primer cop que mostrava en públic una emoció. La política és un joc molt brut. I, al final, tots els lideratges s’acaben en fracàs. El seu és rotund perquè enrere deixa el no-res i el patiment. Només el relleu, que pot ser molt pitjor (BorisJohnson), alleugeriria un balanç tan fosc i anorreador.

Més continguts de