Edició
Idioma
Internacional Pròxim Orient
Ofensiva a Gaza

Dietari des de Gaza: "Avui el pare ha excavat un clot ample al jardí per enterrar-hi tots els llibres"

L'ARA publica una segona entrega de les vivències personals de l'escriptora palestina Sondos Sabra, atrapada entre l'horror de la Franja

Una dona demana silenci.
Una dona demana silenci. Yolanda López
Sondos Sabra
03/10/2025
5 min
Dossier Gaza: s'acaben dos anys d'infern? 7 articles

Ciutat de GazaDes de fa mesos, l'escriptora i traductora Sondos Sabra escriu un diari sobre les seves vivències personals enmig de l'horror de Gaza. Sabra va néixer a Gaza fa vint-i-sis anys. És llicenciada en literatura anglesa per la Universitat Islàmica de Ciutat de Gaza, on va tenir com a mentor el poeta Refaat Alareer, mort en un bombardeig de les forces israelianes. Ha escrit obres com Voices of resistance: Diaries of genocide (2025). A finals d'agost l'ARA va publicar una primera entrega dels seus relats. Aquesta és la segona part.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Inquieta i serena (5 de setembre de 2025)

Des que l’ocupació israeliana va anunciar la intenció d’envair Ciutat de Gaza, els matins han perdut la forma habitual. Ara comencen amb dues preguntes feixugues com pedres: ¿hauríem d’abandonar avui casa nostra per anar a viure a una tenda, o val la pena endarrerir una mica més la fugida, aferrant-nos a la dignitat que encara ens resta sota aquest sostre?

El que desencadena aquestes preguntes a trenc d’alba és el so del “robot explosiu”: un enorme aparell controlat a distància, que es desplaça trontollant i carregat amb tones d’explosius, que és capaç d’esborrar bona part dels edificis que l’envolten. El rugit perfora els timpans, el segueix un xiulet agut i persistent; després, una capa espessa de pols puja per enfosquir el cel, acompanyada d’una olor que ofega, provoca esternuts i fa rajar els ulls.

Visc al barri de Sabra, una zona que l’exèrcit israelià ha situat al capdamunt de l’agenda, i s’ha estacionat just als afores. Segons diversos diaris israelians, el pla és una campanya en múltiples etapes, d’almenys quatre o cinc mesos, que se centren primer en el nord i el centre de Gaza per estendre’s després a les àrees restants. A primera hora del matí, quan el món encara està en silenci, la calma de l’alba amplifica el soroll dels trets i les explosions, i fa sentir que s’acosten cada cop més. El perill del qual se suposava que havíem de fugir, que ahir encara era a tres o quatre quilòmetres, sembla que s'hagi establert al llindar de casa. Et despertes aterrida, i l’ansietat que duies adormida dins teu s’apodera de tu.

Corro des de la meva habitació cap al soroll de les explosions i em trobo l’estudi del pare convertit en un mar de llibres. Ha buidat els prestatges a terra i seu al mig, fullejant un recull de retalls guardats en un dels llibres. La biblioteca l’estimem tots, però ell més que ningú; hi ha portat aquests llibres de molts països: Egipte, Jordània, l’Aràbia Saudita, Jerusalem, l’Índia i el Pakistan. La majoria sobre jurisprudència, llengua, medicina, cal·ligrafia, tipografia i matemàtiques. El meu pare, que va treballar molts anys com a professor de matemàtiques, no va ser mai un professor habitual; es mantenia constantment al dia del més recent en el seu camp.

"Bon dia, pare, què fas", pregunto.

Alça el cap dels llibres i respon amb calma:

"Bon dia, filla meva. Estic posant els llibres en bosses… Els enterraré al pati".

Em quedo parada un moment: "Ho dius de debò?"

Ell fa un lleu somriure: "Què és el que veus?"

M’assec al sofà i me'l miro. Posa amb cura diversos llibres dins de fundes de plàstic gruixudes, hi enganxa un full amb la llista del contingut i després els embolica amb diverses capes de film transparent, assegurant-ho tot amb cinta adhesiva forta. S’esforça perquè cada vora quedi segellada de manera hermètica, sense escletxes per a l’aire o la pols. Treballa a poc a poc i amb precisió, allisa les bombolles d’aire i aplana la cinta a cada cantonada.

