Bretxa de refugis a Israel: la comunitat àrab, molt més desprotegida davant les bombes

JerusalemLes sirenes antiaèries fa un mes que marquen el ritme de la vida quotidiana a Israel. Amb la guerra contra l’Iran, milers de persones passen hores sota terra, en refugis, escoles, aparcaments o estacions, mentre els míssils creuen el cel. Però no tothom té el luxe de tenir un refugi a prop.

Israel disposa d’una extensa xarxa de refugis públics i habitacions reforçades obligatòries en molts edificis, però aquesta no es distribueix de manera homogènia. Les dades són contundents: només 37 dels 11.776 refugis públics del país es troben en municipis àrabs, tot i que aquesta població representa més del 20% dels ciutadans, segons l’organització israeliana The Abraham Initiatives i el mateix Comandament del Front Interior, la unitat de l’exèrcit israelià encarregada de la gestió de refugis i emergències. A més, vuit d’aquests han estat considerats no aptes per al seu ús.

La desigualtat es fa encara més evident quan es comparen localitats properes. A la ciutat jueva d’Ofaqim hi ha aproximadament 150 refugis públics per a una població d’uns 40.000 habitants. En canvi, a Rahat, la ciutat àrab més gran del país, amb més de 75.000 habitants i també situada a pocs quilòmetres de Gaza, no n’hi ha ni un, segons l’Israel Democracy Institute.

A Jerusalem, la diferència és visible. Una consulta ràpida en aplicacions de localització de refugis, com Bomb Shelter Locator, ho evidencia: a Jerusalem Est hi ha al voltant de 60 refugis per a prop de 400.000 residents àrabs. A pocs minuts, a Jerusalem Oest, hi ha centenars de refugis públics i una gran presència d’edificis amb habitacions reforçades.

Durant anys, organitzacions israelianes de drets humans com Bimkom, l’Associació per als Drets Civils a Israel, Sikkuy-Aufoq o Injaz; centres d’investigació com el Centre de Recerca i Informació de la Knesset i l’Israel Democracy Institute; iniciatives com AJEEC - Centre Àrab-Jueu per a l’Empoderament, la Igualtat i la Cooperació, així com informes de l’Oficina del Defensor del Poble han denunciat aquesta situació, que ha tornat a primer pla amb la guerra actual. Tots apunten en la mateixa direcció: polítiques de planificació discriminatòries envers les comunitats àrabs, dècades de desinversió i decisions polítiques que no han permès un desenvolupament proactiu de les infraestructures de protecció en aquestes localitats.

“La bretxa és el resultat de negligència prolongada, el fracàs de les polítiques públiques i la discriminació estructural”, explica a l’ARA Jafar Farah, el director del Mossawa Center, una de les principals organitzacions de drets civils que defensa els ciutadans àrabs a Israel. “Hi ha hagut una manca d’acció governamental i municipal per construir refugis, juntament amb una distribució desigual dels recursos públics i restriccions urbanístiques que limiten també la construcció d’edificis amb espais protegits. Tot plegat apunta a una desigualtat sistèmica en la planificació i l’assignació de recursos”.

Habitatges desprotegits i infraestructures precàries

Segons Farah, la desigualtat es tradueix en una exposició més elevada al risc: no només per la manca de refugis, sinó també per la distància fins als espais protegits, la precarietat de les infraestructures i la situació de moltes comunitats no reconegudes. El cas més extrem és el del poble beduí del Nègueb, al sud d’Israel, on més de 150.000 persones viuen en barraques i estructures provisionals, sense cap mena de protecció ni autoritat que gestioni aquestes mancances. Quan sonen les sirenes, molts es refugien sota ponts o en forats excavats a terra.

Les diferents entitats coincideixen en una idea central: la responsabilitat recau en l’estat, especialment en el ministeri de Defensa, el ministeri de l’Interior i el Comandament del Front Interior. A Israel hi ha un marc legal que sustenta implícitament aquest dret a la protecció: la llei de defensa civil del 1951 obliga a construir i mantenir refugis, i la llei bàsica de la dignitat humana i la llibertat reconeix el dret a la vida i a la integritat física.

En un comunicat al diari The Times of Israel, el Comandament del Front Interior ha reiterat que l’aprovació urbanística depèn de les autoritats locals i que són les ciutats les responsables del manteniment dels refugis, i deixa així la qüestió en mans municipals. A la pràctica, però, el pes recau sovint sobre les famílies, i només algunes poden permetre’s construir un refugi privat a casa, sempre que obtinguin els permisos necessaris.

Davant aquesta situació, la resposta institucional continua sent limitada. Tot i que en els darrers anys el govern de Netanyahu ha adoptat algunes mesures, com la instal·lació d’unes 80 estructures de protecció en parades d’autobús i una cinquantena més a prop de centres comunitaris al Nègueb, diversos col·lectius consideren que són insuficients. A més, en les localitats àrabs del nord, especialment exposades als coets de Hezbollah i amb menys temps de reacció per buscar refugi, no s’hi ha dut a terme cap acció significativa.