"Jugo amb el meu fill per distreure'l de la gana": els testimonis de la fam a Gaza

Barcelona“He treballat durant més de quaranta anys sobre la fam i les crisis alimentàries i no hi ha hagut cap cas d’una fam massiva tan minuciosament dissenyada, estretament controlada i planificada amb tanta precisió contra una població com la que veiem a Gaza”, escriu Alex de Waal, un dels més destacats experts acadèmics en fam al món, que ha treballat durant dècades a la Banya d’Àfrica.

L’expert alerta que el que veiem ara era clarament previsible i que ho havien advertit els informes de l’ONU i del Famine Review Comitee, que monitoritza les crisi alimentàries arreu del món. Amb la Franja sotmesa a un setge total de l’exèrcit israelià i la destrucció de totes les fonts d’aliments interiors amb bombardejos (conreus, hivernacles, pous agrícoles, ramats i la flota pesquera), era qüestió de temps que la gent de Gaza es quedés sense menjar. El càlcul és senzill: un adult triga entre 60 i 80 dies a morir de fam, menys si ja està debilitat per la mala nutrició, les malalties i la manca d’atenció sanitària. Les criatures resisteixen molt menys temps, sense llet de fórmula o si les mares lactants no poden alimentar-les. “Sabíem que això passaria”, reitera De Waal.

L’altre component de la planificació de la fam ha estat el Gaza Humanitarian Foundation (GHF), el mecanisme de repartiment d’ajuda humanitària imposat pels Estats Units i Israel per saltar-se el sistema de l’ONU, que s’havia encarregat de la distribució de l’ajuda a la Franja des de feia més de vuitanta anys. A les seves portes han mort més d’un miler de palestins i sis mil han resultat ferits per foc israelià quan esperaven recollir-hi ajuda. La GHF disposa només de quatre punts de repartiment -l’ONU en tenia 400-, tres situats al sud i un al centre, de manera que contribueixen al desplaçament forçat de la població del nord, que des de l’inici de l’operació d’Israel a la Franja, fa 21 mesos, Tel-Aviv intenta buidar de palestins. Com recorda Davide Piscitellia, expert de Forensic Architecture, aquests punts estan oberts només entre 20 i 25 minuts al dia. Això fa que els palestins desesperats per alimentar les seves famílies s’amunteguin als voltants i aleshores l’exèrcit israelià els dispara al·legant problemes de seguretat. Aquests punts són operats per mercenaris d’empreses de seguretat estatunidenques sense cap experiència humanitària. A més, el volum d’aliments disponible és del tot insuficient: segons les mateixes autoritats israelianes, han entrat a la Franja 1.471 camions d’ajuda entre l’1 i el 23 de juliol, tot i que l’ONU calcula que n’haurien de ser almenys 500 diàriament. Tampoc proveeixen productes essencials com llet de fórmula, aigua potable i gas per cuinar. Els pocs camions amb aliments que han pogut entrar a través de l’ONU han estat assaltats per multituds famolenques o atacats en el moment de la distribució per l’exèrcit israelià: són les matances de la farina.

Quatre testimonis de la Franja de Gaza expliquen a l'ARA com suporten aquesta fam inflingida.

Ahmed al-Farrah, pediatre de l’Hospital Nasser de Khan Younis

“Era una nena sana: ara té 11 mesos i només pesa 3 quilos”

El doctor Al-Farrah és el cap del Departament de Pediatria de l’Hospital Nasser de Khan Younis, al sud de la Franja de Gaza. En una conversa telefònica amb l’ARA explica el cas de d’una de les seves pacients, la Sila, una nena d’11 mesos que només pesa tres quilos: és pell i ossos i gairebé no es mou. “Aquesta nena va néixer sana i l’únic que li passa és que no té menjar, perquè la seva mare també està desnodrida i no la pot alletar. Però aquí gairebé no tenim res per ajudar-la. Hem de racionar els suplements nutricionals i d’aquí dues setmanes ja no ens quedarà res”, alerta. L’hospital compta amb el suport de Metges Sense Fronteres (MSF), però els magatzems de l’organització humanitària a Gaza estan buits i els seus camions, aturats al costat egipci de la frontera, a Rafah, pel bloqueig israelià.

Al llit del costat, la videotrucada mostra l’Abdelal, de només 5 mesos: “Pesa tres quilos, com el dia que va néixer: no ha guanyat ni un gram, és increïble que continuï viu”, diu el metge mentre, gairebé per instint, li agafa el bracet i li pren el pols. Diu el pediatre que la unitat de nutrició està plena de casos crítics.

I recorda: “Fa mesos que alertàvem que arribaríem a aquest punt crític i és on ens trobem des de fa deu dies: ara totes les famílies de Gaza passen gana: criatures, avis, adults...” Tampoc se’n salva el personal mèdic que ha d’atendre pacients en condicions impossibles d’atacs sistemàtics contra el sistema sanitari, manca de subministraments, aigua i electricitat: “A l’Hospital Nasser, hi treballem unes 500 persones entre personal sanitari, tècnic i administratiu. L’ONG que ens portava el menjar ha hagut de tancar les cuines aquesta setmana per manca de subministraments i treballem amb l’estómac buit”, alerta el metge. També ha de pensar en els seus sis fills: “El petit, en Yussef, té 6 anys i sempre em demana una poma o un plàtan, i jo ja només puc intentar jugar amb ell per intentar distreure’l de la gana”.

