Aquest any 2025, s’ha commemorat el 80è aniversari de l’alliberament dels camps nazis. L’aniversari del final de la Segona Guerra Mundial i, amb ell, el final d’un dels episodis més cruels de la història de la humanitat. La deshumanització i l’assassinat programat i industrial de milions de persones en els camps de concentració i camps d’extermini del Tercer Reich. Un fet que des de llavors ha trasbalsat la consciència de la humanitat, ha posat en dubte la seva mateixa essència i ha fet, com va dir encertadament Elie Wiesel, supervivent d’Auschwitz i Buchenwald, que “després d’Auschwitz el món ja no fos mai més igual”.
Aquest any, però, a Buchenwald, a l’abril, durant la cerimònia internacional de l’alliberament del camp va tenir lloc un fet excepcional. Un grup de joves estudiants, integrants del grup de l’Amical de Buchenwald, havien estat convidats pel Comitè Internacional de Buchenwald i Dora a fer una intervenció en l’acte central. Amb el professorat i el suport de l’Amical, havien redactat un manifest que volia representar el pensament del jovent europeu davant aquest important aniversari.
Així, el diumenge 6 d’abril, a primera hora de la tarda, quan va arribar el seu torn, la vintena llarga de joves van sortir a l’appellplatz del camp, i davant de centenars de persones, representants polítics dels diferents països, membres del Comitè Internacional, familiars dels deportats i supervivents, tres noies de tres instituts d’Espanya van llegir el manifest. Un manifest, a parer nostre, extraordinari, que sintetitzava molt bé la denúncia de les injustícies actuals al món, el perill de l’extrema dreta, que apel·lava a l’esperit del jurament de Buchenwald i als ensenyaments de Jorge Semprún o Stéphane Hessel, i sobretot ens posava a tots davant del mirall i ens reclamava, amb l’empenta de la joventut, menys paraules i més acció.
Però les noies, també amb la rebel·lia pròpia de l’edat, i després d’escoltar durant aquests dies a Weimar i Buchenwald, en els actes oficials, tota mena de justificacions a les posicions d’Israel i cap paraula o empatia pel que està passant a Gaza, van pensar que aquell era el lloc idoni i el moment adequat per denunciar el que passa ara mateix al món, i van acabar la lectura del manifest amb un paràgraf que no estava previst ni consensuat amb el CIBD (Comitè Internacional de Buchenwald i Dora), en què van denunciar les guerres actuals i especialment el genocidi que s’està cometent a Gaza.
I aquí va començar el conflicte. Les paraules de la jove lectora van causar un destacat enrenou entre la nova presidència del Comitè Internacional, el president sortint, representant jueu, i el mateix director del Memorial del Camp de Buchenwald, que es van precipitar a demanar explicacions i a desqualificar aquella intervenció. Posteriorment, altres membres del CIBD, representants de països amb orígens jueus, van començar un enviament de correus amb el refús a la intervenció de les joves i, en conseqüència, de rebuig a la persona que suposadament ho havia permès i facilitat, el signant d’aquest article.
Israel està cometent un genocidi
Representants d’alguns països al CIBD van qualificar la intervenció, les paraules de les noies, d’antisemita, per molt que vam explicar en diverses respostes que no era així, que les noies i la mateixa delegació espanyola de l’Amical teníem molt clara la distinció entre el govern sionista d’Israel i el poble jueu. Sense deixar de banda que el poble palestí també és semita.
El fet, segurament rellevant, i que va motivar l’interès de molts mitjans de comunicació, obliga a una àmplia reflexió. Sobre què es pot dir i què no en un acte d'aquestes característiques, sobre la relació dels fets del passat i els del present i, naturalment, sobre qui té el patrimoni del patiment de les persones i quin és el valor de cada cosa.
És obvi que Israel està cometent un genocidi. I el temps està donant la raó a aquestes joves valentes que es van atrevir a denunciar-ho a Buchenwald. Utilitzar la fam i la set com a armes de guerra, destruir escoles i hospitals, assassinar metges i personal d’infermeria, periodistes, jugar amb la població civil obligant-la a desplaçaments forçats, a intentar trobar una mica d’aliment entre trets i bombardejos, no té altre nom: genocidi.
És incompressible el refús que aquesta afirmació va provocar a Buchenwald. Incomprensible que descendents de les víctimes de l’Holocaust se sentissin ofesos i demanessin explicacions. Ells que haurien de ser els més sensibles al patiment en record de la seva pròpia història. Com també és incomprensible la paràlisi de la comunitat internacional, i el paper que Alemanya està jugant en aquest conflicte. Sembla que encara arrosseguen un gran complex de culpabilitat.
Tant les noies com nosaltres podem entendre la complexitat de la situació. I la gravetat de la Xoà. Però amb la legitimitat que ens dona ser hereus del patiment de les víctimes republicanes espanyoles en aquest camp de concentració i perquè havíem de ser fidels al jurament de Buchenwald, crec que precisament aquí teníem l'obligació de denunciar les injustícies, les guerres, l'auge de l'extrema dreta i, per què no, els genocidis que s'estan executant o s'han comès al món al llarg de la història. Per què no s’ha de poder parlar, a Buchenwald i als altres camps nazis, dels genocidis a Ruanda, a Armènia, dels rohingyes a Myanmar, dels assassins de masses i dels crims de guerra que succeeixen a Ucraïna o a Palestina?
