Gasos lacrimògens, bales de goma i bombes de so contra els refugiats

L'exèrcit de Macedònia carrega contra els homes, dones i criatures acampats a Idomeni

Una noia afectada pels gasos lacrimògens atesa a Idomeni. / XAVIER BERTRAL

Soldats disparant gasos lacrimògens, bales de goma i bombes de so contra civils indefensos. Criatures plorant mentre les mares intenten tapar-los la boca i els ulls amb mocadors mullats. Un jove amb la cara ensangonada traslladat en llitera per quatre sanitaris. Crits, plors, corredisses, joves que responen a pedrades. Podria ser Síria o l’Iraq, però l’escenari de la batalla campal és la frontera entre Grècia i Macedònia.

Llegeix aquí com ha estat la setmana per als refugiats: relat dels nostres enviats especials

El gas ha arribat fins a les tendes i els més petits no se n'han escapat: Metges Sense Fronteres ha hagut d’atendre 260 persones, la majoria per contusions i inhalació de fums, entre les quals hi havia moltes criatures menors de cinc anys. A la tenda de Bomberos en Acción, on es concentren metges i voluntaris de Madrid, Màlaga, el País Basc i Barcelona, han assistit una quarantena d’adults i 80 criatures petites amb ofecs i irritacions als ulls. Una dona embarassada que tenia contraccions va ser traslladada a l’hospital enmig dels gasos que el vent havia portat fins a la clínica de campanya.

“Ens tracten com l’exèrcit d’Al-Assad”, deia el Mohamed, un jove de la ciutat siriana de Daraa, estudiant de literatura espanyola a la Universitat de Damasc, que fa dos mesos que espera l’oportunitat per creuar la frontera a Idomeni. Al seu costat, una dona afganesa intentava protegir amb el cos un nen de pocs anys.

Més endavant, una altra dona, carregada de bosses i amb tres criatures agafades a la faldilla, s’ensorrava i es posava plorar. A l’altra banda, un noi afganès s’empastifava la cara amb pasta de dents confiant que frenaria l’àcid dels gasos. En va: no hi ha res que alleugi la cremor a l’esòfag i als ulls; ni l’aigua, ni el suc de llimona ni els antiàcids gàstrics.

La policia grega assistia impassible al caos, i Atenes va condemnar els fets: “L’ús indiscriminat de gasos lacrimògens, bales de goma i granades de so contra gent vulnerable és un acte deplorable i perillós”.

Protestes a la via

Els refugiats s’havien concentrat de bon matí a la via del tren i durant dues hores han protagonitzat una protesta pacífica per reclamar l’obertura de la frontera.

La Rime, una noia de 22 anys de la ciutat siriana de Quneitra, s’havia plantat a la via amb la motxilla, amb les dones i les tres criatures de la seva família amb qui viatja per reunir-se amb els seus germans i el seu pare a Alemanya. Responien a la crida del comitè que ha organitzat els refugiats, que havia distribuït cartells manuscrits al campament (col·locats als llocs estratègics: el bar de l’antiga estació –on es pot fer un cafè i recarregar el mòbil–, la zona de dutxes, el punt de distribució de menjar): “Diumenge a les 9 tothom a la via. Obriu les fronteres”.

La jove, de mirada neta, parlava amb la seguretat dels supervivents. “Aquí els nostres fills no poden anar l’escola, hi ha dones embarassades... Fa massa temps que esperem una solució: si no ens deixen entrar, haurem d’empènyer la porta. No volem baralles amb la policia: vam marxar de Síria perquè estàvem tipes de violència. Els països del Golf no ens obren les portes i Europa fa el mateix”. Milers de famílies havien fet les maletes confiant que aquest cop, si tots avançaven pacíficament, els obririen les portes.

L’Abdelhatif portava un nadó en una motxilla. “Si no obren les fronteres haurem de tornar a Síria. Els governs d’Europa menteixen, perquè diuen que respecten els drets humans i no és cert”.

Un grup de refugiats –format per mestres, enginyers i metges– es va organitzar per fer de mediadors amb les policies a tots dos costats de la frontera: una meitat se’n van anar a parlar amb els grecs perquè retiressin els tres autobusos policials que bloquejaven la via, i l’altra va intentar dialogar amb els soldats macedonis. “De manera 100% pacífica, els hem anat a dir que fa dos mesos que esperem, que ja se’ns han acabat els diners i que volem passar en ordre. Que aquí hi ha moltes dones i criatures. No podem continuar així. Si no ens deixen anar a Alemanya preferim morir a Síria”, va afegir un dels membres del comitè, un sirià que demanava l’anonimat, amb un fil de veu. “Nosaltres els hem parlat i ells han respost amb gasos i bales de goma”, va dir ensenyant dos projectils.

Missatge als governs d’Europa

“Vam venir fugint de la guerra per trobar un lloc segur i ens tracten així. És la Unió Europea, que ha posat la gent al mig: primer van dir que ens acollirien i ara ens han tancat la porta. Són ells, que ens han deixat atrapats a mig camí”. Quan es va posar a plorar, un dels seus companys va continuar l’entrevista: “El dret internacional prohibeix tancar les fronteres als refugiats. On són els drets humans?” Al fons, un grup de joves cantava un cançó que ja s’ha fet popular a Idomeni: “Mama Merkel, mama Merkel, ajuda’ns, ajuda’ns, perquè a Síria no hi podem viure i volem tornar a estudiar”.

Més continguts de