Hidaya al-Makoud, mestra, Ciutat de Gaza

“Només puc veure com el meu fill lluita per la vida”

Es va quedar sola quan un atac israelià va matar el seu marit. Ara viu en una tenda sota les grades del que havia estat l’estadi de futbol de la Ciutat de Gaza. S’encarrega tota sola del Mohammad, que neixer fa 18 mesos. “Fa molts mesos que passem gana. Em vaig quedar sense llet i la fórmula no puc pagar-la”, diu mentre s’abraça a la criatura, que té la panxa inflada i les costelles marcades sota la pell. El nen pesava 9 quilos i ara en pesa 6: però en cap hospital ha pogut aconseguir suplements nutricionals.

La mare és conscient que la inanició danya greument els òrgans de les criatures i que, en aquesta etapa clau del seu desenvolupament, pot afectar les seves capacitats cognitives. “I estant tan feble no podrà lluitar contra cap malaltia”, reconeix. “No hi ha res pitjor al món que veure un fill passar gana", afirma.

Tampoc troba bolquers i ha començat a fer servir draps que subjecta amb bosses de plàstic. Però fa molta calor i tampoc té prou aigua per rentar-lo bé. “Em fa por que agafi una infecció, perquè ja fa temps que el preu dels bolquers s’ha disparat moltíssim”.

La Hidaya ja no té gaire esma per parlar i diu que no entén com aquest món permet que les criatures de Gaza hagin de passar aquest infern. “No puc fer res més que veure com el meu petit lluita cada segon per la vida”.

Kamal Abusalama, policia, Gaza ciutat

“Disparen contra la gent que espera l’ajuda"

Kamal Abusalama va sobreviure per poc al bombardeig israelià que va destrossar la casa on ell i trenta membres de la seva família s’havien refugiat, el 2 de gener. Els seus pares, el Marwan i la Haniyya, el seu germà Wassim i el seu nebot Ismail van morir en l’atac. Va poder salvar el seu germà petit Mohammad, de 12 anys, amb tres trossos de metralla clavats al pit i a la cama. El Mohammad saluda durant la videotrucada amb l’ARA, amb un somriure deformat per una infecció a la boca: tot just comença l’adolescència i ja ha viscut cinc guerres. El Kamal era policia a Jabalia, al nord de la Franja, i fa mesos que es va quedar sense feina. Ara sobreviu amb el germà petit i tres fills, el Marwan (8), l’Adnan (6) i l’Ali, que va néixer un mes abans del 7 d’octubre. “No és que tinguem gana, és que ens estan matant de gana”.

No és el primer cop que no té menjar per a ell ni per als seus fills. Jabalia ja va viure un setge ferotge l’any passat: “Menjàvem herba, fulles d’arbre... tot el que era comestible per mantenir els fills vius: Israel fa servir la fam per buidar la terra palestina”. Ell ha perdut deu quilos en aquests 21 mesos. Explica que ha anat quatre vegades als punts de repartiment de la GHF: l’última vegada en va tornar ple de nafres. “Disparen indiscriminadament contra la gent que espera rebre l’ajuda. És una trampa mortal, però hi anem perquè l’alternativa és quedar-se a casa i que els nostres fils es morin de gana”. Aquell dia va aconseguir 4 quilos de farina: “Has d’agafar el sac i córrer endavant veient com la gent cau morta a trets al teu costat”.

Maram Humaid, periodista, Deir al-Balah

“Som rics perquè ens queden 10 kg de farina”

La periodista d’Al-Jazeera ha de combinar la seva feina amb la criança del seu fill Ylas, que va néixer tres mesos abans que comencés la guerra. Ella no ha deixat de treballar mentre intenta mantenir-se nodrida, sana i amb energia per alletar-lo: la llet materna és el millor que li pot donar en el setge de la fam a Gaza. “Fa quatre mesos que no hem pogut fer ni un sol àpat sencer a casa meva, i tots els nostres dies giren al voltant de la gana”, explica. I mentre atén les trucades desesperades de dones dels camps de desplaçats que ha conegut cobrint les seves històries -i que confien que una periodista sabrà on trobar menjar-, intenta trobar les paraules per consolar el petit, que el dia del seu aniversari va demanar de regal un got de llet. “Fa setmanes que vaig celebrar un funeral íntim per l’últim got de llet, l’últim gra d’arròs, l’última cullerada de sucre i l’última llauna de mongetes que teníem a casa”, confessa.

Els últims deu quilos de farina que tenien al rebost els convertien en rics a Gaza. “Fa uns mesos em lamentava d’haver de posar-me a pastar pa cada matí perquè els forns estaven tancats, però ara és tot un luxe pel qual hi ha gent que mor cada dia”. Diu que cada vegada que fa pa, pensa que només hi posarà dues tasses de farina: si la sap racionar, podran menjar uns quants dies més. “Però aleshores n’afegeixo una mica més, i després un grapat més, esperant que n’hi hagi prou per passar el dia sense gana. I comptant què ens queda per demà”.