El meu pare està a punt de portar els llibres a baix, però li dic: "Ja ho faré jo".

Ha excavat un clot ample però poc profund, just per encabir-hi una capa de llibres apilats amb ordre. N’ha cobert el fons amb una manta gruixuda de llana que actua com a coixí tou, aparentment per absorbir la humitat, i després hi ha col·locat la dotzena de bosses de llibres. Un cop el clot és ple, el cobreix amb plàstic i comença a escampar-hi sorra a sobre. S’atura, es gira cap a mi i pregunta: "Vols que t’hi enterri res?"

"No, gràcies", responc.

L’argila se li aferra a les mans. Tenen la pell fosca, les venes marcades, les cicatrius hi dibuixen els mapes d’una llarga vida. Són mans esquerdades pel treball dur, com passa amb la terra mateixa; cada esquerda hi floreix amb sentit. Les mans del meu pare coneixien l’olor de l’argila, la rugositat de la fusta, la fredor del ferro i l’escalfor del món quan m’acaricien el cap. Em portaven quan era criatura, van reparar les portes de casa, van pintar les parets del parvulari. Jo n’estava tan orgullosa, entre els companys de parvulari, de saber que el meu pare havia pintat els murals!

El meu pare es preocupa, però amb una calma que només ell posseeix estudia els possibles resultats amb una atenció constant. La meva ansietat, en canvi, és sorollosa, em remou per dins i per fora. Em preocupa el possible i l’impossible: l’ahir, l’avui, el demà. Em neguitegen els avions F16 i F35, les bombes intel·ligents guiades amb precisió i les bombes absolutament estúpides, els míssils de múltiples caps, els coets terra-aire, els cinturons de foc (el que abans se’n deia bombardeig massiu), els terrorífics robots explosius que es desplacen trontollosos, els drons armats volant per tot arreu, els vaixells de guerra, els submarins, els tancs i els transports de tropes… Em preocupa tot allò que sé i el que no sé de l’arsenal d’Israel.

El meu pare veu la mort com una sola certesa i s’ho pren amb una calma remarcable. Se sent victoriós sobre Israel perquè ells tenen moltes opcions per perdre la seva humanitat matant-nos, però nosaltres només tenim una salvació. Totes les nostres morts són una i la mateixa: només hi ha realment una manera de morir. No importa si ve amb un míssil o una bomba.

Oh, ànima tranquil·la i reposada,

gentil, sencera i sàvia,

jo vaig néixer d’una por infinita,

quan tu eres tota serena i clara…

Ensenya’m tot el que vull saber jo:

l’art de la pau que fa alentir el cor.

Suposo que el que desperta en una persona la set de vida són les preguntes; i, paradoxalment, aquestes mateixes preguntes de vegades l’empenyen més a prop de la mort. La diferència no està en les preguntes mateixes, sinó en la llum o l’ombra que vesteixen les respostes, en les circumstàncies del món que les envolta. No he cregut mai, mai, que la visió sigui tan sols l’extensió de la vista, sinó també una extensió del cor.

Si les respostes que imagines són lluminoses –i no vull dir color de rosa ni romàntiques– i només porten reptes que creus que pots afrontar, encenen dins teu una espurna de desig de viure. Però si les respostes són fosques i aterridores, sense esperança de fugir –i no vull dir simplement pessimistes–, els ecos que ressonen en tot el que t’envolta fan que la mort sembli una opció fàcil i suficient. La por, quan és un examen difícil o una entrevista de feina, és un repte que es pot afrontar. Però quan el que temem és un soldat israelià, armat a la perfecció amb totes les eines d’anihilació, astut en el mètode amb què l’executarà, la por esdevé un horitzó immens que cap persona corrent pot travessar.

Al límit d’aquesta impotència, només resta una esperança tènue: que minvi el so dels obusos, que s’aturi el soroll de les màquines mortíferes perquè –encara que sigui per un moment– jo pugui veure una possibilitat més clara que restableixi els contorns del camí. Aquesta és la meva esperança. Que Israel ens deixi en silenci!

Dossier Gaza: s'acaben dos anys d'infern? 7 articles
stats